DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

Silvia Federici: «No estem emancipades, estem cansades i en crisi»

Silvia Federici: «No estem emancipades, estem cansades i en crisi»
  • La llegendària feminista, autora de ‘Caliban i la bruixa’, convida a lluitar contra «un sistema que té molta experiència a fer que el patiment que produeix no sigui visible»

Es llegeix en minuts

La seva mare, Dina, una delerosa mestressa de casa parmesana, solia queixar-se que ningú valorava el seu treball. «No és una feina real», aclaria el seu marit. Anys i lectures després, als 70, Silvia Federici (Parma, Itàlia, 1942) va reivindicar un salari per al treball domèstic, que Oxfam acabaria valorant en 9.200 milions d’euros a l’any. Durant dècades ha sonat com una ximpleria, però la pandèmia –com un ganxo a l’estómac– ha mostrat la importància de les cures en la vida quotidiana. La feminista italo-nord-americana ho defineix com a ‘treball reproductiu’, i reclama l’espai central que avui ocupa rabiosament i en exclusivitat l’economia productiva.

-Ha hagut de ser un virus el que li donés la raó.

-[Riu] La pandèmia ha mostrat d’una manera descarnada que les dones viuen en una situació de crisi permanent. Han de treballar fora de casa i no hi ha serveis que reemplacin la seva presència. Al tornar dels seus llocs de treball –generalment precaris–, la feina domèstica segueix allà. La seva setmana laboral no dista de la de les obreres de la revolució industrial. No tenen espai per recuperar-se, ni recrear-se, cosa que empitjora la seva salut mental. Amb el tancament de les escoles, aquesta situació s’ha tornat dramàtica.

-¿Ha descobert alguna esquerda imprevista?

-Des dels 70 venia denunciant que el feminisme no feia prou treball sobre el tema de les cures. Però he constatat –fins i tot en carn pròpia: el meu marit té Parkinson i jo assumeixo el treball reproductiu– que no hi ha una sola política que garanteixi les cures. Continua recaient sobre les dones.

-Cert.

-Es parla de l’emancipació de la dona a través de la feina extradomèstica, però és hora de dir: «No, no estem emancipades, estem cansades i en crisi».

-Bon lema per al 8-M.

-Un altre podria ser: «Ens volem vives, lliures i desendeutades». Als EUA, una gran majoria de dones que treballen fora de casa utilitzen el seu salari per poder demanar un préstec, perquè el sou no és suficient per garantir la seva autonomia. Són préstecs al 50% d’interès, cosa que augmenta la seva vulnerabilitat a la violència domèstica. No és una cosa nova, però la pandèmia ha creat una situació explosiva. Urgeix reclamar una societat que reconegui el valor de la reproducció social, no només amb paraules o amb la celebració artificial del Dia de la Mare, sinó amb un recolzament econòmic real.

-¿És aquí on el feminisme ha de posar ara el focus?

-El feminisme s’ha de mobilitzar per la redistribució de la riquesa. A dos nivells: 1/ cal preguntar al sistema que decideix les nostres vides –protector del capital, de la terra, dels recursos– on va el que produïm; i 2/ organitzar-nos des de baix per tenir més força de negociació amb l’Estat.

-¿Com?

-Creant formes col·lectives de presa de decisions. Imagini una robusta i àmplia assemblea comunitària de debat sobre les cures: què necessitem, com canviar la política institucional de la salut i dels serveis. En l’acadèmia ja tenim milers d’articles sobre l’assumpte. Cal implicar-hi totes les dones.

-Abans deia que no hi havia temps per recuperar-se i recrear-se.

-En soc conscient, i per això dic que no es pot fer una forta política sobre cures sense lluitar per reduir el temps de treball assalariat. Quan treballes 20 hores al dia en una oficina, no hi ha temps per a assemblees comunitàries. Però si no fem això, ¿què podem fer? Com diu Verónica Gago al seu llibre ‘Potencia feminista’, el feminisme és una perspectiva per canviar-ho tot. El seu interès no és sectorial. No es tracta de millorar la condició de vida de les dones. És una perspectiva per reimaginar l’organització de la producció i la reproducció social. Avui produïm coses que ens fan mal, que ens maten, alhora que desatenem els vulnerables i la nostra salut. Necessitem tenir ambició en la nostra visió social. La missió històrica del feminisme sempre va ser la igualtat.

