El nou Hollywood: els ‘ningús’ prenen (per fi) l’alfombra dels Oscar

Però no només això, hem assistit a una autèntica revolució en qüestions temàtiques i de diversitat. Mai unes candidatures havien reflectit tantes problemàtiques que es troben en el punt de mira del debat social. La vellesa i l’atenció a persones a ‘The Father’; la lluita antiracista a ‘Judas y el mesías negro’; la immigració coreana als Estats Units a ‘Minari. Historia de mi familia’; els desheretats del sistema que es veuen obligats a viure en els seus marges a ‘Nomadland’; la violència sexual contra les dones a ‘Una joven prometedora’ i la salut mental i les addiccions a ‘Sound of Metal’. Tan sols ’Mank’, de David Finchery ’El juicio de los 7 de Chicago’, d’Aaron Sorkin (malgrat el seu tarannà purament reivindicatiu a favor de les llibertats) podrien considerar-se pel·lícules canòniques dins d’aquests guardons. Una casualitat que totes dues siguin de Netflix, així que els esquemes tornen a saltar pels aires.

 

Agenda política

Molts podrien pensar que es tracta gairebé d’una agenda política que s’encarrega de repassar els temes que han marcat els últims anys. D’altres creuen que aquest canvi havia d’arribar tard o d’hora, perquè no es podia continuar perpetuant un model antediluvià que no visibilitzés les veus i reivindicacions contemporànies dels col·lectius històricament oblidats. 

Aquestes transformacions s’han anat gestant molt a poc a poc. Fa sis anys es va promoure el ‘hashtag’ #OscarSoWhite, per denunciar l’absència, durant dues edicions consecutives, de directors i intèrprets negres. Aquell any, el 92% dels nominats eren homes i el 86% de les pel·lícules estaven protagonitzades per actors blancs. Li seguiria el #WhiteWashedOUT, promogut per la comunitat asiàtica, que clamava al cel per la seva marginació en el sistema de Hollywood, i per descomptat el #MeToo, que es va encarregar de denunciar el masclisme, els abusos i la violència sexual que havien patit les dones al si de la indústria.

Tot això en un moment summament delicat en què Donald Trump havia pujat al poder, creixien els discursos d’odi contra les minories i les dones, la violència racial tornava a esclatar i s’alçaven barreres per excloure els immigrants en un panorama de profunda crispació social.

Quotes a l’acadèmia

Els Oscar no podien seguir donant l’esquena a tota aquesta pluralitat de veus. Així que, per demostrar el seu compromís, l’Acadèmia va començar a convidar professionals d’arreu del món perquè formessin part d’una renovada família del cine. El seu objectiu: equilibrar les corbes i els percentatges que, fins al moment, s’havien encarregat de discriminar les dones, les races no caucàsiques i qualsevol altra nacionalitat que no fos nord-americana. 

A poc a poc les coses van començar a canviar. Ningú s’esperava que ‘Moonlight’ s’emportés l’Oscar el 2017, ni que ‘Déjame salir’ es convertiria en la sorpresa del 2018 al costat d’una metàfora fantàstica sobre la diferència com era ‘La forma del agua’. Però realment la revolució arribaria en aquesta mítica edició de l’any passat en la qual una pel·lícula parlada en coreà i protagonitzada per autors autòctons, que no tenia absolutament res a veure amb Hollywood, ‘Paràsits’, es va emportar quatre Oscar: millor pel·lícula, millor pel·lícula internacional, millor guió i millor direcció per a Bong Joon-ho. 

Borja Cobeaga, membre de l’Acadèmia de Hollywood des del 2007, creu que aquell moment va ser el veritable punt d’inflexió. «És evident que han funcionat les dues vies que es va proposar l’Acadèmia: d’una banda, obrir-la a membres que reflectissin millor la diversitat del cine, sobretot a nivell internacional, i de l'altra, conscienciar els qui ja en formaven part que les regles del joc havien canviat», explica el director i guionista a EL PERIÓDICO. 

Deixar de donar l’esquena al món

«Hollywood sempre està despert», continua el productor Enrique López Lavigne, membre des de l’any passat. «Va obrir les seves portes als immigrants alemanys i italians que fugien del feixisme i ara s’ha adonat que no pot continuar donant l’esquena al món i que el seu objectiu és convertir-se en una Acadèmia Global on tots ens sentim representats». 

