L’obsessió de Disney per fer-se el progre

L’obsessió de Disney per fer-se el progre
  • El gegant purga veus reaccionàries, revisa vells contes i aposta per la diversitat

  • La seva estratègia de creixement suma crítiques entre els conservadors, que l’acusen de partidisme

4
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Probablement, cap altra companyia dedicada a l’entreteniment s’adreci a un públic tan ampli com Disney. Segons s’afirma en els seus canals de promoció, l’empresa mira de «difondre històries, personatges i experiències que accedeixin als cors i llars de milions de famílies a tot el món», i és lògic que per això s’esforci per no ofendre. Però, ¿és possible això en una cultura com la nostra, construïda des de les xarxes socials i per tant basada en la disparitat, la ràbia i la confrontació?

La divisió cinematogràfica de Disney acaba d’anunciar un nou projecte: una comèdia musical que replantejarà el conte de la Ventafocs des de la perspectiva d’Anastasia i Drizella Tremaine, les menyspreables germanastres. Mentre repassa les seves vides, la pel·lícula –que escriuran Kristen Wiig i Annie Mumolo, al seu dia celebrades guionistes de ‘La boda de mi mejor amiga’ (2011)– tractarà d’entendre el que significa ser catalogada com una dona malvada, especialment en oposició a una heroïna angelical i submisa. En altres paraules, els oferirà el tipus de redempció que ‘Maléfica’ (2014) i la seva seqüela ja van proporcionar a una altra de les antagonistes cèlebres de Disney, la bruixa de ‘La Bella Dorment’. I s’ha de veure si, quan arribi als cines al maig, ‘Cruella’ proposa un rentat d’imatge similar per a Cruella de Vil, l’icònica malvada de ‘101 dàlmates’.

Revisionisme 

Aquest treball de revisionisme forma part dels esforços de la companyia per mostrar una actitud més inclusiva en termes de raça, gènere i consciència social i per adaptar-se als temps polítics. En aquests esforços també s’integren la tirallonga de recents ‘remakes’ d’acció real de clàssics animats, com ‘La bella i la bèstia’ i ‘Dumbo’; algunes de les més recents entregues tant de la saga Star Wars com de l’Univers Cinematogràfic de Marvel (MCU), en què els típics herois masculins i caucàsics han sigut substituïts per dones o homes negres; les al·lusions al moviment Black Lives Matter de la recent telesèrie ‘Cloak & Dagger’ (2018), el protagonista del qual és un adolescent de color que mira de venjar la mort del seu germà petit en mans d’un policia blanc; i també, per descomptat, l’estrena al novembre de ‘The Eternals’, que inclou entre els seus personatges el primer superheroi obertament gai de la història de l’MCU.

Com a conseqüència d’aquesta estratègia, Disney fa temps que és en el punt de mira del conservadorisme, que la culpa d’haver escollit bàndol polític. Les crítiques van ser especialment irades el febrer passat quan la companyia va anunciar l’acomiadament de Gina Carano, fins aleshores coprotagonista de ‘The Mandalorian’, a causa dels seus polèmics tuits –l’actriu havia utilitzat les xarxes per burlar-se de l’ús de mascaretes, suggerir que les eleccions nord-americanes del 2020 van ser un frau, fer comentaris transfòbics i equiparar els republicans al seu país amb els jueus durant l’Holocaust. No obstant, ja s’havien deixat sentir un mes abans, quan van fer esborrar tuits conspiradors de Letitia Wright o quan el gegant va retirar les donacions a aquells diputats republicans que s’havien negat a certificar la victòria electoral de Biden; o el 2018, quan els seus responsables van cancel·lar la sèrie ‘Roseanne’ després d’uns tuits racistes de la seva protagonista, Roseanne Barr. En resposta a les acusacions de partidisme, l’actual director executiu de Disney, Bob Chapek, ha declarat que la corporació no és «ni d’esquerres ni de dretes», sinó que defensa «valors que són universals: valors de respecte, valors de decència, valors d’integritat i d’inclusió».

Notícies relacionades

Independentment d’aquestes paraules, per identificar la casa de Mickey Mouse amb una ideologia d’esquerres es requereix no només una gran miopia –el seu catàleg revela un dèficit i encara no resolt en la representació de personatges femenins forts i minories sexuals i racials, i un abús d’estereotips tòxics– sinó també certa ingenuïtat perquè, al cap i a la fi, resulta obvi que aquesta aposta per la inclusió i la diversitat és, abans que res, una estratègia per augmentar l’audiència a nivell mundial. 

Tics reaccionaris

I segons els números, funciona: al març es va anunciar que la plataforma de ‘streaming’ Disney+ ha sobrepassat els 100 milions de subscriptors en només 16 mesos i que, d’acord amb les previsions, no necessitarà més de tres anys per sobrepassar en volum de negoci Netflix, avui líder del sector. El més paradoxal és que, mentre aconseguia aquest ascens meteòric, la plataforma ha pres algunes decisions que els sectors més progressistes consideren reaccionàries, com l’eliminació del seu catàleg de la telesèrie de temàtica homosexual ‘Con amor, Víctor’ per «no ser adequada per a famílies», o els retocs digitals efectuats sobre la comèdia ‘1, 2, 3... Splash’ (1983) per fer desaparèixer el cul de Daryl Hannah d’una de les escenes –curiosament, els guardians morals de la companyia no van considerar necessari censurar un altre personatge d’aquesta mateixa pel·lícula que deixa caure monedes a terra per mirar sota les faldilles de les dones. Resultarà que generar continguts audiovisuals per acontentar tothom és la millor manera d’ofendre tothom. 

Temes:

Cine Disney