30 nov 2020

Anar al contingut
César Rendueles: «Ens han enganyat amb la igualtat d'oportunitats»

ENTREVISTA

César Rendueles: «Ens han enganyat amb la igualtat d'oportunitats»

Elena Hevia

El que més sorprèn de César Rendueles (Girona, 1975) és la seva capacitat per enunciar idees que, per a alguns, podrien sonar incendiàries amb una tranquil·litat i un sentit comú desarmants. Parlar amb ell suposa abordar des d’un punt de vista nou –però evident– les grans preguntes sobre el nostre atrotinat però insubstituïble sistema democràtic.

–¿Que el llibre hagi sigut concebut entre el 15-M i la pandèmia li dona un significat especial? 
–Bé, no fa 10 anys que l’està escrivint, però sí que és cert que ha sigut una època convulsa que he viscut amb força intensitat.

–¿Quina és la pregunta que posa a rodar el seu argumentari?
–En els fòrums en els quals acostumo a moure’m sentia certa incomoditat al veure’m envoltat de gent sociològicament molt semblant a mi. Em preguntava on eren els altres, els que no tenen carrera universitària, els econòmicament febles. I, sobretot, per què no ens importa que no hi siguin i fem com si no passés res. 

–Hem anat normalitzant aquest elitisme. 
–Sí, fins i tot entre la gent que ens considerem igualitaristes. Són reflexions molt incòmodes i intento reflectir-les d’una manera amable que no sembli un atac.

«L’igualitarisme
pot ser un valor molt transversal. Hi ha gent de dretes més igualitària del que se sol imaginar»

–Defineix el seu llibre com un ‘pamflet’ tot i que és conscient de la càrrega negativa de la paraula. 
–Cada vegada que defenso polítiques igualitaristes, de seguida em titllen d’utòpic o pamfletari populista. És una manera irònica de dir que ho assumeixo i que pujo l’aposta. La meva intenció era escriure un llibre dirigit a gent més conservadora que jo. I ho faig perquè crec que l’igualitarisme pot ser un valor molt transversal. Hi ha gent de dretes més igualitària del que imagina. 

–Costa creure-ho. 
–Les xifres ho avalen. Quan el CIS pregunta per l’autopercepció en matèria de classe social, pràcticament ningú respon que és de classe alta, i gairebé ningú, de classe mitjana-alta. Existeix una certa repugnància a sentir-se per sobre dels altres. Això és una forma d’igualitarisme a la qual tendeixen persones amb valors més pròxims al centredreta de l’espectre polític. 

–Vostè defineix la meritocràcia com un miratge que no s’ajusta a la realitat. 
–Els ideals igualitaristes formen part de l’ADN de les democràcies modernes. De fet, en el període d’aprofundiment democràtic posterior a la segona guerra mundial, quan es van crear els instruments de l’Estat de benestar que avui considerem com una part insubstituïble de la nostra societat democràtica, també es produeix una situació de fortes dinàmiques igualitaristes. Però això, en cert moment, es va truncar i va començar una dinàmica en la qual els valors igualitaristes es van transformar en una altra cosa, en meritocràcia. 

–La igualtat d’oportunitats, vaja.
–Això és. Aquí és on ens han fet passar bou per bèstia grossa. Ens l’han venut com una forma moderna adequada a les societats avançades, però en el fons és un projecte de circulació de les elits, un projecte neolitista.

«L’ascensor social dels anys 60 i 70 té un punt de mitologia: només l’1% de la població espanyola accedia a la universitat»

–Però en els 60 i 70 molts fills de l’emigració del camp a la ciutat van pujar a l’ascensor social i van arribar a la universitat.
–En el cas espanyol això té un punt de mitologia, perquè el percentatge de gent que accedia a la universitat llavors era de l’1% de la població espanyola, tot i que és veritat que hi havia exemples de gent molt talentosa.

–En molts casos, era la primera generació que accedia a estudis superiors. 
–Això encara passa, però és curiós com ho hem tergiversat en la nostra memòria col·lectiva. Ho atribuïm que la gent s’esforçava, fruit de la disciplina de l’escola tardofranquista, i no és veritat. Una mica més tard es comença a ampliar la capacitat de l’Estat social per generalitzar l’escola obligatòria i després la universitat. Però això també té a veure amb una certa transversalitat dels valors igualitaristes. 

