30 nov 2020

Anar al contingut
Ser profe a l'extraradi

CHARLES PLATIAU

ELS RESSONS DE L'ATEMPTAT CONTRA SAMUEL PATY

Ser profe a l'extraradi

Els docents francesos assenyalen les retallades socials i l'abandonament per part del Govern com els principals problemes de l'educació a les 'banlieues' de París

Irene Casado

Samuel Paty era professor d’Història i Geografia a l’escola Bois-d’Aulne, a Conflans-Sainte-Honorine, un tranquil municipi residencial als afores de París, un barri sense excessos ni històries de violència. El mestre, encarregat d’impartir una classe d’educació cívica sobre la llibertat d’expressió, va escollir les caricatures del profeta Mahoma publicades pel setmanari satíric ‘Charlie Hebdo’ per il·lustrar la seva lliçó, basant-se en el principi republicà del «laïcisme», pilar de l’ensenyament públic francès. Però l’esmentat fonament no el va deslliurar de la campanya d’assetjament i demolició, capitanejada pel pare d’una alumna indignat per l’estratègia pedagògica del mestre, que va desembocar en la seva tràgica mort: decapitat per un jove txetxè «en nom d’Al·là, el tot misericordiós», el 16 d’octubre.

Emmanuel Macron presideix el funeral nacional de Samuel Paty. / FRANÇOIS MORI (afp)

«Mantindrem
el laïcisme en
alt. No
renunciarem
a les caricatures»,
va prometre Macron

Aquest últim atemptat terrorista va colpejar amb força el cor de la República: l’escola i els seus professors. Poc va importar l’epidèmia de Covid-19, milers de persones van sortir al carrer, sota el lema #JeSuisProf, #JeSuisSamuel, recuperant l’expressió d’indignació i recolzament que va protagonitzar les mobilitzacions massives després de l’atac contra el setmanari satíric el 2015 –#JeSuisCharlie–. Després de l’impacte, el Govern d’Emmanuel Macron va prometre més seguretat a les escoles i instituts i la protecció del laïcisme en l’ensenyament. Però, ¿és la seguretat el veritable problema? ¿Quines són les problemàtiques que afronten diàriament els professors a les zones més sensibles? 

Discriminació positiva

«A mi que no em vinguin amb aquest discurs [...] Clar, el que va passar [amb Samuel Paty] és inadmissible, però cal tenir en compte que les declaracions governamentals són fruit d’una gran emoció, en 15 dies no sentirem més que un murmuri...», manifesta indignat el Lionel, professor en una escola de Seine-Saint-Denis, un suburbi popular i empobrit situat al nord de París. Per a aquest professor de Lletres, el problema del seu dia a dia no és la violència, ni el laïcisme, sinó l’abandonament de l’escola per part de l’Estat. «El 80% dels alumnes de la meva escola és d’origen estranger, la majoria és magribina, de tant en tant hi ha tensions entorn del laïcisme i certs professors renuncien a l’assumpte, és cert [...] Però, la situació va començar a degenerar fa 20 anys quan l’administració va imposar un sistema de discriminació positiva, que es va traduir en diplomes per a tothom i en la supressió dels programes per a repetidors, ara ens trobem amb alumnes de 13 anys que no saben llegir ni escriure, ¿com és possible?», es pregunta el mestre. «El problema és que l’educació i la nostra professió han perdut el seu sentit i el seu valor», conclou.

«Zona de violència»

L’experiència de Fanny Douchin, mestra de preescolar durant 20 anys al departament de  Val-de-Marne, suburbi parisenc considerat «zona sensible» i «zona de violència» –territoris infraurbans definits pels poders públics com a objectiu prioritari de la política urbana, basant-se en les dificultats que experimenten els seus habitants–, és igual de deplorable. «Vaig passar set anys en una escola situada al centre d’un raval, les situacions familiars són terribles, no podem ajudar les famílies perquè no tenim mitjans suficients [...] A nivell jeràrquic és una catàstrofe, no ens sentim avalats ni acompanyats», relata l’educadora.

«S’ha de deixar
de jugar amb la
polèmica sobre
el laïcisme»,
defensa la
sociòloga
Françoise Lorcerie

Sense una veritable jerarquia i davant l’absència de tot recolzament estatal, ser professor als suburbis més desfavorits de París es converteix en una tasca gairebé impossible. «En realitat ja no som mestres, som vigilants d’escoles bressol», afirma el Lionel abans de disculpar-se pel seu amarg discurs: «A mi em queden cinc o sis anys per a la jubilació, m’ho prenc tot amb certa distància, sense involucrar-m’hi [...] Ja no crec en el meu ofici, és problemàtic perquè ser professor és com el sacerdoci, cal creure-hi... Però, jo no puc creure-hi més, no és possible», resumeix després de 30 anys formant part del sistema educatiu francès en plena ‘banlieue’ parisenca.

Esgotament

Perdre la passió pel seu ofici apareix com un efecte secundari inevitable d’anys de dificultats, violència i abandonament. «En algunes ocasions, després de les vacances, era incapaç de tornar a l’escola, la simple idea de creuar la porta de l’escola em paralitzava –explica Fanny Douchin–. Quan ets professor en aquest tipus de zones no només ets professor, també ets mare, germana, infermera, psicòloga... ets de tot i és esgotador». L’ansietat i l’angoixa es converteixen en ingredients habituals del dia a dia dels mestres. 

