¿Per a què serveix la prostitució?

Habitualment se solen citar al final, però les fonts consultades per a aquest viatge que comença al santuari sumeri de Militta transita després pels bordells medievals i també visita els infames convents de dones penedides. Per a això, s’ha recorregut a tres formidables fonts. De menys a més, la primera és Naomi Wolf, gran veu de la tercera onada del feminisme, a qui s’ha d’agrair un revelador fragment del seu llibre ‘Vagina’. La segona font és John Julius Norwich, autor de ‘Los papas’, una biografia realment escandalosa sobre tots els pontífexs que hi ha hagut en el cristianisme, pocs d’ells exemple de virtut. I la tercera font i més enriquidora és Mercedes Fernández-Martorell, antropòloga i autora d’un llibre de títol inequívoc, ‘Capitalismo y cuerpo, crítica de la razón masculina’. La conversa telefònica mantinguda amb ella podria ser constitutiva de delicte a ulls d’aquells que creuen que el sisè manament hauria de tenir cabuda en l’ordenament jurídic. Comencem, doncs.

Ho va escriure en una ocasió Karl Marx. Tota crítica comença per la crítica de la religió. Per què no fer-li cas. La qüestió és que 1.800 anys abans de Crist, segons Heròdot, a Babilònia es practicava un ritu religiós que es podria considerar la prehistòria de la prostitució. Així ho va deixar escrit: «El costum més infame que hi ha entre els babilonis és que les dones del país es prostitueixin una vegada en la vida amb algun foraster». La manera tenia el seu què. Segons Heròdot, s’oferien al temple de Militta, l’equivalent babilònic de Venus, i d’allà no se’n podien anar fins que un home els llançava monedes a la falda i satisfeia els seus desitjos sexuals.

El sexe com a acte abominable

El sexe com a acte abominableLa prostitució com a acte de devoció a una deessa es va estendre pel Mediterrani igual que ho van fer les mercaderies, amb barco. Llavors hi havia un detall a no passar per alt. Moltes deïtats eren femenines. La còpula amb sacerdotesses a canvi d’ofrenes se suposava que portava grans beneficis a la comunitat, en forma de productives collites o del que s’anhelés. El sexe era un ritual, no un pecat. Va ser el judaisme el que va desequilibrar la balança. Només hi havia un déu i era inqüestionablement masculí. Aquí entra en escena Naomi Wolf. Segons la seva opinió, els hebreus, amb el seu monoteisme, van ser els primers que van transformar «les unions que s’havien considerat divines en abominacions». No era exactament que detestessin la sexualitat. D’escalar aquest cim se’n va encarregar segles després el cristianisme. Talibans com ara Tertul·lià van demostrar grans dots com a alpinistes de la repressió sexual. L’única finalitat de les relacions sexuals, sostenia, era la procreació, cosa que no li impedia ni tan sols considerar la vagina «la porta d’entrada del diable».

Sobre l’època que li va tocar viure a Tertul·lià, Roma, es podria aprofundir molt si de prostitució es tracta. Pot ser que mai hi hagi hagut tal nivell de sofisticació de l’ofici. Per tenir, els romans tenien fins i tot un nom per a les prostitutes de cementiri, ‘bustuariae’, que exercien de ploramorts al funeral i consolaven els vidus en el més lúbric dels sentits sobre les làpides del cementiri. Però el que interessa aquí ara és un salt en el temps fins a Alfons X el Savi (Toledo, 1221 - Sevilla, 1284), sota el regnat del qual es va imposar a les «dones de mala vida», tal com se’ls va anomenar llavors, portar un ornament als cabells de color safrà que les distingís de la resta de les dones. Comença així la interessantíssima exposició de la professora Fernández-Martorell, que afirma que el tracte que al llarg de la història ha donat l’Església i el poder polític a les prostitutes no és més que, de forma implícita, una advertència perquè la resta de les dones acceptin la dependència física, econòmica i moral dels marits.

L’ornament de color safrà va semblar ben aviat poca cosa. Se’ls va exigir que lluïssin un plomall brillant, però mai or, perles o peces de seda que les pogués confondre amb dones de la noblesa. Es va fixar així una norma que, tot i que amb variants, va durar segles. Als segles XVI i XVII, les prostitutes tenien prohibits els vestits llargs, els vels i en general qualsevol peça que les fes semblar honestes. Però ¿què pretenia aquella senya d’identitat? Segons Fernández-Martorell, adotzenar la resta de les dones.

Bordells de l’Església

Hi ha detalls en la història de la prostitució a Espanya que sorprenen i que no haurien de caure en l’oblit. Fins entrat el segle XVI, els prostíbuls no només eren tolerats per l’Església, sinó que molt sovint eren en edificis de la seva propietat. La prostitució, sobretot per la Companyia de Jesús, es considerava una manera d’evacuar les immundícies de la carn (per utilitzar l’argot del clergat), o sigui, un mal menor.

El punt d’inflexió, els ecos del qual han arribat fins als nostres dies, va ser el Concili de Trento (celebrat entre els anys 1545 i 1563). Quina gran ironia és que aquell viatge de l’Església a l’ortodòxia més moralitzant l’iniciés Pau II, conegut en la seva època com el ‘cardenal enagos’, ja que va accedir al càrrec perquè la seva germana era l’amant d’Alexandre VI i va tenir quatre fills quan ja era purpurat, i l’implantés fins a les seves últimes conseqüències Juli III, que es va enamorar d’un efeb que va conèixer als carrers de Parma i a qui, sent Papa, va nomenar cardenal.

Del prostíbul al carrer

Del prostíbul al carrerEl Concili de Trento va desencadenar vuit guerres a França contra els hugonots, va portar Espanya al camp de batalla als Països Baixos i va propiciar la devastadora Guerra dels Trenta Anys a tot Europa, però el seu impacte fins i tot va ser pitjor per a les dones. El matrimoni va passar a ser una celebració en presència d’un capellà i testimonis i, a més, una sagrada institució. Les prostitutes ja no eren un mal menor, sinó l’encarnació del mal. Els bordells van ser tancats i les prostitutes van passar a exercir al carrer i a ser perseguides com a delinqüents. El XVII va ser el Segle d’Or de la literatura, però també ho va ser de les mal anomenades cases de recollida, sàdiques institucions en què les monges de la misericòrdia corregien immisericordiosament les també mal anomenades penedides. L’existència d’aquests correccionals sexuals no deixava de ser, insisteix Fernández-Martorell, una advertència perquè la resta de les dones acceptessin les ingratituds del matrimoni gairebé com una mena de prostitució amb un únic home i de per vida. ¿Aquells capellans que encara avui alliçonen les dones a acceptar en silenci les amargors del matrimoni són proxenetes? La professora riu davant aquesta pregunta, però no diu que no.

Marx també deia (per acabar amb una segona cita) que «el poder polític és simplement el poder organitzat d’una classe per oprimir-ne una altra». Que el llibre d’aquesta antropòloga es tituli ‘Capitalismo y cuerpo’, cobra així un sentit especial. La prostitució, sexe al marge, potser és l’arma secreta d’un bàndol en la lluita de classes.