TERRITORI VINTAGE

¿Per què estem tan obsessionats amb el passat?

  • Divendres 14 Netflix estrena una sèrie sobre Roy Halston, el primer modista estrella

  • La producció de Ryan Murphy abunda en aquesta fixació del cine i la televisió pel passat recent

¿Per què estem tan obsessionats amb el passat?
3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Si, com se sol dir, el passat és com un país estranger, llavors coincidirem que el camí pres recentment pel cine i la televisió ens permet viure de manera gairebé permanent com turistes sense haver d’apartar la mirada de la pantalla. És cert, la ficció reconstrueix fets que van tenir lloc en èpoques prèvies pràcticament des que és ficció, però el seu gust per fer-ho s’ha accentuat fins a tal punt en els últims temps que el catàleg de qualsevol plataforma de ‘streaming’ i les llistes de pel·lícules que competeixen per premis s’han convertit en una cosa semblant a campanyes publicitàries de la Viquipèdia. ¿Com explicar aquesta obsessió? ¿Per què utilitzem el nostre oci audiovisual per rebre lliçons d’història?

La resposta més immediata, per òbvia, és que amb això ampliem el nostre coneixement del món. La cinquena temporada de ‘The Crown’, sense anar més lluny, ens ha permès entendre moltes coses sobre la relació entre Diana Spencer i la Casa Reial britànica. ¿Què importa si moltes d’aquestes no són del tot veritats? ¿Potser el que Heròdot va escriure sobre la batalla de les Termòpiles no és tan inexacte, o gairebé, com la versió dels fets oferta per ‘300’ (2006)?

Esmena al passat

Sigui com sigui, la ficció és capaç de condicionar la nostra manera de pensar en el passat històric. I, de la mateixa manera que en ocasions utilitza aquest poder per propagar discursos oficials –com el patriòtic del recent ‘remake’ televisiu ‘Elegidos para la gloria’ (2020), per exemple–, en els últims temps ha resultat especialment estimulant quan s’ha dedicat a rebatre’ls a través de títols com ‘Chernobyl’ (2019) o ‘Así nos ven’ (2019), o de la reivindicació de la qual Gloria Steinem i altres activistes feministes han sigut objecte en la minisèrie ‘Mrs. America’ (2020).

Actualment, Hollywood mira al passat sobretot per parlar del present, i per demostrar que avui el món continua sense solucionar els problemes d’ahir. Aaron Sorkin explica que es va decidir a dirigir ‘El juicio de los 7 de Chicago’ (2020), sobre les revoltes que van tenir lloc als Estats Units durant la Convenció Nacional Demòcrata del 1968, quan va comprovar el clima d’odi i confrontació que Donald Trump generava durant la campanya presidencial del 2016. 

Revisionisme negre

I la gran quantitat de relats sobre la tempestuosa història de la comunitat afroamericana presents entre les pel·lícules que més han fet parlar aquests últims mesos no s’entén sense el clima de violència racial que impera en aquell país després de les morts d’homes i dones negres com George Floyd i Breonna Taylor en mans de policies, ni sense l’amnèsia cultural que s’hi viu.

Judas y el Mesías Negro’ (2021) funciona a tall de reivindicació d’una organització social i política, els Panteres Negres, que durant dècades ha sigut retratada com una mera banda de delinqüents i terroristes; i tant ‘La madre del blues’ (2020) –centrada en la figura de Ma Rainey– com ‘Los Estados Unidos contra Billie Holiday’ (2021) reivindiquen cantants negres que van pagar un alt preu per cantar les cançons que volien i ficar-se al llit amb qui volien.

La temptació de la nostàlgia

Notícies relacionades

Un argument més amb què explicar per què tantes pel·lícules i tantes sèries s’ocupen de recordar l’ahir és, com no, la nostàlgia. Tot i que cada vegada més sovint és utilitzada com una estratègia de màrqueting –que, per exemple, va acompanyar l’estrena de biopics musicals com ‘Bohemian Rhapsody’ (2018) i ‘Rocketman’ (2019)–, es tracta d’un sentiment al qual resulta tremendament temptador abandonar-se perquè, al cap i a la fi, ens proveeix d’un mecanisme d’autodefensa: per evadir-nos d’un present marcat per pandèmies i populismes i pors de cara a un futur incert, res millor que refugiar-nos en recreacions del passat com la que ofereix Halston.

Firmada pel totpoderós productor Ryan Murphy, la nova minisèrie –s’estrena a Netflix divendres que ve– utilitza el dissenyador Roy Halston com a vehicle a bord del qual recordar un temps –els 70–, més elegant i macarra i sensual i divertit que el nostre. I aquest impuls autoprotector, finalment, és molt similar al que explica la nostra infrangible obsessió per un gènere tan agressivament antinostàlgic com el ‘true crime’. Tafanejar en casos reals d’escàndols i assassinats no ens proporciona un ahir idíl·lic cap al qual escapar del nostre amarg present, sinó allò perfectament contrari: la demostració que el passat sovint és violent i aterridor i que, en comparació, el nostre dia a dia després de tot no està tan malament.

Temes:

Moda Netflix