ENTREVISTA

Adela Cortina: «L’obediència no és una virtut democràtica»

Adela Cortina: «L’obediència no és una virtut democràtica»
  • La catedràtica d’Ètica adverteix que la por al virus ens ha fet dòcils, un terreny fèrtil per a l’autoritarisme

  • Publica el llibre ‘Ética cosmopolita’

Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

El coronavirus no només ha causat un terratrèmol sanitari, econòmic i psicològic entre la població. També ha sacsejat les estructures ètiques sobre les quals s’assenta l’ordre social i ha tret a la llum les fortaleses i debilitats de la nostra convivència. En el seu últim llibre –‘Ética cosmopolita’ (Paidós)–, la catedràtica d’ètica i filosofia política Adela Cortina (València, 1947) ha analitzat l’experiència de la pandèmia a contraclaror dels principis morals i el seu diagnòstic detecta una carència urgent: anem em mancats de seny. 

¿Què és el que més li ha cridat l’atenció del viscut en aquests mesos?

L’escassa capacitat d’aprenentatge que patim. Aquesta pandèmia està sent una experiència brutal, potser la més forta que afronti la nostra generació, i viure una cosa així t’ensenya lliçons, per poc que t’hi fixis. No obstant, tinc la sensació que no n’hem après cap.

¿Quines lliçons ens hauria d’haver ensenyat la pandèmia?

La principal, que som interdependents. Em sorprèn la resistència tan gran que existeix a entendre que tots depenem de tots. No només les persones, també els països. Ningú vencerà la Covid per si sol, igual que el canvi climàtic no es pot arreglar sense la participació del planeta sencer. No obstant, veiem la Unió Europea preocupada només per les seves vacunes, sense interessar-se per les dels països en vies de desenvolupament. I veiem els polítics enredats entre ells en les seves baralles sense importar-los els problemes de la població. I veig, amb tristesa, pacients enfrontant-se de nou als sanitaris que ens van salvar la vida. No n’aprenem.

¿A què ho atribueix?

A les altes dosis d’egoisme estúpid que hi continua havent entre nosaltres. A part d’immoral, l’egoisme és estúpid per definició, però hi ha un egoisme intel·ligent que promou el recolzament mutu en benefici de la comunitat, i després hi ha l’egoista estúpid que creu que pot prosperar a costa dels altres preocupant-se únicament pel seu interès. No hi ha manera de fer-li entendre que anem tots a la mateixa barca, que ell mai estarà bé si es troba malament qui és al seu costat. Per això s’ha de reivindicar la compassió, especialment en moments durs com els actuals.

Es diu que la pandèmia està accelerant canvis al món.

Però el procés de maduració de l’ésser humà és més lent. Ho veiem amb les persones. El nen pensa que el just és el que li convé, i res més, perquè el seu nivell de maduració és el de l’egoista estúpid. Més tard adopta un nivell més intel·ligent d’egoisme i comença a pensar que el just és el que convé al seu grup. Però hi ha un tercer nivell que consisteix a interioritzar allò que deia Terenci: res de l’humà m’és aliè. Aquesta és la mirada que falta en el nostre temps, la mirada cosmopolita. Per això cal cultivar el seny, que no és cap altra cosa que intel·ligència i cor. Tenien raó els anarquistes: el que ens salva és el recolzament mutu, no la lluita despietada per la supervivència.

¿Com es cultiva el seny?

Quan es planteja aquest tipus de preguntes, la resposta immediata sol ser: l’educació. D’acord, però ¿qui educa? Perquè no només ho fan els mestres a les escoles i instituts, també eduquen les famílies, les xarxes socials, els polítics, els mitjans de comunicació i els personatges que surten en aquests mitjans convertits en ídols. Eduquem tots.

¿I com ho estem fent?

Francament, el que els joves aprenen en la majoria d’aquests àmbits deixa bastant a desitjar. Només cal sortir als mitjans i les xarxes per veure la falta tan absoluta que patim de figures exemplars que serveixin de referència. ¿On són els Martin Luther King del nostre temps? Els nens d’avui només veuen adults que diuen una cosa i fan la contrària i, automàticament, aprenen que això és el que s’ha de fer a la vida. 

Mai vam tenir tant accés a la informació, ni a tants semblants a nosaltres. ¿Per què ens entenem pitjor?

Perquè hem confós connectivitat amb comunicació. Les xarxes poden connectar-nos milers d’usuaris alhora, però comunicar exigeix atenció, escolta, pensar en l’altra persona, i això no ho aporten les plataformes. A aquestes no els preocupa educar la ciutadania, ni fomentar la llibertat, ni transmetre informació veritable, sinó guanyar diners fent que passis el màxim temps possible connectat. Cada vegada hi ha més veus que es pregunten: ¿Aquesta manera de relacionar-nos no està soscavant la democràcia?

¿I vostè què n’opina?

Que aquest perill és real. Les xarxes van prometre acostar-nos a la gent i crear el periodisme ciutadà, però cada vegada és més difícil distingir una notícia certa de les ‘fake news’, i només veiem créixer l’interès pel local i decaure el cosmopolitisme. De Trump al Brexit o l’independentisme, assistim a un augment dels localismes, de l’interès exclusiu per allò meu sense entendre que allò meu depèn d’allò del veí. 

¿A què respon aquest fenomen?

A una cosa que reflecteix l’enquesta mundial de valors: avui es valora més la seguretat que la llibertat. En vista de tanta incertesa, la gent sent por de perdre el que té i, a canvi d’assegurar-ho, està disposada a renunciar a cotes cada vegada més grans de llibertat. Això és molt perillós, perquè prepara el terreny per a l’arribada de les autocràcies i les democràcies il·liberals. Des dels anys 90, vivim un greu declivi de la democràcia.

Al seu llibre adverteix que la por al virus pot convertir-nos en éssers massa dòcils. ¿Anima a la desobediència?

L’obediència no és una virtut democràtica. El ciutadà ha de ser autònom i responsable, però preguntar el perquè d’una norma no és senyal de rebel·lia, sinó de maduresa. Per això, és fonamental que les autoritats expliquin bé els motius de cada mesura. Sobretot en un moment com l’actual, en la por pot portar la gent a acceptar qualsevol cosa. A base de multes farem vassalls, no ciutadans. 

¿Diria que en aquesta pandèmia s’han explicat i entès bé les mesures excepcionals que ha calgut prendre?

La comunicació ha sigut molt deficient. Ha fallat l’articulació entre l’Estat i les comunitats, amb cada administració prenent les seves mesures sense explicar els motius i amb molta sensació de caos. No s’han de tractar els ciutadans com nens, cal fer-los responsables perquè madurin. Jo compleixo les normes perquè entenc que són les millors per afrontar la pandèmia, no perquè sigui una ciutadana obedient. D’això ni parlar-ne, m’hi nego en rotund.

Notícies relacionades

Després de més d’un any de pandèmia, ¿quin és el seu estat d’ànim?

Els estats d’ànim no m’interessen, perquè són fluctuants i inestables. M’interessa més l’esperança, i la pandèmia ha ofert senyals per confiar-hi. No tot ha sigut negatiu en aquests mesos. També hem vist extraordinàries mostres de solidaritat, generositat i preocupació pels altres. Aquests senyals ens diuen que només podrem avançar si actuem amb raó i cor.