Joan Báez: 80 anys de la veu justiciera

La cantautora novaiorquesa, retirada des del 2019, centra les seves atencions en la pintura i en l’activisme social

Es llegeix en minuts

A la web oficial de Joan Baez ja no hi ha lloc per a les noves dates de concerts, però sí que hi apareix una pestanya que condueix a les seves obres com a pintora: la seva sèrie ‘Mischief makers’, personatges que fan ‘entremaliadures’ amb incidència social, la nova col·lecció del qual mostrarà aquest mes en una intervenció en ‘streaming’ amb motiu del seu 80è aniversari. Per les seves teles han passat contemporanis com Kamala Harris, Greta Thunberg o Michael Moore, i figures històriques exemplars com Gandhi i Eleanor Roosevelt. Aquesta és la nova realitat de la trobadora novaiorquesa que un dia va brindar la seva veu a la causa dels drets civils en els gloriosos anys 60.

Desmitificar el passat

Dècada de llegenda, o no tant: Baez s’ha passat molts anys mirant de desmitificar aquella era i de denunciar la comoditat intel·lectual derivada de la nostàlgia posant el present en el punt de mira. L’activisme va ser un motor dels seus primers passos en l’art de la cançó, i ho ha continuat sent en el seu crepuscle escènic, quan ha preferit que les converses amb la premsa tinguessin més a veure amb l’escalfament global o les estridències de Donald Trump que amb les seves gestes en l’escena folk al Greenwich Village, a Nova York, o la seva relació espinosa amb Bob Dylan. Així ha arribat Joan Baez als 80, edat que complirà el 9 de gener, evitant viure en el passat més enllà de l’indispensable i lluint una serenitat zen, associada a la pràctica del ioga.

Cant i drets civils

Fa un parell d’estius, el 28 de juliol del 2019, va donar per tancada la seva carrera com a artista d’escenari a Espanya, al Teatro Real, a Madrid, al·legant el cansament de la seva veu. Ja eren 60 anys de trajectòria els que acumulava a l’esquena, des del seu primer pas pel Newport Folk Festival, el 1959, compartint un parell de temes amb el cantautor Bob Gibson. Temps de revival de la música tradicional als Estats Units, gràcies al moviment emergent dels drets civils, en què brillava l’autoritat de veus com Pete Seeger i la cantant gòspel Odetta, molt influents en la seva primera obra.

Ella venia d’una família cultivada, pare físic (Albert Báez, nascut a Puebla, Mèxic; figura rellevant en el desenvolupament dels rajos X) i mare professora de literatura (l’escocesa Joan Bridge). A causa dels compromisos de l’Albert amb la UNESCO, els Báez van viure en diversos llocs dels Estats Units i de l’estranger, incloent una estada a Bagdad durant un any, el 1951, experiència iniciàtica per a la Joan en la construcció dels seus ideals de justícia social. De la fusió d’aquesta sensibilitat amb el do natural que li va brindar la seva veu va sortir la cantautora que es va colar amb facilitat en l’avantguarda del folk.

L’empremta de Dylan

Baez ja omplia grans sales quan va conèixer Bob Dylan, a qui va procedir a presentar en els seus recitals com a artista convidat. Relació abrupta: encara que a ella els seus embolics amorosos no la distreien (la Joan, als homes, «els mastega i després els escup», va advertir una vegada la seva mare), amb Dylan els papers potser es van invertir, amb experiències frustrants com la gira de 1965 pel Regne Unit, durant la qual l’autor de ‘Like a rolling stone’ va tendir a ignorar-la i no li va oferir ni una vegada que l’acompanyés a escena. Episodis perduts en la boirina per una Baez que, el 1969, va tenir un fill, Gabriel (amb el periodista i activista David Harris), futur percussionista enrolat a les seves gires, i que en els 80 es va relacionar amb Steve Jobs.

No obstant, les cançons de Dylan mai han faltat al seu faristol, barrejades amb les seves, les tradicionals i les d’autors d’ampli espectre, com Peter Gabriel, de qui va adaptar al català ‘In your eyes’ (‘Als teus ulls’), amb cantants com Lluís Llach, a favor dels presos independentistes. Joan Baez, sempre implicada amb les circumstàncies que s’ha trobat allà on ha anat. I preparant-se per a la mort, amb aquesta cruesa s’ha expressat, sense deixar de pensar, com assenyalava l’any passat a aquest diari, que les cançons són, si no un mitjà per canviar el món, sí almenys «una salvació en meitat de la bogeria».

Els 5 discos clau de Joan Baez

‘Joan Baez’ (1960)


La tradicional ‘Silver dagger’, lament d’una noia per la severa oposició paterna a la seva relació amorosa (brandint una amenaçadora ‘daga de plata’), obre el debut de Joan Baez, on llueix la seva veu de soprano en un repertori de peces populars (‘House of rising sun’) amb picades d’ullet al cançoner ídix (‘Donna donna’) i hispà (‘El peso número nueve’). Refinament i intimitat: una veu, una guitarra (amb el fugaç festeig de Fred Hellerman, dels pioners The Weavers), encapçalant una serena revolució folka.

‘Farewell Angelina’ (1965)


Després d’endinsar-se en repertoris tradicionals, al seu sisè àlbum obre l’enquadrament apostant per Bob Dylan (quatre temes, entre els quals l’inèdit que dona títol al disc) i Donovan, ampliant l’instrumental (guitarra elèctrica de Bruce Langhorne, probe trobador del Greenwich Village) i lluint el seu internacionalisme cantant en francès Léo Ferré i en alemany Pete Seeger. Deixant enrere l’aura més naïf dels seus inicis, emergeix com a captivadora narradora a la peça d’origen cèltic ‘The wild mountain thyme’.

‘Gracias a la vida’ (1974)


Com a resposta al cop de Pinochet a Xile, Baez va empatitzar amb el món hispà en aquest àlbum de cançons en castellà, amb una incursió en el català a ‘El rossinyol’. Creix la frondositat instrumental, amb arpes, percussions i flautes que acoloreixen un repertori obert a l’homenatge al màrtir Víctor Jara (‘Te recuerdo Amanda’), al tàndem Serrat-Miguel Hernández (‘Llegó con tres heridas’) i als clàssics populars (‘La llorona’, ‘Guantanamera’). Joni Mitchell l’acompanya en una aromàtica peça pròpia, ‘Dida’

Et pot interesar

‘Diamonds & rust’ (1975)


Una Baez enfocada a la sonoritat de banda, amb dinàmiques d’aplicat folk-rock i frecs jazzístics, de la mà de virtuosos com Larry Carlton i Dean Parks (Steely Dan, Crusaders), i exhibint una veu en el seu pic d’expressivitat. Es llueix cantant autors contemporanis (Jackson Browne, Stevie Wonder, Janis Ian) i entrega composicions pròpies com la fita que dona títol a l’àlbum, composició d’èpica continguda, evocadora de les ferides d’un festeig antic que, segons confessaria ella, apunta a Bob Dylan. 

‘Whistle down the wind’ (2018)


No va voler emprendre la seva gira de comiat sense publicar un últim àlbum, al caliu de la melancòlica cançó de Tom Waits, i allà va quedar aquesta obra madura, amb exquisida producció de Joe Henry. Veu amb pòsit, més rica en greus i en memòria, cantant a l’alerta climàtica (‘Another world’, d’Anohni, ex-Antony) i acollint-se a l’esperança, malgrat tot, en el bonic cant country ‘The great correction’ (d’Eliza Gilkyson), on adverteix que «el futur espera en la línia de l’horitzó / per a les nostres filles i fills».