Cindy Sherman: els (grotescos) 'selfies' de la moda

Cindy Sherman: els (grotescos) 'selfies' de la moda
Es llegeix en minuts

Potser hi ha poques relacions més complicades en el gran aparador de la modernitat –amb permís de l’‘amour fou’ de John Waters per la dissenyadora postatòmica Rei Kawakubo– que la que ha mantingut l’artista Cindy Sherman amb el món de la moda al llarg de les últimes quatre dècades. Un enigmàtic llegat que fins al gener celebra la fundació Louis Vuitton a París amb una aclaparadora retrospectiva que, entre altres fites sens dubte ressenyables, repassa cadascuna de les vegades que les grans firmes del luxe li van confiar la seva roba i ella, protagonista absolutista de cadascuna de les seves fotografies, les va esmicolar –junt amb les seves fantasies de bellesa i elitisme–, perquè el seu treball consisteix precisament a il·luminar l’estranyesa i els paradisos artificials que nien en l’aparença del món modern.

«Els esforços de la gent per semblar més bonica em disgusten, l’altra banda m’interessa més», afirma l’artista

«Els esforços de la gent per semblar més bonica em disgusten, l’altra banda m’interessa més», diu en el catàleg de l’exposició l’artista, que s’ha passat l’última dècada inaugurant retrospectives als principals museus del món. I en aquest mentrestant, també ha anat sumant nous episodis al seu sorprenent matrimoni amb el luxe. Un sector que permet que l’artista abundi en els grans ‘hits’ de les seves obsessions, i al que, al seu torn, ella aporta, amb potència d’electroxoc, tres cartes més que apetitoses per a la moda contemporània: factor xocant, llinatge artístic i dosis intel·lectualitzades de crítica.

‘Untitle Film Stills’, treball en què il·lumina de forma inquietant els diferents clixés femenins.

Cal dir que la història entre aquests estranys companys de llit no va començar amb massa bon peu. Aquesta primera vegada, desgraciada com moltes altres primeres vegades, va tenir lloc el 1983, quan l’artista –nascuda el 1954 a Nova Jersey en una família de classe mitjana en què ben aviat va aprendre a entreveure disfuncions rere les façanes d’aparent perfecció–, ja havia sortit al circuit de l’art amb ‘Untitle Film Stills’. Una sèrie conceptual que naixia de la seva afició per disfressar-se i anar amb perrucotes i roba de segona mà tant a inauguracions artístiques com al seu lloc de telefonista en una galeria de Nova York.

A l’esquerra, el 1983, amb un model de Gaultier per a una campanya de les botigues de Dianne Benson. Al seu costat, vestida de Dorothée Bis.

En aquest treball fundacional va començar a armar ja la idea que marcaria la seva obra: girar la càmera cap a si mateixa per il·luminar els nostres mons, i especialment els clixés i mandats femenins, de forma inquietant. Així, es va caracteritzar de diferents arquetips femenins sortits de les pel·lícules de sèrie B i del cine d’art i assaig europeu –la mestressa de casa, la dona fatal, la prostituta, la bibliotecària melindrosa– que, arrencats del seu context, armaven una auca desassossegant i opressiva de la feminitat. «No són autoretrats perquè no sento que estigui revelant res de mi: no és fantasia, fingiment o narcisisme, no va sobre mi», explicava l’any passat al diari britànic ‘The Guardian’.

Primers desacords

Amb aquests primers antecedents, a la propietària de ‘boutiques’ Dianne Benson li va semblar una bona idea encarregar a l’artista ‘cool’ del baix Manhattan una campanya amb firmes de moda com Jean-Paul Gaultier, Jean-Charles de Castelbajac i Comme des Garçons, que llavors ja començava a vendre les seves pertorbacions postapocalíptiques a preus de luxe. Però ai, explica la llegenda que l’encàrrec va disgustar la clienta, que es va trobar que les fotografies en què Sherman feia de model, estilista, fotògrafa i guionista –com ha continuat fent fins a l’actualitat– no només trepitjaven sinó que directament massacraven les promeses de felicitat i bellesa de la moda.

Una imatge de la sèrie ‘Centerfolds’ (pàgines centrals), que va ser censurada el 1981 per la revista ‘Artforum’.

Una destinació pitjor –el calaix dels descarts, com deia fa uns dies la revista ‘L’Obs’– va córrer el seu següent ‘twist’ amb el sector: un reportatge per a ‘Vogue’ amb peces de la firma Dorothée Bis que Sherman va declinar del pop cap a l’esperpent i que ara també es poden veure a l’exposició de París.

També hi ha, per cert, altres fites seves com ‘History portraits’, en què va menysprear el cànon occidental ‘tunejat’ tal com els grans mestres havien retratat les dones; ‘Sex pictures’, potser les imatges sexuals –pròtesis genitals, jocs i vòmits– més irrealment grotesques mai exhibides, o ‘Centerfolds’, una de les fotografies que el 2011 es va convertir en la més cara de la història (3,8 milions de dòlars), malgrat que al seu dia el treball va ser censurat perquè no es va entendre que la sexualitat vulnerable que traspuaven les imatges era en realitat una crítica a la mirada depredadora masculina i a com els mitjans violenten els cossos femenins com a forma d’oci i consum.

Sherman, de summa sacerdotessa de l’‘street style’ a la revista ‘Harper’s Bazaar’.

Després de les primeres desaventures amb la moda, el seu següent ‘round’ amb el sector va arribar el 1993, quan va fer una sèrie per a la revista ‘Harper’s Bazaar’ amb peces de Miyake, Balenciaga o Prada. Una altra vegada, els carruatges tornaven a aparèixer com carbasses, i la roba sumptuosa, com parracs que arrossegaven figures que semblaven convocades per una ouija. Però, aquesta vegada sí, les imatges van ser publicades i van servir de preparatori per a la fantasia grotesca que l’any següent va firmar per a la sempre ‘fora pistes’ Comme des Garçons. 

Sherman, amb abric de Stella McCartney i suèter autorreferencial, desestabilitzant el binarisme de gènere, el 2019.

Des d’aleshores, l’enigmàtica artista ha firmat més col·laboracions amb la moda que se situen en aquest punt cec entre la paròdia i l’homenatge. Així, el 2007, va treballar amb Nicolas Ghesquière (Balenciaga), en una sèrie de ‘selfies’ en què, mostrant el que la moda amaga, apareixia transmutada en aquest tipus de ‘fashion victims’ que no solen figurar en els ‘photocall’ dels famosos perquè no passen el tall de l’edat ni l’estil.

El 2016
va protagonitzar a ‘Harper’s Bazaar’ una sàtira d’una de les religions de la dècada: l’‘street style’

Et pot interesar

Tres anys després, i a la revista ‘Pop’, va revisitar clàssics de Chanel amb una cort d’Ofèlies pertorbadores que tampoc tenien ni els anys ni l’actitud estàndard. I el 2016 va tornar a aparèixer en una edició limitada de ‘Harper’s Bazaar satiritzant una de les grans religions de la dècada que expira: l’‘street style’ i la ubiqüitat de les reines d’Instagram.

Sherman –que va ser parella del músic David Byrne i va estar casada amb el videoartista Michel Auder durant 15 anys, la major part enganxat a l’heroïna– assumeix la seva celebritat tardana fidel al seu estil: no sense certa sorpresa i treballant entre les seves cases de Manhattan i els Hamptons, on conviu amb un guacamai. «Crec que disfruto fent les coses realment difícils –afirmava a ‘The Guardian’ sobre la seva també problemàtica relació amb el mercat de l’art– perquè no siguin fàcils de comprar». 

Temes:

Moda