¿Adeu a la depilació? El borrissol és higiènic (i femení)
zentauroepp55773659 mas periodico la maja peluda201106124926
Explica l’escriptora Bel Olid que la primera vegada que va sortir de casa amb pantalons curts i borrissol, «molt borrissol», a les cames no es va sentir precisament eufòrica, sinó més aviat horrible i «avergonyida», quan una senyora la va mirar «hipnotitzada» sota la inhòspita llum del metro.
La seva havia sigut una decisió meditada de trencar amb el dogma de la depilació i la seva impenitent inversió de «diners, temps i dolor». No obstant, en la seva primera immersió al natural al món exterior va notar com aflorava el malestar que bé coneix el moviment creixent que –de l’acadèmia al carrer i de la creació a l’Instagram, més enllà de les celebritats que puntualment es declaren en rebel·lia– ve denunciant la caixa negra de mandats de gènere, bellesa i perversions que en realitat s’amaga sota un acte estètic aparentment lliure i banal.
Bel Olid explica a ‘A contrapel. O per què trencar el cercle de depilació, submissió i autoodi’ la seva experiència i reflexions sobre la depilació. /
«Seria una decisió personal sense més transcendència si les conseqüències que comportés fer-ho o no fossin equivalents, però quan depilar-se té un premi social («que guapa») i no depilar-se atrau el càstig («quin fàstic») la decisió deixa de ser innocent i passa a ser política», afirma Olid a ‘A contrapel. O per què trencar el cercle de depilació, submissió i autoodi’ (Destino).
Màrqueting de la «vergonya genital»
En aquest assaig escrit a la gonzo, Olid entén la depilació com a símbol de totes les modificacions corporals que s’exigeixen en nom de la feminitat, mentre manté que, en el seu avenç implacable, indústries com la bellesa i la moda, en coalició amb la cultura audiovisual, han acabat convertint fins i tot la zona púbica en un fabulós negoci, a costa d’encoratjar les inseguretats femenines: «Els hàbits depilatoris de les dones s’han intensificat fins al punt que l’únic lloc on és acceptable que una dona tingui pèl és al cap, les celles i les pestanyes».
Un avenç, el de la depilació extrema, que Olid relaciona amb una altra pressió fins fa poc inaudita i de què viuen des de Gwyneth Paltrow fins a un pròsper sector ple de serums, mascaretes, perfums i fins i tot retocs quirúrgics que prometen –atenció a l’anomenat màrqueting de la vergonya genital– vulves petites, suaus, estretes i fins i tot lluminoses. «És estrany que el borrissol, un tret de les dones adultes, sigui considerat una característica masculina que s’ha d’eliminar totalment si vols semblar innegablement femenina. Com hem vist, per semblar una dona de veritat has de semblar en realitat un nen», afegeix l’autora, per qui aquest fenomen no deixa de ser «pertorbador».
Depilació pecaminosa
Sobra dir que no sempre tenir pubis ha «costat diners», com deia, amb la seva conya habitual, l’escriptora Caitlin Moran, que en el seu ‘best-seller’ ‘Cómo ser mujer’ ja cridava, fa sis anys, a la insurgència depilatòria: «Ens estan obligant a pagar per la cura i manteniment del nostre entrecuix com si es tractés d’un jardí de la comunitat».
De fet, la història del borrissol és rica en batzegades. A l’antic Egipte, apunta Olid, era comú que les senyores s’afaitessin el cap i el pubis. I, després, durant segles, l’Església catòlica va estendre la idea que la depilació íntima era pecaminosa, amb la qual cosa va erradicar un vell costum que s’havia propagat entre homes i dones com a marca d’estatus. A principis del segle XX, no obstant, la noció que les dones boniques havien de tenir la pell suau i sense borrissol ja estava arrelada, però llavors amb prou feines es permetia ensenyar mans i cara.
Porno i rasurats
Però la gran anunciació de la depilació, recorda Olid, va arribar als anys 60, quan es van escurçar faldilles i mànigues, i la cultura audiovisual va començar a formatejar-nos amb joves amb poca roba i escrupolosament depilades que deixaven meridianament clar que les axil·les i cames desitjables eren les que no tenien pèl. «Tot i així, quedava un reducte per a la intimitat –afegeix l’escriptora–. Tot el que no sobresortia del biquini tenia dret d’existir».
Però després van arribar internet i el professor porno, i entre les noves generacions es va propagar la idea que l’únic pubis possible –perquè així solen aparèixer els genitals a les escenes– era el rasurat. En els últims anys, a més, també s’ha anat estenent la fal·làcia que la depilació extrema és sinònim d’higiene, quan les societats mèdiques no deixen d’advertir, per exemple, que els petits talls incrementen la possibilitat d’infeccions de transmissió sexual.
Sembrar la vergonya infantil
Notícies relacionadesEngonal enfora, també s’ha escurçat l’edat de la ‘primera vegada’ –el 10% dels que ho fan tenen menys de 13 anys, segons la firma Wax Candy–, ja sigui per la permeabilitat dels cànons adults o perquè ja des d’edats molt curtes s’assumeix el missatge que el borrissol et porta directament a l’inframon de la vergonya o fins i tot es pot convertir en imant de violències que solen aturar-se més amb la depilació que amb la reeducació i la intervenció sobre els agressors. «Si volem acabar amb la sexualització de les nenes i la infantilització de les dones i que les noves generacions creixin més lliures, en algun moment haurem de posar el límit de fins on ens depilem i a quina edat comencem», diu Olid.
Nous imaginaris
Però ai, entre el discurs i la pràctica hi sol haver una tirada sovint insalvable. I precisament en aquest punt cec treballa la il·lustradora Rocío Salazar, una altra ‘dissident’ que arriba amb un encàrrec–«en el meu cas, he rebut menys mirades i comentaris dels esperats, així que potser deixar de depilar-se és menys greu del que de vegades pensem»– i un objectiu: contribuir amb les seves il·lustracions, autèntics dissolvents de cànons i clixés, a acostumar les pupil·les a altres estètiques per tal que els cossos naturals també es puguin celebrar sense vergonyes ni culpes. ¿Quina locura, no?
Salazar té un olfacte agut per riure’s sense pietat de tots els missatges que abunden en la idea que el cos femení, per ser acceptable, ha de passar per una espècie d’escàner d’imperfeccions que, per descomptat, han de ser mitigades amb temps i diners. I tot i que des del seu peculiar observatori creu que la batalla «s’està perdent», també considera que en els últims temps hi ha «una crida a files» de veus i col·lectius, com el Som Barbàrie a Barcelona, que criden a fer les paus amb el borrissol (també el facial).
«En tindria prou d’ajudar que les més joves es poguessin plantejar: ‘¿Jo podria no depilar-me?’ i altres qüestions que d’adolescent em van fer patir, perquè, al cap i a la fi, se t’inculca l’autoodi simplement per ser normal», explica l’autora de ‘Mentiras para ser una mujer de verdad’, que s’acomiada amb una pregunta de moment retòrica que manlleva de la sociòloga Gail Dines: ¿quantes empreses plegarien si un dia les dones es despertessin sense complexos?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
