Síria es queda sense classe mitjana (i sense opcions de reconstrucció)

En el llegat provisional deixat per la guerra destaca la tragèdia humana, en què se superposen tres xifres: 600.000 morts, uns cinc milions de refugiats, segons l’ACNUR, i uns sis milions de desplaçats interns. La conseqüència immediata és que el país s’ha quedat sense classe mitjana i ha desestructurat per complet la societat siriana. Per entendre el perquè del fenomen, és precís respondre a una doble pregunta: ¿qui estaven en condicions de fer front al cost de fugir del país i què significa passar d’una economia convencional de rendes a una altra de mera subsistència? I és precís també remetre’s als fets.

Només la classe mitjana urbana disposava de prou recursos per afrontar el camí de l’exili i pagar les màfies per arribar a Europa o buscar un lloc sota el sol als països veïns. Alguns dels centenars de milers de refugiats sirians que van buscar vies de fugida per Turquia i el mar Egeu van arribar a pagar 1.500 euros per persona a les bandes que trafiquen amb éssers humans, segons càlculs aproximats fets per diverses oenagés. Això significa que, en els casos en què els refugiats van arribar a un destí raonablement segur –Alemanya, durant la gran crisi migratòria del 2015–, ho van fer havent gastat el total o poc menys dels recursos que tenien per ubsistir i adaptar-se a la nova situació. 

Per al futur de Síria, aquest buidament social va ser desastrós perquè l’exili va equivaler a la desaparició de la franja de població més preparada, la que gestiona l’economia, s’ocupa de l’ensenyament i nodreix de professionals tots els sectors. Si l’arabista francès Gilles Kepel va remarcar que a la versió egípcia de la Primavera Àrab els joves concentrats a la plaça Tahrir del Caire parlaven anglès i francès, a Síria es pot lamentar la fugida d’un gruix de la joventut sorgida de la classe mitjana, preparada per moure’s al si de l’economia global, enquadrada amb freqüència en el nombrós cos de funcionaris creat pel règim els últims 40 anys.

Salari mitjà: el preu de dos quilos de carn

L’estatus material i moral de la classe mitjana que no va poder o no va voler marxar de Síria no és millor. Els sis milions de desplaçats interns inclouen un nombre indeterminat de professionals procedents de les ciutats, els camps de petroli i petites empreses de tot el país. Per comprendre quina és la seva situació, n’hi ha prou amb acudir al testimoni d’una família d’Alep de quatre membres, recollit per l’Observatori Sirià per als Drets Humans: les 100.000 lires que ingressa tots els mesos no donen ni per cobrir les despeses d’una setmana; el salari del marit, 63.000 lires, equival al preu de dos quilos de carn.

La inflació i el mercat negre han devastat el sistema econòmic, el PIB calculat pel Fons Monetari Internacional s’ha esfondrat fins als 24.000 milions de dòlars i Síria ha caigut des del lloc 121 al 151 (el 171, segons algunes fonts) de la classificació de l’Índex de Desenvolupament Humà.

«Al camp i la zona controlada pels kurds se sobreviu més o menys si s’allunya la guerra, però a les ciutats, totalment o parcialment destruïdes, no hi ha manera de sortir de la misèria», va declarar un refugiat a un periodista d’Al Jazira. L’analista Rami G. Khouri resumeix la situació amb el següent argument al seu informe del 2018, ‘The implications of the Syrian war for new regional order in the Middle East’ (Les implicacions de la guerra siriana per a un nou ordre regional al Pròxim Orient): estats com Síria «estaven preparats per lluitar per la seva pròpia vida», tot i que fos «contra el seu poble».

El «mal menor» d’Al-Assad

En un informe publicat el 2014 pels arabistes Lurdes Vidal i Nicolás Mayer s’avançava una possibilitat que el pas del temps sembla confirmar: l’aplicació de la teoria del mal menor al règim de Bashar al-Assad, la conclusió de diferents actors polítics als dos costats de la divisòria que és preferible la continuïtat de l’autòcrata que qualsevol altra solució. «Ningú sembla escandalitzar-se davant la perspectiva que pugui acabar governant un país arrasat, dividit i en què persisteixi la violència», van escriure Vidal i Mayer, i, en efecte, entre la tutela russa, l’influx turc, l’assistència de Hezbollah, la implicació iraniana i la custòdia xinesa, més la freqüent passivitat d’Occident, ningú mou la cadira d’Al-Assad.

Cost incalculable

Daniel L. Byman, del ‘think tank’ Center for Middle East Policy, reconeix veure’s incapaç de calcular quant pot costar la reconstrucció d’una Síria pacificada; només s’atreveix a avançar que centenars de milers de milions de dòlars. És tant com dir que, a la pràctica, és una operació poc menys que inabordable si no es donen almenys quatre requisits: estabilitat política a llarg termini, implicació prolongada d’institucions internacionals de crèdit, donants a fons perdut i tornada d’una part substancial dels refugiats que passen el seu infortuni a Turquia, el Líban, Jordània, l’Iraq i Egipte, suposat que els que trobin col·locació a països occidentals difícilment prendran la decisió de desfer el camí.

«Desesperadament feble»

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El gran problema és que, si el mal menor preval, «és probable que Síria continuï sent objecte d’intromissions i un escenari per a la competència regional, amb la seva sobirania violada regularment», d’acord amb el diagnòstic de Byman. És a dir, es consagrarà com un Estat «desesperantment feble», la debilitat present del qual, paradoxalment, «li dona certa influència». «Estats veïns com Jordània temen la inestabilitat contínua a Síria –afirma Byman– i tenen un incentiu per treballar silenciosament amb el règim, especialment en qüestions frontereres. No és exagerat dir que l’aparent inconsistència del règim li confereix una mica d’aire, mentre que països com Alemanya, molt afectats pels fluxos migratoris sirians, necessiten mantenir oberta alguna via de contacte, encara que sigui indirecta.

Una anàlisi publicada el 2013 al diari ‘Le Monde’ pel periodista Christophe Ayad va resultar premonitòria: «És precís cenyir-se a l’evidència: no hi ha solució militar, el règim sirià no s’ha esfondrat i els seus aliats defensen els seus interessos conjuntament. L’aïllament de Damasc sembla fins i tot que retrocedeix». Si des de gairebé el principi no hi va haver inquietud, la derrota del califat proclamat a Mossul el 2015 va augmentar la sensació que la continuació d’un conflicte de baixa intensitat, sense grans canvis sobre el terreny, procura a Al-Assad una zona de confort que exclou el retorn dels refugiats i la reconstrucció del país. Tot i que el Govern no controla de manera efectiva més enllà d’un territori equivalent entre un terç i la meitat del país, continua sent un interlocutor ineludible i les solucions sense Al-Assad cotitzen a la baixa.