25 nov 2020

Anar al contingut
Buscant el Nezir a les fosses de Bòsnia

Buscant el Nezir a les fosses de Bòsnia

Sifa Sulji ha tornat a Srebrenica per localitzar les restes del seu germà gran, mort el 1995 durant la guerra

Joan Salicrú

«No m’ho puc creure, no té vergonya!», clama enfadadíssima Sifa Sulji (Srebrenica, Bòsnia i Hercegovina, 1971) al sortir del despatx de l’actual alcalde de Srebrenica, Mladen Grujicic, el primer regidor d’origen serbi després de la guerra de Bòsnia i també el primer que nega la categoria de «genocidi» als fets esdevinguts el juliol del 1995 en aquesta petita ciutat enganxada a Sèrbia, però dins de les fronteres de Bòsnia i Hercegovina. Van morir més de 8.000 persones, totes membres de la comunitat musulmana, en uns fets que el Tribunal de Justícia Internacional va qualificar precisament de «genocidi» l’any 2001. 

La dona acaba de parlar durant gairebé una hora amb Grujicic després de molt temps esperant aquesta cita per poder explicar-li que ella és també víctima d’aquell genocidi ja que els seus dos germans, Muamer (1980) i Nezir (1973), i el seu pare, Hakija (1943), van ser assassinats durant la «neteja ètnica» que l’exèrcit serbobosnià de Ratko Mladic va executar a sang freda del 8 al 15 de juliol del 1995, fa 25 anys. Just el que ell nega i situa com a «crims que es cometen en una guerra» en el marc d’un conflicte que va generar 100.000 morts i un milió i mig de desplaçats.

Sifa Sulji, assentada a Sant Celoni, continua lligada a un passat que encara no ha aconseguit superar

Sifa Suljic es troba a Bòsnia en el context del rodatge del documental ‘L’última cinta des de Bòsnia’, que s’estrenarà al programa ’Sense Ficció’ (TV-3) l’1 de desembre i que protagonitza, i l’equip del metratge, dirigit pel periodista Albert Solé, ha obert la porta a aquesta catalanobosniana a explicar «la seva versió dels fets» a l’acalde Grujicic al mateix despatx del màxim responsable de Srebrenica, on ara hi viuen unes 7.500 persones, el 45% meitat bosnians (musulmans) i 55% serbis (de religió ortodoxa), les dues comunitats enfrontades.

Catàstrofe, sí; genocidi, no

«Si vol, ho podem anomenar catàstrofe, però no genocidi», li concedeix el dirigent, conegut per haver escrit textos elogiosos cap a Radovan Karadzic, president i promotor de la República Srpska –un dels dos ens en què es troba dividit el país– i amb Ratko Mladic, excap de l’exèrcit serbobosnià.

En el seu posicionament públic, el vigent alcalde –a l’espera de conèixer-se el vot per correu, revalidaria l’alcaldia en les eleccions de diumenge passat sota una candidatura anomenada Junts per Srebrenica– insisteix en negar la idea del genocidi davant qualsevol periodista, cosa que representa una nova visió de com tractar la narrativa sobre el conflicte.

Sifa Suljic, amb el seu fill, al Centre d’Identificació de Persones, a Tuzla. / JOAN SALICRÚ

Una història interminable

Sifa Suljic continua lligada a un passat que encara no ha aconseguit superar: al seu pare el va poder enterrar el 2015 –tot i que només van poder trobar tres ossos seus– i al seu germà petit, Muamer, també –el 2006, en aquest cas es va poder recuperar tot l’esquelet–, però del germà gran, Nezir, no hi ha manera de localitzar-ne les restes cinc lustres després del final de la guerra.

És una del miler de persones desaparegudes que no ha sigut possible localitzar i les restes de les quals se suposen que poden estar o entre els sacs encara per obrir que esperen el seu torn al centre d’identificació de persones de Tuzla o en alguna fossa comuna encara per descobrir.

Dels 2.500 bosnians que van arribar a Catalunya durant el conflicte, 400 continuen en aquesta comunitat

Els cossos que es van identificant durant el curs s’enterren conjuntament cada 11 de juliol al cementiri de Potocari, just davant d’on era la seu del batalló holandès que teòricament protegia els ciutadans de Srebrenica dels atacs de l’exèrcit serbobosnià però que finalment els va entregar a les tropes de Ratko Mladic. Si hi hagués hagut una coincidència entre l’ADN d’un cos i el dels familiars del Nezir, ja li haurien trucat i no ho han fet, però, no obstant, Sifa aprofita la visita a Bòsnia per visitar la seu de la Comissió Internacional de Persones Desaparegudes (ICMP) i intentar obtenir alguna informació nova sobre el parador del seu germà. En va. 

