Quan el piano jazz és l’estrella

La relació del piano jazzístic amb el cine és llarga, estreta i fecunda, des de pianistes de ficció fins a bandes sonores, documentals i pel·lícules biogràfiques.

Aquesta és una selecció de 12 títols, entre cine i televisió, en què el piano jazz brilla de maneres diferents.

Anatomia d’un assassinat (1959)

La música d’‘Anatomia d’un assassinat’, drama judicial realitzat per Otto Preminger, porta la firma de dos pianistes, Duke Ellington i Billy Strayhorn. Va ser gravada per l’orquestra d’Ellington, que a més apareix actuant en un bar. És la primera banda sonora important d’un film de Hollywood elaborada per músics negres. Tot i que se la considera una de les composicions de jazz més importants per al cine, els autors es van apartar dels motius tradicionals i recurrents del gènere.

Paris blues (1961)

La pel·lícula de Martin Ritt recull la gran fascinació dels músics de jazz nord-americans per la capital francesa. Paul Newman i Sidney Poitier surten ben parats quan fan veure que toquen jazz. La banda sonora la va firmar Duke Ellington, dos anys després de l’èxit d’‘Anatomia d’un assassinat’, i en escena apareixen Louis Armstrong i Aaron Bridgers: aquest era un notable pianista i parella sentimental de Billy Strayhorn, el col·laborador estret d’Ellington.

Blow up (1966)

El pianista Herbie Hancock va formar part del quintet de Miles Davis entre 1963 i 1968, i va ser el trompetista que li va suggerir que s’interessés pel piano elèctric. Enmig d’aquesta voràgine creativa quant a la reinvenció del jazz, que donaria obres fonamentals com ‘In a silent way’, Hancock va compondre la vibrant banda sonora de ‘Blow up’, film de Michelangelo Antonioni que adapta un text de Julio Cortázar, que s’inspira en el fotògraf David Bailey i retrata el ‘swinging London’ de l’època. 

Al voltant de mitjanit (1986)

Budd Powell, figura clau del bebop, va alternar els escenaris amb les institucions psiquiàtriques. Esquizofrènic i alcohòlic, va tocar el piano com pocs fins a la seva mort el 1966, als 41 anys. Bertrand Tavernier es va inspirar en ell, i en el saxofonista Lester Young, quan va dirigir una de les pel·lícules més notables sobre jazz, ‘Al voltant de mitjanit’, en què un altre músic convuls, el saxofonista Dexter Gordon, va donar vida al protagonista, un artista veterà que actua en el Blue Note de París.

Straight no chaser (1988)

‘Round midnight’, el tema que dona títol al film de Tavernier, és un dels clàssics de Thelonious Monk, autor d’altres peces emblemàtiques com ‘Straight no chaser’. Així s’anomena l’esplèndid documental que va produir Clint Eastwood, gran amant del jazz i pianista vocacional a més de cineasta. El film, realitzat per Charlotte Zwerin, recull algunes de les poderoses actuacions de Monk, que va fonamentar el seu estil en la improvisació. Va compondre la música de ‘Les relacions perilloses’, de Roger Vadim.

Els fabulosos Baker Boys (1989)

Cinta una mica maleïda, molt notable però bastant oblidada, presenta les complicades relacions entre dos germans pianistes (Jeff y Beau Bridges) i la cantant que actua amb ells (Michelle Pfeiffer). Es guanyen la vida tocant en sales de festes, però el jazz és el que els dona vida i ànims per seguir a la carretera. És un retrat clàssic de perdedors, molt àcid, realista i commovedor, amb moments excel·lents com la interpretació que fa el trio de l’estàndard ‘My funny Valentine’.

Piano Blues (2003)

Tants anys assistint al festival de jazz de Monterey, escoltant els seus ídols, introduint matisos jazzístics a les seves pel·lícules i tocant el piano, havien de cristal·litzar en aquest documental en què Clint Eastwood conversa amb mestres del teclat tant del blues com del jazz: Doctor John, Ray Charles, Marcia Ball i Dave Brubeck, a més de recollir imatges d’arxiu de Count Basie, Fats Domino o Nat King Cole. El documental pertany a la sèrie ‘The Blues’, produïda per Martin Scorsese el 2003. 

Ray (2004)

A més de realitzar un dels films sonats dels 80, ‘Oficial i cavaller’, Taylor Hackford és un addicte al rock, el blues i el jazz. Va dirigir el documental ‘Chuck Berry Hail! Hail! Rock’n’roll’, va produir ‘La bamba’ i firma aquest biopic de Ray Charles, interpretat per Jamie Foxx. No hi falten els excessos i les convulsions matrimonials, però el film explora bé la seva creativitat com a cantant i pianista a partir de la seva eclosió a Atlantic Records. Charles va morir tres mesos abans de l’estrena del film.

Chico i Rita (2010)

És coneguda l’estimació de Fernando Trueba pel jazz llatí, en què el teclat juga un paper tan essencial com les percussions. En aquesta pel·lícula d’animació realitzada juntament amb Javier Mariscal, explica la història d’amor entre un jove pianista de jazz i una noia que aspira a ser cantant a l’Havana de finals dels anys 40. Per a la banda sonora van escollir Bebo Valdés, un dels pianistes i arranjadors més importants del jazz afrocubà; també posa veu a Chico quan canta.

La ciudad de las estrellas (La La Land) (2016)

Una altra història d’ambicions i frustracions en què el jazz representa una inabastable puresa artística. Ryan Gosling és un pianista que malviu tocant a festes i tuguris de mala mort mentre aspira a poder compondre i interpretar els seus temes de jazz ‘des del cor’. Emma Stone aspira a triomfar en un altre àmbit, el de la interpretació cinematogràfica. Estan condemnats a enamorar-se... i a separar-se quan la música i el cine s’anteposen al seu amor. En la línia musical de Damien Chazelle.

Green Book (2018)

Green Book (2018)

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Don Shirley va ser un pianista avançat al seu temps. En els anys 50 i 60 va compondre poemes simfònics a partir de textos de James Joyce, temes inspirats en el mite d’Orfeu i moltes peces en què va experimentar amb el jazz i la música clàssica. L’oscaritzat film de Peter Farrelly evoca la seva relació amb Tony Lip, l’italoamericà que va conduir el seu cotxe durant una gira pels estats del sud. Malgrat tocar amb èxit davant el públic blanc, generalment burgès, va ser repudiat per ser negre i homosexual.

The Eddy (2020)

I una altra de Chazelle, aquesta vegada en format de sèrie. Bona part de l’acció s’esdevé en un petit club de jazz de París, on els músics intenten tocar mentre la vida del fundador de la banda s’enfonsa a poc a poc. Les actuacions estan filmades de forma vibrant, amb Joanna Kulig (protagonista de ‘Cold War’) com a vocalista. El pianista del grup és Randy Kerber, que ha col·laborat amb Quincy Jones, Frank Sinatra, Donna Summer, Bette Midler, Barbra Streisand, Dionne Warwick i Ray Charles.