45 anys rere les estrelles del rock

LOU REED: EL BAPTISME SALVATGE

Ferran Sendra ja havia assistit a alguns concerts (Emerson, Lake & Palmer, Queen), però la seva estrena amb la càmera a la mà va ser amb Lou Reed, al Palau d’Esports, el 18 de març de 1975, sent un adolescent. «Hi havia policia dins i fora del pavelló», recorda. «El concert no va ser gaire llarg i quan el paio va pirar van començar a volar cadires de fusta i crec que més d’un va sortir amb el cap abonyegat». Queda per al record aquesta foto del novaiorquès en acció, amb Doug Yule, ex-The Velvet Underground, sortint per la seva dreta.

Lou Reed, a BCN el 1975, i la cruïlla de ‘I’m waiting for the man’ on quedava amb el camell.

Una de les cançons que va sonar aquella nit va ser ‘I’m waiting for the man’, que en la primera estrofa retrata l’espera del camell amb la seva dosi de pols blanca. «Amb 26 dòlars a la mà / Allà a Lexington amb la 125». Cruïlla de carrers al barri de Harlem que el fotògraf va immortalitzar en un dels seus viatges a la recerca dels llocs sacres del rock i el blues. «Sempre els vaig voler veure», confessa. «Tenia una llibreta i anava apuntant llocs que algun dia visitaria, i quan em podia escapar a Londres o a San Francisco em muntava una ruta». Diu preferir aquestes imatges als posats de les ‘rock stars’. «En aquest llibre, les fotos de concert em serveixen com a base per allò altre, que és el que de veritat m’interessa».

Bruce Springsteen: carreteres infinites

Durant un temps, algunes estrelles del rock es resistien a visitar-nos i el Ferran va fer un cop de cap per interceptar a França Bob Dylan (Avinyó, 1981) i David Bowie (Frejús, 1983). La seva tercera expedició va tenir Bruce Springsteen en el punt de mira. El Boss ens havia colpejat fort a Barcelona amb ‘The river’, però va passar de llarg amb el ‘Born in the USA tour’ (1985). Objectiu: Stade Richter, de Montpeller, la nit de Sant Joan. A l’arribar es va veure sense ‘photopass’ per algun malentès («‘désolé, monsieur’») i va haver d’improvisar. Com sempre, vaja. «Vaig acabar fent les fotos des del públic», recorda. «Un concert flipant, tot i que amb més posat que al Palau d’Esports».

Springsteen, a Montpeller el 1985, i la Petrified Forest Road, que el fa pensar en les carreteres infinites a què canta el rocker. 

Bruce Springsteen representa per al fotògraf una rectilínia carretera d’horitzó inabastable, com les que esquitxen tantes cançons seves: ‘Thunder road’, ‘Drive all night’, ‘Wreck on the highway’, ‘Highway petrolman’, ‘State trooper’... I com la Petrified Forest Road, d’Arizona, que va fotografiar en un viatge per la Ruta 66. «Em fa pensar en els camins que va seguir Bruce, creuant el país quan anava a visitar els seus pares a Califòrnia», il·lustra. «Les fotos que més m’agrada fer són aquestes, que pots associar a moltes cançons».

Led Zeppelin: discos d’una vida

A l’altar primigeni de Ferran Sendra hi ha santedats com Lou Reed, Bob Dylan i els Rolling Stones, si bé reserva un espai per a «les bandes de rock dur, com Led Zeppelin o Deep Purple, que van ser un descobriment». A Jimmy Page i Robert Plant els va fotografiar quan van actuar, amb els seus noms, al Palau d’Esports el 1995, 15 anys després de la dissolució del dirigible. Dosi concentrada de mitologia, amb alts exponents de «la generació que es va inventar això de la cultura rock».

Led Zeppelin, al Palau d’Esports, el 1995, i el bloc de l’East Village de Nova York que apareix a la portada de ‘Physical graffitti’.

L’edifici d’apartaments és el que ocupa la portada del doble àlbum ‘Physical graffitti’ (1975), a l’East Village novaiorquès, amb una curiositat: el dissenyador de la coberta, Peter Corrison, va eliminar amb traç quirúrgic una de les cinc plantes perquè la façana encaixés amb el format quadrat de la carpeta. Més carnassa per a la llegenda: al portal de la dreta es va gravar el videoclip de ‘Waiting on a friend’, dels Stones.

‘Physical graffitti’ és «un d’aquests discos que sempre van amb tu», reflexiona el Ferran. «Passen els anys i pots haver canviat d’amics, de parella, de feina, de ciutat..., però l’àlbum segueix sent-hi. ¡Aquest fa 45 anys que l’escolto!».

