El country (també) és negre

Les coses, tot i que diferents i marcades per la renovada consciència sobre la injustícia racial que als EUA es va reactivar després de l’assassinat policial de George Floyd, també són com sempre: perdó i com si res hagués passat. Però una nova generació d’artistes i expertes, dones en una indústria en què el domini no és només racial sinó de gènere, està decidida que no ho siguin.

Accions i conseqüències

Wallen va ser gravat a principis de mes, també borratxo, utilitzant la paraula «nigger». La denúncia va ser immediata. I va arribar de veus negres del country com Mickey Guyton, la periodista especialitzada Andrea Williams o l’artista Rissi Palmer, que l’estiu passat va començar un programa a Apple Music Radio titulat ‘Color me country’ (com l’únic disc de Linda Martell, la primera cantant negra que va actuar en el Grand Ole Opry). Però també va arribar de figures blanques com Cam o Maren Morris, aliades en els esforços per sacsejar la xacra de la falta de diversitat de la indústria.

Malgrat una altra ronda de disculpes fins i tot més profusa que les anteriors, es va activar una cascada de conseqüències per a Wallen: algunes de les ràdios més importants del gènere el van treure de les seves rotacions i les plataformes més importants de les seves llistes; el canal Country Music Television va retirar els seus vídeos; l’Acadèmia de Música Country el va desqualificar per als seus pròxims premis, i el seu segell discogràfic, Loud Records, va anunciar la «suspensió» indefinida del seu contracte (tot i que ningú sap gaire bé què suposa o per què no s’ha optat, en aquest cas, per trencar-lo).

Es repeteix un patró

El segon disc de Wallen, ‘Dangerous’, segueix malgrat la tempesta i per cinquena setmana consecutiva a dalt de tot de la llista Billboard 200. Els seus ‘streams’ tenen en números semblants als d’abans de la controvèrsia. I, en paral·lel a les condemnes, també ha sorgit un moviment de recolzament al músic que demana «comprensió» i «perdó», i veu en les crítiques un altre episodi de suposada cancel·lació.

És esgarrifós el reflex d’altres realitats fora de la música, d’un país on la divisió política s’ha magnificat i on després de la derrota de Trump i el violent assalt al Capitoli els conservadors ara criden a la unitat i a oblidar diferències i guarir ferides.

Ho ha escrit a ‘Slate’ Charles Hughes, autor de ‘Country soul: making music and making race in the american South’: «Es fan de les crides a la reconciliació armes contra els qui clamen per un canvi més profund». I ho ha dit Elamin Abdelmahmoud a ‘Buzzfeed’, «el country necessita homes blancs redimits més del que vol que artistes negres tinguin èxit. Aquest cicle de perdó serveix com a equivalent d’absoldre una vegada i una altra l’‘establishment’ del gènere».

 «La indústria realment es resisteix a canviar de veritat, és frustrant», afirma en una entrevista telefònica Amanda Marie Martinez, doctoranda en Història a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles i autora d’una dissertació centrada en com la indústria del country ha menyspreat històricament les arrels multiracials i multiètniques del gènere i els artistes i oients de color, i com es va entregar a les polítiques del conservadorisme blanc. «És bo que l’incident [de Morgan] hagi fet que la gent presti atenció, però realment la indústria està passant per alt el racisme més encobert que es veu en el dia a dia de Nashville».

El mite

El mite del country com un gènere de blancs i per a blancs perdura, malgrat ser just això: un mite desenvolupat com a estratègia de màrqueting des que en els anys 20 del segle passat Ralph Peer es va inventar l’escissió entre «música ‘hillbilly’» i «discos de raça» per vendre gravacions segons el públic que buscava. En realitat, com recorda en una altra entrevista telefònica Pamela Foster, autora de ‘My Country’ i ‘My country, too’ (llibres que recullen l’impacte de la diàspora africana en el gènere i la història dels negres en ell), la realitat és una altra. «A la Biblioteca del Congrés i en tots els textos sobre la vida a les plantacions la música de banjo [instrument amb l’arrel a l’Àfrica], la música de violí, era allà, en el nucli».

Peer, no obstant, va crear amb etiquetes una frontera que no existia ni entre músics ni entre audiències. I el miratge i la miop identitat racial, que va difuminar igualment llatins i indígenes crítics per al desenvolupament del gènere, es va convertir en realitat global. Tot i que, com recorda Palmer, moltes famílies afroamericanes han mantingut la tradició i l’acullen i l’estimen, el «misteri» és que «tanta gent que hauria de saber més per la seva pròpia herència compri la imatge que ve dels mitjans». I en moltes famílies negres, malgrat que aquesta herència s’acull i es transmet, Palmer admet que «queda enfosquida per la imatge de màrqueting global».

Es compten amb els dits de les mans els artistes de minories a qui la indústria ha fet espai no només als escenaris més grans o als temples de reconeixement del country [només el recentment mort Charley Pride i l’armonicista DeFord Bailey són, per exemple, en el seu Hall of Fame] sinó també, amb un negatiu efecte dòmino, als seus despatxos.

És una indústria que, com explica Martinez «no ven música sinó que ven una idea, un estil de vida». Especialment des dels anys de la Nova Dreta de Ronald Reagan, s’ha fet del so country una marca del conservadorisme blanc d’edat mitjana que cimenta conceptes tradicionals sobre la família, la vida domèstica i l’heteronormatiu. I ha mantingut artificialment una bretxa que no existeix.

Renovació complexa

«La forma en què el tema racial funciona a Nashville no és totalment conscient», apunta també l’experta. «No és qüestió de no firmar un contracte amb un artista perquè odiïn els negres: és més profund, més sistèmic. Està gravat al seu cervell que la gent no compraria els discos perquè pensen en els seus oients només com a conservadors blancs. Desconeixen com reempaquetar la música country per a gent que no és blanca: saben que aquests artistes i aquests oients són allà, però no tenen incentiu perquè fins ara el negoci ha anat bé».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Aquesta «estretor» de mires els ha fet oblidar, a diferència d’altres gèneres de música popular com el rock, el pop o el hip-hop, els joves. Però són allà, fent country, renovant-lo (com va fer Lil Nas X o més recentment el raper Breland) i, també, escoltant-lo, com recorda l’èxit de Wallen no només a la ràdio, el mitjà tradicional del country, sinó a les plataformes.

Hi ha una onada imparable disposada a fer caure barreres. Estudioses com Martinez miren el futur amb esperança, «no per la indústria, sinó perquè es creï alguna cosa fora d’aquesta, una cosa nova, una nova comunitat». Els artistes i sobretot les artistes negres ho estan fent. I per a gent com Palmer no fan falta moments com la tempesta que ha provocat Wallen per reflexionar sobre la bellesa del country en la seva cultura, tot i que sí que aprecia, i «molt», aquests «moments de reflexió que són allà per als qui se’n poden beneficiar».