RELECTURA MUSICAL

Rere les empremtes ‘queer’ de la copla

Lidia García, historiadora i creadora del ‘podcast’ ‘Ay, Campaneras’, descobreix el discurs de gènere, classe i dissidència sexual que sovint amaga el gènere folklòric

Rere les empremtes ‘queer’ de la copla
2
Es llegeix en minuts
Abel Cobos
Abel Cobos

Periodista

Especialista en tendències, plans, cultura pop, tele, 'celebrities', mems, internet i temàtica LGTBI.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Lesbiana, coplera i de classe obrera». Així es defineix Lidia García, investigadora, divulgadora i col·laboradora a ‘Hoy empieza todo’, de Radio 3. De la mateixa manera es pot descriure ¡Ay, Campaneras!, el seu podcast, un dels programes revelació de la pandèmia, que va passar de gravar-lo al bany de casa seva perquè s’avorria en el confinament a tenir més de 150.000 oients i rebre grans lloances.

La idea darrere del projecte és tan simple com necessària: treure de l’armari el folklore i demostrar el discurs de gènere i de classe que amaga (a plena vista) el món de la copla, el cuplet i la sarsuela. Fer-ho, a més, no requereix una gran complexitat teòrica: «Jo el que faig, tot i que no soni gaire sofisticat, és escoltar les cançons». És a dir, no fa falta ser Judith Butler per entendre el rerefons feminista de coples com ‘Campanera’, tota una declaració contra l’‘slut-shaming’ (assenyalar les dones com a «promíscues» per tenir vida sexual) molt abans que s’estrenés el terme.

Potencialitat del gènere

«Aquesta cançó narra una història de l’ostracisme d’una dona a qui tot el poble mira malament perquè un home la visita a les nits. No obstant, la veu lírica la defensa», explica García. «Això m’agrada del gènere, posa algú que és en els marges al centre i defensa allò que el fa diferent. I tot i que la copla té una part rància i patriarcal, també pot ser alliberadora: t’està dient que si t’allunyes de la norma hi ha assenyalament, però també disculpa. En aquesta ambigüitat és on hi ha la potencialitat del gènere», afegeix. 

‘Campanera’ és, a més de la cançó que dona nom al seu ‘podcast’, un homenatge a la seva mare, que la considera el seu tema favorit. «La vinculo a ella i a tota aquesta generació de dones que ha sigut molt invisibilitzada. Elles, i la cultura que consumien. Per això ‘¡Ay, campaneras!’ , un lament de manera col·lectiva», detalla. És una altra de les claus del seu èxit, que ajunta generacions: la cultura de Cine de barrio amb el discurs de la identitat, tan important per a les noves generacions i que ja ha saltat al ‘mainstream’. «Tenim la falsa impressió que no ens uneix res, que hi ha una bretxa perquè el món ha canviat molt en poc temps. Però la cultura de l’època dels nostres avis no és tan diferent», afegeix. 

De maternitat a classe social

Notícies relacionades

‘¡Ay, Campaneras!’, en els seus 25 episodis, tracta molts temes recurrents en el gènere, des de la maternitat fins a la classe social. I tot i que sigui una de les cares visibles d’aquesta revisió folklòrica, no és l’única. ‘Podcasts’ com ‘El niño de Carrillo’, o el projecte ‘Maricón de España’, sobre història i folklore LGTBI, o la cantant María José Llergo, parlant de feminisme i poder, també han reproduït discursos similars. I ells tampoc han inventat res: «Ja en la contracultura dels 80 es parlava d’això, mira Ocaña a Barcelona», apunta García. 

Després d’agitar les xarxes celebrant des de les més grans folklòriques com Lola Flores fins a les més oblidades (i no per això menys bones) com Estrellita de Palma –cantant original de Campanera, tot i que després la popularitzaria Joselito– està prenent un merescut descans. Això sí, promet que tornarà amb una segona temporada: «Ja tinc pensats els temes, ara només necessito temps».