Queen: fotogènia assegurada

Freddie Mercury «sempre sabia com posar-se davant una càmera», i igual com David Bowie o Kiss, apunta Ferran Sendra, parlem de «gent a qui és impossible fer-li una mala foto». Queen va venir tres vegades a Barcelona, i aquesta imatge és de l’última (gira ‘A kind of magic’, 1986), quan el grup era dalt de tot. Ell es queda amb els seus primers tres àlbums, els més rockers, i amb cançons com ‘Now I’m here’, la seva favorita, «amb un toc de guitarra boníssim per part de Brian May». Però més enllà dels discos, «en directe, Queen era una banda amb què al·lucinaves, i al Miniestadi van fer un bolo enorme, amb Freddie en plena forma».

Freddie Mercury, amb Queen, a Barcelona el 1986. A continuació, la mansió Garden Lodge, a Kensington (Londres).

La ruta sentimental va portar Sendra a la mansió d’estil georgià de Garden Lodge, al barri londinenc de Kensington, que Mercury va adquirir el 1980 i en què va viure fins a la seva mort, onze anys després. Una noble residència amb jardí i alts murs protectors que va heretar la seva estimada amiga i nòvia de joventut Mary Austin. Però hi ha un altre al·licient per acostar-s’hi. «Molt a prop hi ha el restaurant ‘Sticky Fingers’, de l’ex-‘stone’ Bill Wyman, on fan unes hamburgueses per al·lucinar».

Ozzy Osbourne: soroll i espectacle

El Ferran no forma part de la tribu ‘heavy’, però reconeix que no hi ha res com un concert de metal o hard rock per reconciliar-se amb la seva professió. «Són els artistes amb qui millor m’ho passo. Tenen sentit de l’espectacle: Ozzy, ZZ Top, Alice Cooper, Iggy Pop... I quan més soroll facin, millor». No ha de sorprendre llavors que cada any (pre Covid-19) compti els dies «perquè arribi l’hora del RockFest i l’Azkena», els seus festivals de capçalera.

Ozzy Osbourne, al Palau del Esports el 1989. Al seu costat, la fortalesa d’El Álamo, a Texas, on va orinar anant ben begut.

D’Ozzy Osbourne, excantant de Black Sabbath, a qui va fotografiar en el seu debut a Barcelona (Palau d’Esports, 1989), li entusiasma el seu llibre de memòries, en què passa revista als seus grans èxits que no són només cançons: la nit en què va mossegar un ratpenat en escena perquè es pensava que era un ninot de goma, la reunió amb la CBS en què va degollar un colom... i el seu episodi de deshonor a un monument nacional nord-americà, la fortalesa d’El Álamo, a San Antonio (Texas), quan un dia, tot borratxo, va pixar a la seva honorable façana. «El van multar i va haver de disculpar-se amb les autoritats. Va tardar una dècada a tornar a actuar a Texas», es delecta el Ferran. Un llibre exemple de virtuts. «Crec que el tornaré a llegir».

U2: els últims divos

U2 és per a Ferran Sendra, «segurament, l’última gran banda de rock», entenent-la com a agent mobilitzador de multituds, capaç d’omplir estadis. «I tot i que els seus discos no acostumo a posar-los a casa, m’ho passo molt bé en els seus concerts», medita. El llibre recull el grup en el moment d’aparèixer a l’Estadi Olímpic el 2017, a la gira del 30è aniversari de ‘The Joshua tree’. Mesos després, Sendra es deixava caure pel desert de Mojave, a Califòrnia, a la recerca de l’arbre de Josuè, la planta ‘Yucca brevifolia’, que va fotografiar amb el sol a dalt, marcant contrastos i facilitant aquest efecte de siluetejat comparable al de la imatge del grup en escena.

U2, el 2017 a l’Estadi Olímpic, amb una imatge que juga amb l’arbre de Josuè, al desert de Mojave, que va donar nom al disc ‘The Joshua Tree’. 

Un símbol amb aura mística per a un grup difícil d’assolir, que als seus concerts col·loca els fotògrafs molt lluny, a la taula de so. Les coses han canviat des d’aquella nit amb Lou Reed. «Abans, amb Gay Mercader i Jordi Tardà, que li portava la premsa, podies estar veient Clapton recolzat en un bafle a peu de l’escenari i fotografiar tot el concert», sospira Ferran Sendra. Ara, tres cançons i pista, i contractes per acotar l’ús de les fotos, i ubicacions a la quinta forca. «Per continuar dedicant-te a la foto de concert has d’estar tan guillat com jo».