26 d’oct 2020

Anar al contingut
30 anys de 'Pretty Woman': ¿per què l'estimem o la detestem?

FENOMEN DE TAQUILLA

30 anys de 'Pretty Woman': ¿per què l'estimem o la detestem?

Julia Roberts es va convertir fa 30 anys en la reina sobirana de la comèdia romàntica amb ‘Pretty Woman’, un fenomen dirigit per Garry Marshall que avui encara rebenta audiències. La pel·lícula, que a Espanya es va estrenar el 10 d’octubre del 1990, també continua avivant converses sobre si cal estimar-la o oblidar-la. Al ‘Quadern’, ens apuntem a l’aniversari obrint debat.

«La pel·lícula és frescor desenfadada»

CAROL ÁLVAREZ. A favor

Admet-ho. És difícil que sentis esmentar ‘Pretty Woman’ i no et posis de bon humor. A la majoria se’ns dibuixa un somriure a la cara, i la ment viatja el que sembla anys llum al planeta nostàlgia, tan hygge, tan confortable. Comencem per la seva música. Són 30 anys els que fa la pel·lícula de Julia Roberts i Richard Gere i el seu record va inevitablement embolicat de la seva banda sonora. Roy Orbison ens canta el gran clàssic, com si no fes gaires anys que existeix, i la tornada de ‘Wild women do’ de Natalia Cole és una esclat d’eufòria per a qualsevol moment. Roxette i Red Hot Chilli Peppers són també allà, i la romàntica ‘Fallen’ de Lauren Wood. Una aportació inestimable a la music box de la nostra vida. ¿De debò que no t’emociona ‘Fallen’? S’han avariat els meus radiocasets, però encara perdura entre els meus trastos dels vuitanta la cinta original d’aquella banda sonora amb la portada del cartell de la pel·lícula, Roberts i Gere mítics, esquena contra esquena, i els grups musicals en bandera a la seva esquerra.

Les desenes de reemissions de la pel·lícula en televisió podrien formar part de la pràctica d’un experiment de Pavlov. Veure-la és passar una bona estona, i sempre passes una bona estona en aquells 120 minuts gloriosos –la mesura exacta d’una pel·lícula, de quan totes les pel·lícules tenien el ritme narratiu perfecte–. Pensar en la pel·lícula, en melodies de les seves cançons, fins i tot el mateix nom de Julia Roberts evoca una calidesa i bon rotllo de comèdia romàntica total.

L’èxit de les desenes de reemissions proven que veure-la sempre implica passar una bona estona

Perquè ‘Pretty Woman’ és això, i aquí arrela el seu valor. Una estona desenfadada. Està escrit que riuràs totes i cada una de les vegades que vegis el personatge de la Vivian barallar-se amb un cargol que vol menjar-se en un luxós restaurant i que acaba saltant pels aires. El seu riure contagiós hauria de ser patrimoni immaterial de la humanitat. També la seva rialla quan toca un collar de diamants que li mostra en una caixa oberta Gere i, per fer broma, li tanca de sobte i gairebé li enganxa els dits.

La mítica escena del bany amb escuma.

I, ficats de ple en la història, ¿a qui no li agradaria passar una sola setmana, no diguem ja la setmana que viu la protagonista, en un hotelàs de luxe? Entrem en el políticament incorrecte però... ¿i aquesta banyera gegant plena d’escuma on la Vivian s’evadeix amb els auriculars posats? La consciència ecològica ha evolucionat des del 1990, i el que ara s’entén com un sacrilegi era un gust d’allò més innocent temps enrere. Això ja és un exercici d’arqueologia cinematogràfica gairebé. D'aquí 10 anys més em temo que fins i tot menjar cargols ens semblarà un mal referent si triomfa el veganisme com a ‘polite thinking’. 

Em continua
convencent la simplicitat de la història del noi coneix noia, s’enamoren i després d’alguna ensopegada acaben junts

És clar que podem llegir la pel·lícula des de l’òptica que dissecciona una relació basada en el domini masculí, des de la seva aparent legitimació de la prostitució..., però per sobre dels mil missatges feministes i saberuts crítics amb la pel·lícula, em continua convencent la simplicitat de la història del noi que coneix una noia, s’enamoren i després d’alguna ensopegada acaben junts com a final feliç. ¿A qui no li agraden els finals feliços?

Després també hi ha el Richard Gere. Poc més a afegir en aquest punt. 

Però encara n’hi ha més. ‘Pretty Woman’ també és l’estilàs de Julia Roberts en una pel·lícula que no envelleix, com tampoc els diferents looks, des de l’espectacular vestit vermell que lluu a l’òpera fins a la seva americana amb texans, una combinació nova en aquells temps, que simbolitza també el seu propi reset vital a la pel·lícula.

Especialment inoblidable és el vestit marró de pics que llueix en una altra seqüència i que ha sigut copiat per nombroses firmes de moda.