–La idea de premiar l’esforç no està malament. 
–Està molt bé i crec que cal incorporar-la als projectes igualitaristes. Però, al final, la millor manera de fer-ho és viure en societats igualitàries. Perquè la filla d’una camperola pugui arribar a ser enginyera ha de viure en un país on les diferències entre un camperol i un enginyer siguin mínimes. I sabem que és així. Els països més igualitaris tenen més mobilitat social. 

«Els països més igualitaris tenen més mobilitat social»

–En el seu llibre dispara contra l’escola concertada. La considera un arranjament estrany.
–El projecte elitista dels últims 40 anys ha fomentat sortides individuals als problemes que causen la desigualtat. En el cas de la vivenda, ens dona instruments hipotecaris i capacitat per endeutar-nos. El mateix passa amb la sanitat i l’educació. L’escola concertada és una mena d’educació privada ‘low cost’ que permet evitar l’ensorrament de l’escola pública. Jo intento no demonitzar les famílies que recorren a aquest sistema de concerts educatius.

–Potser ho fan amb la millor voluntat.
–Sí, però el marc general és molt preocupant, perquè l’escola pública s’ha convertit en una espècie de cotxe escombra que recull les restes dels qui no es poden permetre cap altra escola. 

–Tampoc en surt gaire ben parada la família, que suspèn en igualtat. 
–M’importava parlar de polítiques familiars, perquè és una qüestió tradicionalment absent de l’esquerra i, en canvi, són molt reivindicades per la dreta.

«Les polítiques familiars, que m’importen, són absents de l’esquerra i són molt reivindicades per la dreta»

–¿Com es pot solucionar això?
–És un dels terrenys en què més lentament canvien les relacions entre homes i dones, en què es donen unes desigualtats enormes en el repartiment del treball domèstic. Molta gent es desespera pensant que amb les famílies no hi ha res a fer, però això és un error. Les famílies són fonamentals per a la nostra sociabilitat, i més a Espanya. En això hauríem de ser capaços de plantejar polítiques públiques que abordin els enormes problemes que tenen les famílies respecte a la cura dels menors o l’atenció de les persones dependents.

–Es podria dir que la pandèmia ha sigut un banc de proves de tot això.
–La Covid ens està mostrant les costures del que estava passant. Ha concentrat processos que més o menys érem capaços d’esquivar, però no tothom, és clar. Així que de sobte el problema s’ha universalitzat. 

–Les residències en serien un bon exemple. 
–És a dir, només afectaven els que hi havien de recórrer i no formava part de l’agenda pública.

–¿No és bastant pobre que l’única reacció hagi sigut aplaudir? 
–Doncs, sí. En un primer moment hi va haver gent que va veure una finestra d’oportunitats per defensar els serveis públics. Però després s’ha normalitzat la catàstrofe. Això permet a les elits fer intervencions encara més agressives en defensa dels seus interessos. 

–¿I què diria que li passa a l’extrema dreta, que enarbora la torxa de la llibertat i de la democràcia?
–Sembla estar vivint el seu 15-M, un procés de reposicionament, buscant estratègies, nous discursos. Crec que estan temptejant amb diferents possibilitats. La pandèmia l’ha portat a posicions, des del meu punt de vista, nihilistes. Estan disposats a incrementar la catàstrofe fins on sigui necessari dins d’una política que l’únic que no vol negociar és que es blindin els privilegis de les elits. Això ha quedat molt clar a Madrid, quan van sortir a protestar al barri de Salamanca.

«Sembla que l’extrema dreta està vivint el seu 15-M, un procés de reposicionament»

–Dins de tot aquest caos armagedònic, es mostra bastant esperançat.
–Tenim una tendència a allò que els catòlics anomenen la delectació morosa del catastrofisme. I bé, en 200 anys la gent ha estat pitjor. És cert que la ultradreta ha irromput a tota velocitat, però també hi ha hagut altres forces molt esperançadores, com la mobilització feminista, que ha produït un gran canvi en el sentit comú en molt poc temps. 

–La pregunta del milió és com refundar la democràcia.
–La nostra experiència es remunta a 200 anys. Estem millor del que creiem. En els últims anys, molta gent treballa en la recuperació d’instruments, com incorporar en les decisions ciutadans a l’atzar. També és cert que hi ha hagut una degradació molt forta de la participació democràtica, lligada a la pandèmia. La part dolenta és que és més ràpid destruir la confiança que reconstruir-la. No és impossible, però sí molt lent.