EL NOU RUMB DEL POP

¿Per què estan desapareixent les bandes de música?

¿Per què estan desapareixent les bandes de música?
  • Els últims Grammy confirmen la tendència: són temps de solistes, i el grup queda fora de focus

  • AC/DC és l’única banda que aquesta setmana figurava en el Top 20 d’àlbums més venuts a Espanya

  • L’‘star-system’ s’omple de divos pop i de creadors (gairebé) autosuficients.

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

En altres temps, l’adolescent assajava posats de Guitar Hero davant el mirall i somiava formar part d’una banda de rock’n’roll, com el col·legial amb ulleres que rasca una raqueta de tennis al videoclip dels vuitanta de ‘Come dancing’, de The Kinks. Avui, en pot tenir prou amb un PC per desenvolupar les seves pulsions musicals fins al final i sense sortir del dormitori, ni necessitat de contrastar idees amb col·legues corcons i arriscar-se a xocs d’egos. Si bona part de la història del pop s’explica a través dels grups, des dels Beatles i els Stones fins a The Cure, Nirvana o Coldplay, avui el pèndol apunta als solistes, i la noció del gang d’amics sembla haver deixat de ser sexi. ¿Què ha passat?

No cal més que fer un cop d’ull als triomfadors dels Grammy, fa un parell de setmanes: van senyorejar individualitats com Taylor Swift, Beyoncé, Billie Eilish, Harry Styles, Dua Lipa, Fiona Apple... I continua: la rapera Megan Thee Stallion, millor nova artista, mentre que les bandes amb prou feines van treure el nas, és clar, en la categoria de l’àlbum de rock, coronada per The Strokes. Aquesta setmana, els 10 discos més venuts a Espanya van correspondre a solistes (amb C. Tangana al capdavant), i si obrim el focus als 20 primers, només s’hi cola un àlbum grupal, el fortificat ‘Power up’, d’AC/DC. De nou, el rock com a baluard de l’experiència musical presentada en plural.

Ni discussions ni assemblees

En l’arrel de tot això hi ha l’accés universal a la tecnologia, que canalitza creativitats incipients cap al ‘fes-ho tu mateix’. Avui és possible gravar a casa un àlbum amb un acabat professional, o gairebé, jugant amb els ‘softwares’ (són de domini públic marques com Pro Tools, Ableton Live o Logic) i donant a la música un recorregut com a expressió íntima il·limitada, no subjecta a discussions ni concessions a col·legues de grup. I sense necessitat de buscar local d’assaig. D’aquest potencial domèstic van sortir les primeres cançons de Billie Eilish, elaborades als 13 anys amb el seu germà gran, Finneas, que tots dos van penjar a la plataforma SoundCloud. Això va ser el 2015, fa quatre dies.

En realitat, la indústria sempre ha tendit a preferir treballar amb els solistes, i ja era així abans que els Beatles sacsegessin el tauler de joc. Solen ser més manejables i ràpids en les seves decisions, sense imprevisibles processos assemblearis, tret que disposin d’un lideratge nítid (i no discutit). Però l’enlairament de la cultura rock va establir la banda com a unitat de mesura: el cicle imperial de gegants com Led Zeppelin i Pink Floyd, , amb les seves pires purificadores de guitarres, baixos i bateries, amplificadores del crit generacional. I Queen, entreteniment ‘bigger that life’. El punk no va atemptar contra el format (Sex Pistols, The Clash, Joy Division) i dels successius relleus van sortir Depeche Mode, U2 i Red Hot Chili Peppers, i la lleva del grunge i la del Brit-pop, totes dues exemptes de solistes. L’onada va penetrar al segle XXI amb The White Stripes, Franz Ferdinand, Maroon 5, Muse... I va tendir a diluir-se a poc a poc, a mesura, en part, que el rock perdia manxa com a gran agent mobilitzador.

La vella ‘boy band’

És cert que el format de grup va mantenir una vigència per un altre flanc, el de la ‘boy band’ i el seu equivalent femení. Combos moltes vegades sortits de ‘talent shows’, mirant de buscar nous Take That, Backstreet Boys o Spice Girls: de One Direction a Girls Aloud o Fifth Harmony. Però també allà el ‘nosaltres’ ha acabat donant pas al ‘jo’ majestàtic, amb figures catapultades des de la pantalla com Adam Lambert, Carrie Underwood i Zara Larsson. A Espanya, d’aquestes gales televisives va sortir, a més de Bisbal i companyia, aquest asteroide d’efecte retardat anomenat Pablo López.

Notícies relacionades

El cicle actual apunta cap al lideratge individual i la vedet d’aspecte autosuficient (amb algunes excepcions estilístiques, com el heavy metal), si bé hi cal introduir un matís: l’auge dels ‘featuring’, el duet amb un convidat. És el recurs que la indústria potencia per obrir falques en audiències no explorades, creuar dades i mesurar la temperatura de l’aigua sense ficar-s’hi de cos sencer. A C. Tangana li pot convenir accedir als fans d’Andrés Calamaro, i viceversa. I a la veterana Steve Nicks (Fleetwood Mac), exposar-se als tendres oients de la seva fan manifesta Miley Cyrus. Ja no hi ha obra, en el pop i les músiques urbanes, que no contingui diversos ‘featurings’, i plataformes com Spotify els registren de manera que s’hi pugui accedir a través del nom del ‘partenaire’, sense necessitat d’anar a buscar l’àlbum.

Els confinaments d’aquests últims temps redunden en la idea del músic tancat a casa creant a la seva bola, connectat amb el món a través de les xarxes. Ha agafat un nou impuls l’anomenat ‘bedroom pop’, el pop de dormitori, elaborat amb les eines que un tingui a mà, ja sigui instruments o màquines. I el noi de les ulleres i la raqueta de tennis ho té tot al seu abast, amb una bona connexió a la xarxa, sempre i quan (això no ha canviat) el talent estigui de part seva.