Bárbara Peiró, productora d’El Deseo, és de la mateixa opinió: la clau perquè aquest any assistim a aquest ventall de pel·lícules que desafien les convencions té a veure amb aquest esperit d’obertura. «No sé el nombre de nous integrants cada any, però en són molts i variats. A mi em van trucar ells per formar-ne part i és bastant paradoxal que pugui votar als Oscar i no als Goya. Com jo, hi deu haver moltíssima gent en les mateixes condicions i em sembla normal que els nous membres no votem de la mateixa manera que ho fan els de Los Angeles, que fins al moment tenien l’hegemonia».

L’edició de les primeres vegades 

Aquesta també ha sigut l’edició de les primeres vegades: la primera vegada que dues dones són nominades en la categoria de direcció (Chloé Zhao i Emerald Fennell); la primera vegada que l’‘opera prima’ d’una dona és nominada a millor pel·lícula (’Una joven prometedora’); la primera vegada que una intèrpret està nominada com a millor actriu i productora (Frances McDormand per ‘Nomadland’); la primera vegada que tots els productors d’una pel·lícula nominada són negres (’Judes i el messies negre’), i la primera vegada que hi ha tantes nominacions per a creadors i intèrprets d’ascendència asiàtica: Chloé Zhao (directora, productora i guionista), Steven Young (actor protagonista) i Yu Yuh-jung (actriu de repartiment). També la primera vegada que es nomina un actor musulmà com a millor protagonista, Riz Ahmed per ‘Sound of Metal’. ¿Casualitat o símptoma?

¿Inclusió o artifici? 

«Crec que el tema de la correcció política és molt americà. I això implica incloure minories, certs temes. Però de vegades passa que es queda en un mer símbol o té resultats artificials. Acaba de passar als BAFTA. Per primera vegada, els nominats han sigut elegits per comitès i això ha portat sorpreses meravelloses, com la nominació de Jasmila Zbanic per ‘Quo Vadis, Aida?’, o les intèrprets Bukky Bakray per ‘Rocks’, Wunmi Musaku per ‘His House’ o Alfre Woodard per ‘Clemensy’. Però, ¿al final qui guanya? Frances McDormand, que ni tan sols es connecta per agrair el premi. Per això crec que es tracta d’una revolució inacabada», reflexiona Bárbara Peiró. 

L’actriu Irene Escolar, que forma part de l’Acadèmia des del 2019, afegeix que no és aleatori que totes aquestes pel·lícules siguin nominades als Oscar. «No se’ls escapa res i evidentment són molt intel·ligents a l’hora d’escoltar el que la gent demana. Per això les grans productores tenen divisions més petites, que són les que els donen prestigi i s’atreveixen a arriscar-se més. Posen uns diners residuals i aconsegueixen premis. És un mecanisme que es retroalimenta i, evidentment, no hi ha res casual, està tot molt pensat». 

Radiografia del nou rumb

Manuel Yáñez Murillo, crític de la revista ‘Fotogramas’ i col·laborador de la prestigiosa ‘Film Comment Magazine’, pensa que amb l’absència de grans produccions que poguessin acaparar la taquilla, els Oscar 2021 conformen una radiografia bastant fidel de les tendències de la indústria: emergència de noves directores, una sensibilitat indie més plural i obertura a produccions estrangeres.

No obstant, no s’atreveix a pronosticar que aquests canvis siguin permanents. «No s’ha de subestimar Hollywood i la seva capacitat de rearmar-se i dissenyar i imposar noves formes de producció, distribució i promoció del cine», explica l’especialista. «Serà interessant veure si els cineastes i sensibilitats que ara sembla que guanyen terreny sabran marcar els discursos del cine popular del demà».

 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿La pandèmia ha tingut alguna cosa a veure amb aquest canvi de mentalitat? Enrique López Lavigne creu que el sistema no estava preparat per reaccionar davant una cosa així, malgrat que el paradigma de consum estava ja canviant i que s’havia obert una finestra a l’espectador per relacionar-se amb el producte audiovisual d’una manera diferent.

Potser per això el públic s’ha acostat millor i amb més calma a les històries que connectessin amb l’esperit dels temps: que parlessin de la soledat, d’incomprensió, de la ràbia, d’abandonament, de la pèrdua de la identitat, de la lluita per la llibertat, de la crisi d’identitat, de les penúries econòmiques, de la necessitat de deslliurar-se dels tabús o de la connexió amb un mateix. I les pel·lícules nominades aquest any també parlen d’aquestes coses.