Helen Reddy: la cantant que va 'alliberar' les mestresses de casa

Va ser Wald, de fet, qui va posar en marxa l’estratègia que va catapultar ‘I am woman’ al cim. Després de la negativa de Capitol a publicar-la com a ‘single’, l’hi va oferir a una emissora de ràdio local als afores de Washington DC, on vivien una gran quantitat de dones dedicades al tipus de treballs llavors considerats femenins. A l’escoltar la cançó, aquestes oients van saturar l’emissora de peticions telefòniques; volien escoltar-la de nou. En qüestió de mesos, estava sonant en transistors de tot el país. En erigir-se en símbol feminista, això sí, va trigar una mica més. Va passar el 1973, quan Reddy va obtenir un Grammy i, durant el seu discurs d’acceptació, va dir: «M’agradaria donar les gràcies a Déu, perquè Ella ho fa tot possible». 

 

Perfil poc transgressor

‘I am woman’ va veure la llum en un moment en què les dones començaven a obrir-se camí en l’escena musical anglosaxona, llavors notòriament sexista. Artistes com Joni Mitchell, Carly Simon, Patty Smith i la britànica Suzi Quatro començaven a qüestionar prejudicis i demostrar que elles també podien escriure i produir el seu propi material i liderar les seves pròpies bandes.

Reddy, és cert, lluïa un perfil menys transgressor. Cantava amb un timbre suau i sense perdre el to calmat, i el seu hàbitat natural eren els programes televisius de varietats; fins a cert punt s’entén que Alice Cooper l’anomenés «la reina del rock per a mestresses de casa». I potser va ser aquesta accessibilitat el que va elevar ‘I am woman’ a la categoria d’himne. La seva lletra destil·lava optimisme i orgull femení, però també es mostrava conscient del dolor que aquella lluita per la igualtat de gènere portaria, i fugia del tipus d’actitud dogmàtica i bel·ligerant de vegades atribuïda al moviment feminista. Que tot i així molts crítics cataloguessin la cançó de misàndrica i perillosa –els seus primers versos són «Soc una dona, escolta el meu rugit»– no va fer més que remarcar tot allò de què les dones s’havien d’alliberar ràpid. 

Incursió en el cine

El 1973 i el 1974, Reddy va ser líder de vendes a nivell mundial, però posteriorment la seva carrera musical no va trigar a perdre pistonada. Mentrestant es va obrir camí en el món del cine: va debutar a ‘Aeropuerto 75’ (1974), a la pell d’una monja que utilitzava la seva guitarra per animar una nena malalta a bord d’un vol condemnat al desastre, i posteriorment va coprotagonitzar la fantasia ‘Pedro y el dragón Elliot’ (1977) –també va oferir un cameo a ‘Sgt. Pepper’ (1978) i una aparició estel·lar a ‘Vacaciones en el mar’ (1980).

 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Quan es va retirar del món de l’espectacle el 2002, es va llicenciar en hipnoteràpia i va exercir com a terapeuta i oradora motivacional, i el 2006 va publicar un excèntric llibre de memòries en què predicava la seva creença en el sobrenatural i la reencarnació. El 2012 va celebrar diversos concerts als Estats Units abans de tornar a dir adeu, de manera definitiva. El 2015 es va fer públic que patia demència senil. 

En tot aquell temps, mai va tornar a encapçalar el missatge que contenia ‘I am woman’. I no li ha fet falta per continuar sent considerada, en alguns àmbits, una figura essencial de l’activisme. Al cap i a la fi, no hi ha més que tornar a fixar-se en els seus versos –«pots doblegar-me però mai trencar-me / perquè això només serveix per fer-me / més determinada per aconseguir el meu objectiu»– per comprendre que són tan rellevants ara com quan els va cantar per primera vegada.