-Vostè ens va descobrir que no existiria el capitalisme sense la caça de bruixes, que va disciplinar les dones, tancant-les a casa. ¿Hi continua havent caça de bruixes?

-N’hi ha a molts països, en el sentit literal. Però el que es continua mantenint amagada és la connexió entre la violència contra les dones als espais urbans i la política d’expansió del neoliberalisme, de l’extractivisme, de la privatització de la terra, de l’atac als règims comunitaris, dels desnonaments. Per això cal connectar les lluites. El feminisme és molt important perquè s’ubica en l’experiència de la reproducció social, però s’ha de connectar amb els moviments ecologistes, contra la guerra, contra el deute, contra el racisme. Cal portar a la superfície aquesta connexió.

-Hi ha dones que creuen haver trencat raonablement el sostre de vidre.

-Ens en hem adonat que les dones que tenen feines més qualificades i potser més creatives, moltes vegades són feines que els donen poder sobre altres persones. Si són feines que ens posen al costat del poder institucional, les hem de polititzar.

-La seva llibertat depèn d’altres esclavituds, vol dir.

-Exacte. Jo els diria: «Companyes, no hi ha res més creatiu a les nostres vides que construir una societat en què la nostra felicitat no es recolzi en el patiment dels altres».

-Les joves potser ja no poden pensar en termes de felicitat.

-Les joves creuen que tenen al davant un món rígid, o que és massa tard. I jo els dic: «No, cal continuar lluitant, sense garanties que podrem, perquè l’alternativa és subscriure un sistema creador de destrucció i mort, un sistema que té molta experiència a crear divisió i fer que el patiment que produeix no sigui visible». Només creant llaços afectius, de confiança, es podrà superar aquest individualisme que ens mata i ens aïlla.

-L’aliança, a partir del MeToo, funciona respecte a la violència sobre els cossos. ¿L’alleuja?

-Molt, però és important ampliar-la. Als EUA, per exemple, ha sortit una llei que dona al fetus la personalitat legal, cosa que significa que tot el que faci la dona embarassada –des de comprar un medicament fins a tenir un accident de cotxe– es pot convertir en un crim. ¡Una bogeria! A diversos estats han creat sistemes de control a la salut pública: els sanitaris poden denunciar a la policia si veuen una cosa sospitosa en una analítica. Ha sorgit el Moviment de la Justícia Reproductiva, pensant en les afrodescendents i migrants. Quan les feministes blanques denuncien que l’avortament és control sobre els seus cossos, elles els diuen: «No companyes, això només és una part del control».

-¿Li queden incògnites per aclarir?

-¡Per descomptat! És ara quan començo a veure molt clar que el capitalisme té mecanismes que es repeteixen al llarg dels segles: resol cada crisi amb la despossessió i l’expulsió de gent del seu lloc. Davant d’això, cal oposar-se a la creació contínua d’antagonismes entre els que són explotats.

-¿Li ha resultat una experiència joiosa ser una dona?

-Als 16 o 17 anys em preguntava: «¿Per què no he nascut home? Però als meus gairebé 80 estic molt contenta. M’ha donat una mirada sobre la vida més inclusiva, i m’ha permès comprendre què és la feina domèstica, què significa la salut... A l’inici del meu feminisme vaig demanar el salari per a la feina domèstica gairebé com una provocació, però després en vaig comprendre la importància.

Et pot interesar

-La seva mare tenia raó.

-He après tant de la seva experiència... Ella em deia: «Parles sempre dels obrers, però la teva tieta, que és una camperola que es lleva a les quatre per alimentar els animals i criar quatre fills, ¿és o no és una treballadora? Ho era, ja ho crec que sí.