L'empremta pacifista de la petita Sadako Sasaki

Com tantes vegades abans i després d’aquell dia ominós, el matí del bombardeig abrasador es va complir la sentència de Bertrand Russell: «La història del món és la suma d’allò que hauria sigut evitable». Al mateix temps que el Japó es rendia i les conveniències polítiques salvaven l’emperador Hirohito de sotmetre’s al judici dels vencedors, va créixer sense fre la llista dels ‘hibakusha’ –persones bombardejades, la seva traducció–, dels derrotats amb el cos en carn viva, mutilats, condemnats a una vida de malalties i patiments interminables.  

Ingrés a l’hospital

Sadako va viure com qualsevol altra nena del seu temps fins al gener de 1955, quan amb 12 anys acabats de complir se li va diagnosticar una leucèmia, coneguda al Japó en aquell temps com la malaltia de la bomba atòmica, tan abundants eren les proves que el mal incurable el desencadenava l’exposició a les radiacions. El 20 de febrer va ingressar a l’hospital: la malaltia començava a debilitar-la i el seu recompte de glòbuls blancs multiplicava per sis el normal en algú de la seva edat. Mentrestant, el país renaixia de les cendres amb el recolzament dels Estats Units i es diluïen tradicions atàviques en una societat canviant, tal com va reflectir amb mestria el 1953 Yasuhiro Ozu a la pel·lícula ‘Cuentos de Tokio’.

Arribat l’agost, Sadako va ser traslladada a una habitació doble, on va coincidir amb Kiyo, una companya d’institut dos anys més gran. Un dia, Shigeo, pare de la nena, va esmentar la vella llegenda pietosa de les grues de paper: els déus concedien un desig als que produïen mil grues amb l’art delicat i geomètric de l’origami, la varietat japonesa de la papiroflèxia. A partir d’aquell moment, les minvades forces de Sadako es van aplicar a aconseguir les mil grues que havien de complaure els déus i procurar-li la curació. Va ser un esforç ingent en el qual van col·laborar les seves companyes de l’institut doblegant i doblegant paper delerosament perquè Sadako arribés a la seva meta. Ningú sap quantes grues van sortir de les seves mans i quantes la van ajudar en el seu afany: potser només va aconseguir donar vida a 644 grues, segons es va dir en un primer moment, però hi ha qui afirma que va superar el repte de les mil, i el seu germà gran, Masahiro, afirma en un llibre que en va produir més del miler perseguit.

Grues multicolors

Els déus es van mantenir muts. Arribat l’octubre, es van esvair les esperances. El dia 24, els seus pares van insistir a Sadako que mengés alguna cosa. Va demanar un te d’arròs, el va provar i va dir: «Està bo». Van ser les seves últimes paraules: el matí del 25 d’octubre de fa 65 anys es va sumir en el son etern. La sort correguda per Sadako fertilitza des d’aleshores la cultura pacifista; als peus de la seva estàtua, al monument erigit al Parc de la Pau d’Hiroshima als nens que van morir a causa del bombardeig atòmic, s’hi llegeix: «Aquest és el nostre plor. Aquesta és la nostra pregària. Pau al món». I allà hi ha les grues de papers multicolors que recorden Sadako.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La influència del pacifisme mai va ser notable abans de la segona guerra mundial malgrat la mortaldat causada per la primera; mai va ser un moviment de masses. La pel·lícula de 1937 ‘La gran ilusión’, de Jean Renoir, és un singular exemple de prèdica pacifista en un entorn poc propici; la novel·la de 1929 ‘Un adeu a les armes’, d’Ernest Hemingway, també ho és, com la de 1933, ‘Sin novedad en el frente’, d’Erich Maria Remarque. «La pau a qualsevol preu era una posició minoritària» a l’esquerra no comunista abans que esclatés la guerra, afirma l’historiador Eric Hobsbawm a ‘Historia del siglo XX’, però després de la devastació del període 1939-1945, el pacifisme va créixer a tot arreu amb els exemples de Mahatma Gandhi, Martin Luther King i moltes altres veus. La tasca de Sadako va ser més silenciosa, menys difosa, però no menys útil per combatre sense armes la cultura degradant de la guerra.

El poeta rus Rasul Gamzatov va quedar tan impressionat per la visita al memorial d’Hiroshima i per la història de les grues de paper de Sadako Sasaki que el 1969 va publicar el poema ‘Grulles’, que comença així: «De vegades sento que aquells soldats caiguts,/ Que mai van sortir de les cruentes zones de batalla,/ No van ser enterrats per podrir-se i desintegrar-se,/ Sinó convertits en grues blanques que gemeguen suaument».