L’últim autobús  

La història de Sifa Suljic és colpidora. Va aconseguir sortir de Sarajevo, on s’havia traslladat el juny del 1991 juntament amb el seu marit des del seu natal Susnjari, al costat de Srebrenica, el 27 d’abril de l’any 1992 en l’últim autobús amb què ho va poder fer. La seva filla Azra estava greument malalta de tos ferina, així que va veure clar que, en vista de la falta de medicació, si no aconseguia treure-la de la capital de Bòsnia la petita no sobreviuria.

Un vídeo que és un tresor

‘L’última cinta des de Bòsnia’, el documental dirigit per Albert Solé que protagonitza Sifa Suljic, deu el seu títol a un vídeo casolà, gravat el 9 d’abril del 1995 a la casa familiar de Susnjari, on els seus germans i el seu pare, juntament amb la seva mare i les seves dues germanes –que sí que van sobreviure–, li expliquen que es troben bé de salut. «Espero que tot això acabi aviat i ens puguem tornar a veure», li diu el seu pare al final del vídeo. És un vídeo en VHS que un cooperant va gravar i que la seva mare va traslladar amagat en una bossa de farina perquè la seva filla pogués veure els seus germans i pare en vida.

L’autobús la va portar, després de passar per Belgrad –on s’havia ordit el complot per envair l’est de Bòsnia a partir de l’abril del 1992, començant la guerra– a Macedònia, una de les sis repúbliques de l’antiga Iugoslàvia.

Després de vuit mesos, un avió la va portar des d’allà al País Basc –Vitoria-Gasteiz s’havia ofert a rebre refugiats durant un any–. Posteriorment, per una carambola –una proposta d’acollida d’«una mare amb una nena» provinent del Vallès Oriental– la va portar a Catalunya, on va arribar el novembre del 1993. I on ha fixat la seva residència des de fa 27 anys, concretament a Sant Celoni. 

Funeral de 775 víctimes de la matança de Srebrenica, al memorial de Potocari. / fehim demir (EFE)

Va ser ja en terres catalanes on va prendre consciència de la naturalesa de la matança, del genocidi en si mateix, quan la seva mare, que havia arribat a Tuzla –zona controlada durant la guerra pel govern multiètnic de Sarajevo– amb autobús, li va revelar: «Que sàpigues que ells no han tornat». Aquesta era la forma amb què li comunicava a la seva filla que els seus dos germans i el seu pare es trobaven desapareguts i, molt probablement, morts. 

Sense lloc on tornar

Al principi pensava que l’estada a Catalunya seria curta, però el temps va anar passant i entre l’arrelament dels seus fills a la seva nova terra i les dificultats per tornar a Bòsnia –¿on, si la seva antiga casa no era ja més que un conjunt de pedres al mig d’un bosc?– van fer que es quedés en aquesta població vallesana, on actualment està totalment integrada. Com els 400 bosnians que es van quedar dels 2.500 que van arribar a Catalunya durant el conflicte. 

Uns homes li van dir que si es desplaçava a Viena li entregarien els seus germans vius. Van agafar els diners pactats i no van tornar

En els primers compassos de la seva estada a Catalunya, Sifa Suljic va ser, a més, víctima d’un engany. Uns homes es van posar en contacte amb ella telefònicament: si es desplaçava a Viena, li van dir, li entregarien els seus germans vius. No podia saber si era cert, per la qual cosa va provar sort: els presumptes coneixedors del parador del germà van acudir a la primera cita, van agafar els diners pactats –10.000 marcs alemanys del moment, 800.000 pessetes espanyoles– i no van tornar mai més.  

Davant de la tomba del seu pare i del germà trobat –falta la del germà gran, que té l’espai preparat–, Sifa Sulji es fa a la idea que encara haurà d’esperar per trobar les restes del seu germà Nezir i tancar, com a mínim de moment, aquest cercle. Tot i que sap que aquesta història la perseguirà mentre visqui.