El missatge de Macron

Després de set anys treballant al mateix centre escolar, Fanny Douchin va passar vuit anys fent substitucions als suburbis parisencs, en total va exercir en 37 centres escolars, una experiència marcada per «situacions terribles». «Alguns dels meus companys s’han trobat amb situacions atroces [...] Els mestres són maltractats pels estudiants, pels pares, pels caps [...] Jo vaig acabar a la pitjor escola de Val-de-Marne, és una escola on t’has d’enfrontar a situacions terribles... És tot un conjunt: l’edifici és horrible, els passadissos, els lavabos, tot és immund». 

Manifestació a París, el 18 d’octubre, d’homenatge a Samuel Paty. / PASCAL ROSSIGNOL (REUTERS)

Davant aquesta realitat, el discurs de Macron és rebut amb sorna. «Defensarem la llibertat que tan bé vas ensenyar i mantindrem el laïcisme en alt. No renunciarem a les caricatures [...] Oferirem totes les oportunitats que la República deu a tota la seva joventut sense cap discriminació», va prometre el president francès durant l’homenatge nacional dedicat a Samuel Paty. Tres elements criden especialment l’atenció: laïcisme, oportunitats i discriminació. «El problema no és el laïcisme, el problema és la misèria, la misèria social, moral, intel·lectual [...] És la pobresa, ningú s’ocupa dels nens, mengen malament... Els pares passen el dia amb els seus telèfons, beuen, es barallen... Els nens creixen en aquest entorn», replica la mestra.

¿Por de què?»

L’ensenyament del laïcisme formaria part del trencaclosques que els professors francesos han de resoldre, però no és l’epicentre de la violència i les tensions dins de les escoles, escoles i instituts, com deixa entendre el discurs governamental. «Al rectorat reben una onada de cartes de pares, i no només hi ha integristes entre ells, queixant-se sobre el contingut d’una classe, o sobre les notes dels seus fills, són els pares els que dicten la llei a les escoles, és una violència de la qual no es parla [...]», explica el Lionel. «Hi ha casos aïllats, com un pare que va muntar un escàndol a una educadora perquè havia escrit una poesia que animava els nens a menjar llaminadures... Fins i tot va anar a veure la inspectora. El que és increïble, és que tothom té por: la inspectora, el professor, el responsable de l’escola. La qüestió és: ¿por de què?», es pregunta Douchin. 

«El problema és
la misèria. És la
pobresa. Ningú
s’ocupa dels
nens», es queixa
la mestra
Fanny Douchin

Part d’aquesta angoixa sí que estaria directament relacionada amb l’ensenyament del laïcisme «de fet, els professors se senten en perill quan tracten temes religiosos, especialment l’islam», explica Françoise Lorcerie, investigadora del Centre Nacional d’Investigació Científica (CNRS) especialista en qüestions de laïcisme i islam. «La religió no és un objecte didàctic com qualsevol altre [...] Els professors no són conscients de la complexitat del que han de fer, són especialistes en Història, Biologia o Matemàtiques, però no en Filosofia política i no se’ls explica bé la matèria, perquè quan se’ls diu que cal fer respectar la laïcitat, es diu com si el seu sentit fos una evidència, però no ho és...», considera l’experta.

El laïcisme a les escoles franceses coneix dos vessants diferents: «La posició rigorosa defensada per Manuel Valls quan era primer ministre, favorable a una neutralitat total de la societat i considerada com un sistema de prohibició; i una posició més flexible, en què la laïcitat seria una llibertat, poder tenir una religió i poder viure-la, acceptant la llibertat dels altres». 

Discurs perillós

Després de l’assassinat de Samuel Paty, el Govern de Macron, submergit en el seu projecte contra els «separatismes islamistes» i en una lectura radical del laïcisme, «promou un discurs molt perillós», opina Lorcerie. «És com si el professor que ha sigut assassinat fos el representant de tots els professors que estarien amenaçats pels seus alumnes i necessitessin ser defensats [...] No és de cap manera la realitat, és una manera de veure les coses que no només no ajuda, sinó que pot contribuir a complicar la situació dels professors que tenen a les seves classes alumnes amb sensibilitats diferents», afegeix. 

«Hi ha alumnes
 de 13 anys que
no saben llegir ni
escriure. ¿Com
és possible?» es
pregunta el Lionel,
professor d’institut

Formar els mestres en l’ensenyament del laïcisme seria la millor manera de protegir-los i recolzar-los en el desenvolupament de les seves funcions. «Estem en un moment de crisi, potser aquesta situació ens pot ajudar a superar els obstacles i entendre que cal deixar de jugar amb la polèmica entorn del laïcisme i, al contrari, ajudar els mestres a ensenyar la laïcitat i els valors de la República», conclou la investigadora.

Sigui com sigui, la polèmica està servida, relacionada o no amb la laïcitat, l’escola s’ha convertit en objectiu d’un atemptat terrorista que ha acabat amb la vida d’un mestre. Un tràgic succés que, malgrat la seva crueltat, no sorprèn: «Sempre he pensat que, si això li podia passar a un comissari de policia, ¿per què no als professors? Al cap i a la fi, tots representem l’Estat, representem el motiu de lluita de certes minories, com la islamista», conclou el Lionel amb l’amargor de ser algú a qui res l’espanta.