Set rius que lluiten com a persones

La batalla legal està assegurada i acaba de començar en un dels últims rius a obtenir el blindatge més revolucionari que coneix el moviment mediambiental. A Florida, al comtat d’Orange, el va aconseguir al novembre l’estatus jurídic d’ésser viu i amb dret a estar lliure de pol·lució després d’una consulta popular.

El debat va néixer de la desaparició total d’un dels seus afluents, el Little Wekiva, després d’una forta sequera. El riu es va convertir en un fangar i això va fer saltar totes les alarmes ambientals, i mig milió de veïns van recolzar el seu estatus de persona per poder defensar-lo en nom seu o «en el nom de l’aigua», com consta en la declaració. Ja s’ha entaulat la primera demanda, impulsada per l’entitat Speak Up Wekiva en defensa del riu per frenar la construcció d’un macrocomplex d’apartaments.

Els drets de la natura, en el sentit més ampli, estan també reconeguts a la Constitució de l’Equador des del 2008, tot i que no tenien cap desplegament jurídic ni sens dubte pràctic fins que una parella estrangera, Richard Frederick Wheeler i Eleanor Geer Huddle, van decidir actuar: vivien als voltants del riu Vilcabamba quan les obres de construcció d’una carretera pròxima van començar a abocar material al riu, van erosionar-ne la superfície i van causar danys col·laterals en forma d’inundacions. La parella va decidir acudir als tribunals per apel·lar al dret constitucional a favor de la natura, concretament en defensa del riu, i així va ser reconegut en sentència del 2011 en el primer cas internacional d’aquestes característiques.

Però els més habituals són els èxits després de la feina coordinada d’indígenes i ecologistes. El riu Magpie, al Quebec (el Canadà) va ser reconegut al març com a persona gràcies a una aliança com aquesta. Segons David Boyd, relator de l’ONU per als Drets Humans i el Medi Ambient i d’origen canadenc, aquest moviment no deixa de ser una resposta als fracassos de diferents governs a l’hora de garantir la protecció dels entorns naturals.

I es pot dir el mateix del «riu–persona» Whanganui, a Nova Zelanda. Va obtenir el seu estatus el 2017 i està cotutelat per dos «guardians»: un en representació de la Corona i un altre per la tribu Whanganui, que feia més de 100 anys que lluitava pel reconeixement. Malgrat la reputada preocupació mediambiental manifestada pel Govern de les illes Antípodes, el recurs a aquest nou instrument jurídic apuntala la tesi que no s’assumien prou coses i la confiança en el nou artefacte legal.

Però el que sí que va ser una victòria legal és la de Manzill Murshid, advocat de Human Rights and Peace de Bangladesh, que si l’agost passat va aconseguir que el Tribunal Suprem reconegués el riu Turag i la resta de cursos fluvials del territori com a «entitat viva amb drets legals», el 4 de febrer guanyava l’apel·lació de Hameem Group i Anwar Group, que han de demolir diferents construccions que impacten en el curs del riu i en redueixen la qualitat de les aigües. Amb tot, la lluita pels drets dels rius de Bangladesh té les seves arestes. Segons relata Erin O’Donnell, acadèmica de la Universitat de Melbourne, la reparació del riu «pot topar amb les pors d’expropiació de gent humil que viu i treballa en aquestes àrees, amb la qual cosa s’enfrontaran els drets del riu amb els de la gent que hi viu al voltant».

D’una manera similar s’aborda el problema als rius-persona veïns, reconeguts el 2017: el Yamuna i Ganges. La col·lisió de drets, per molt «humà» que sigui el que s’atorgui al riu, està assegurada.

Els rius de la zona d’Uttarakhand, estan considerats com a «persona moral» al país i el Tribunal Suprem també va estipular que els «guardians dels rius» serien representants del Govern i que actuarien «com a menors d’edat legal que necessiten la protecció parental», explica Erin O’Donnell.

El Tribunal Constitucional de Colòmbia ha donat al riu Atrato, el tercer més navegable del país, el reconeixement d’«entitat subjecte de drets» per garantir-ne tant la protecció com la conservació i, si es dona el cas, la reparació de danys soferts, i ja introdueix la idea dels drets «bioculturals», com apunta O’Donnell, «per emfatitzar la connexió entre els drets del riu i els drets dels pobladors que en depenen». I és que té un paper transcendental per al desenvolupament de les comunitats pesqueres i la seva cultura.