Ara mateix, si vols veure la pel·lícula a Netflix, el cercador de Google t’envia a la versió de Hong Kong. ¡Hong Kong! Per això cada vegada que la programen en un canal convencional a una hora concreta, es dispara l’audiència. Et remunta a l’emoció del cine de graella que ens congregava a tots a la mateixa hora entorn d’una pel·lícula. Era una altra forma, ja gairebé oblidada, d’experimentar el cine. 

«Un massatge a la masculinitat»

NÚRIA MARRÓN En contra

No és agradable, i menys en l’aniversari d’un bonic record, penjar amb el paper d’aixafaguitarres. Ja imagino un gruix de lectors girant els ulls en blanc i maleint el moment en què el feministòdrom es va disposar a triturar sense pietat els contes de fades, els finals feliços i fins i tot els plaers culpables. Però aquí anem. Reconeguem-ho d’entrada i sense embuts: en el 30è aniversari de la seva estrena, ‘Pretty Woman’ difícilment passa l’examen dels tempsHo diu fins i tot Julia Roberts, que temps enrere va assegurar que avui no la tornaria a rodar. Probablement no sigui el tipus de conte de fades en què voldria que creguessin els seus fills.

La producció, és cert, té les seves cartes imbatibles. ¿Quin però pot posar-se a una banda sonora amb Roy Orbison; a un estilisme que bascula entre Meghan Markle i Rosalía, i a una interpretació, sobretot d’ella, que porta la pel·lícula molt més lluny del que és?

Julia Roberts afirma que no tornaria a rodar la pel·lícula: difícilment passa l’examen dels temps

Fins i tot més enllà de la seva frescor i arguments evidents, ‘Pretty Woman’ també assenyala en direccions interessants: ens recorda, per exemple, que les prostitutes tenen veu –cosa que mai està de més en els temps que corren– i dispensa un tutorial pertinent sobre salut i pactes previs a la trobada sexual: els condons són obligatoris, les tarifes es negocien –«jo decideixo qui, quan i quant», diu la Vivian– i els petons a la boca queden fora de la transacció, tot i que això últim serveixi en realitat perquè el públic descobreixi amb alegria el moment exacte en què la Vivian, ¡per fi!, s’enamora.

I aquí ja comença la davallada. Perquè més que un conte de fades en què una jove veu complert el seu somni –¿què sabem en realitat dels desitjos d’ella més enllà que sempre va fantasiejar amb el rescat d’un príncep blau?–, la pel·lícula no deixa de ser un massatge a la masculinitat tradicional, secció classe alta.

La Vivian, amb la seva amiga Kit.

Ja ho saben. Un tauró de les finances ‘control freak’ i sense escrúpols que col·lecciona traumes paterns –aquest clàssic– coneix una noia bonica i bombollejant que es dedica a la prostitució de carrer després de trencar amb el seu últim nòvio –¿de debò?–. I mentre ell li compra roba, molta roba –de fet, la Vivian es passa la pel·lícula entrant i sortint de les botigues de Rodeo Drive, on per descomptat les irades dependentes es converteixen en les malvades del conte–, la va domesticant fins a fer-ne una dama de Park Avenue que queda formidable al polo i en els sopars de negocis està absolutament segura de quina forquilla és l’adequada. A canvi, ella escolta els seus traumes, el diverteix, el banya i, sobretot, humanitza el seu petri i ferit cor. 

Amors a part, en una setmana, ell li compra molta, molta roba, i ella acaba endolcint el seu petri cor

En el guió original, per cert, no hi havia ni rastre d’aquestes dues fantasies masculines tan recurrents en la ficció com són el rescat de dones i el mite del Pigmalió. Titulat ‘3.000’ –en al·lusió als dòlars que pacten per la setmana que ell la contracta com a ‘scort’–, en aquell primer text, l’Edward (Richard Gere) feia fora a puntades de peu la Vivian del cotxe a l’expirar el contracte.

Però Disney es va creuar pel camí i va acabar creant aquest personatge de rialla encisadora que, a diferència de les seves col·legues ionquis que poden acabar mortes en un contenidor, mai va encaixar ni es va merèixer ‘el carrer’. ¿Com ho podia ser –la banalització de la prostitució és de deliri– algú que utilitza fil dental i té un cor tan pur i refinat que s’emociona fins a plorar a l’anar per primera vegada a l’òpera? «Gairebé em pixo a les calces de gust», diu després d’agafar el jet i assistir amb collaret de diamants a ‘La traviata’, en la recta final d’aquella setmana en què, després de barallar-se amb els cargols i els coberts, acaba descobrint la dama adequada que sempre va ser.

Sobra dir que l’amor Disney no sol redimir ningú i que les relacions en les quals el poder i els diners cauen d’un costat i la vulnerabilitat i l’estigma de l’altre no pinten massa bé 10 minuts després del «final». Potser, només potser, la Vivian i les seves amigues els aniria millor si, com les antiheroïnes de Virginie Despentes, s’organitzessin entre elles per portar les vides desitjades, lluny de les vises de titani i de l’amanyac condescendent dels senyors que van per la vida creient-se els prínceps del món.