NOU MUSICAL AMB ELS SEUS 'HITS'

Raffaella Carrà: el 'punch' de la diva comunista que va cantar a la llibertat sexual

Raffaella Carrà: el 'punch' de la diva comunista que va cantar a la llibertat sexual
6
Es llegeix en minuts
Núria Marrón
Núria Marrón

Periodista

ver +

D’un temps ençà, aquella bomba trencapistes que és Raffaella Carrà deu assistir atònita, des del seu retir romà, a la reivindicació ecumènica de la seva enigmàtica figura. Primer van ser les seves lletres, estendard LGTBI i celebració ‘avant la lettre’ d’una sexualitat femenina lliure, festiva i desbordant. Després es va viralitzar una relíquia d’‘Interviú’ en què la gran dama dels lluentons polvoritzava clixés i afirmava, el 1977, que ella sempre votava «comunista». I ara la pel·lícula ‘Explota, explota’, de Nacho Álvarez, converteix els ‘hits’ de la italiana en un musical consagrat a la «Cher del sud d’Europa, una artista avançada al seu temps i potser poc compresa que va ser estrella pop abans que Madonna», vindicava el director, en vigílies de la presentació de la cinta al Festival de Sant Sebastià.

  

 

Explica el cineasta, de 33 anys, que va descobrir Raffaella d’adolescent, al seu Montevideo natal, veient la RAI per la televisió per cable. ¿Qui era aquella senyora més rossa, més gran i que remenava més el cul del que marcaven els cànons envoltada d’un grup de joves ballarins? Anys després que els seus pares li donessin les primeres coordenades del ‘fenomen Raffaella’, Álvarez va fer una immersió en l’assumpte via Youtube –miri, mirin– i, ja el 2012, va comprar en un mercat ambulant «per un euro» el primer del que va acabar sent una col·lecció de vinils. «Quan es va anunciar el musical, molta gent ho va celebrar. Potser no són les cançons que escoltem per Spotify, però, una mica com Abba, continuen despertant una energia, alguna cosa que no saps ben bé què és però que et posa a ballar i et fa sentir bé». 

El Papa, escandalitzat

Aquest ‘alguna cosa’, per cert, va arribar el 1975 per primera vegada a Madrid procedent d’Itàlia, on ja s’havia convertit en el primer melic que apareixia en la televisió i havia escandalitzat el Papa amb la seva cançó ‘Tuca-tuca’, en què, amb un humor i desimboltura insòlits, cantava –i mig panteixava– a un desig irrefrenable. Llavors, Raffaella amb prou feines tenia 32 anys, però ja portava unes quantes vides a sobre.

Frank Sinatra i Rafaella Carrà, en el rodatge d’‘El coronel Von Ryan’.

La diva (Bolonya, 1943) havia volgut ser coreògrafa, però no va tenir gaire temps per a les vocacions. Als 9 anys ja havia aparegut a la seva primera pel·lícula, ‘Tormento del passatto’,  i després d’acabar la secundària i assistir al Centre Sperimentale de Cinematrografía, havia fet un grapat de films, un d’aquests, ‘Il compagni’, de Mario Monicelli, amb Marcello Mastroianni. Així, abans de desembarcar a Barajas, l’huracà platí ja havia fet i desfet el camí de Hollywood, on aviat es va treure de sobre Frank Sinatra i els desitjos de formar part d’aquella confraria salvatge d’«alcohol i cocaïna». En canvi havia descobert, veient ‘Hair’ a Londres, que allò era exactament el que ella volia fer.

Diva ‘camp’

Amb aquell gust seu tan ‘camp’ per la diversió, l’excés i el brilli-brilli –el seu modista sabia que un escot mai era suficient per a ella–, l’huracà Raffaella va arribar al plató de ‘Señoras i señores’, de Valerio Lazarov. I ho va fer trepitjant durícies. Tal va ser el seu èxit que d’allà va sortir amb un programa especial de quatre hores que va posar de morros la plutocràcia local del cant. I fins i tot el germà d’una de folklòrica, creient que s’estava burlant «de la música espanyola» –i això sí que no–, va voler llançar-li un vas, un espontani el va reduir i van acabar tots a comissaria.

L’entrevista d’‘Interviú’ del 1977 en la qual la diva deia votar el partit comunista italià.

En el seu repertori no hi havia burles, però sí descàrregues d’humor i gosadia. Mentre els seus col·legues del ram continuaven aixecant catedrals al turment amorós, ella cantava el mateix a la masturbació femenina –«mi dedo está enrojecido de tanto marcar, se mueve solo, sobre mi cuerpo, y marca sin parar: 5-3 /5-3/ 4-5-6»–, que li deia a qui volgués escoltar-la que no hi ha res menys divertit que el melodrama, així que fessin el favor les noies de passar-s’ho bé  –«hace tiempo que mi cuerpo anda suelto y no lo puedo frenar (‘Caliente, caliente’)–, perquè, al cap i a la fi, com reiterava a cops de serrell, «en el amor todo es empezar» i sempre hi ha vida i alegries després d’un desengany.

Va ser just en aquella època en què la italiana s’apuntava el ‘copyright’ del feminisme amb lamé en el qual avui abunda l’‘star-system’ del pop global, quan va concedir l’entrevista a ‘Interviú’ en què deia que li semblava important realitzar-se a través de la feina (de fet, mai va permetre que la seva no maternitat fos tema de debat), que li era igual envellir i que votava el partit comunista com a antídot de la democràcia cristiana. «Vostè, naturalment, es mirarà al mirall», va respondre el periodista tot seguit que li parlés de les seves simpaties polítiques.

«Excitació política» 

En els 80, es va erigir en la figura més ben pagada de la televisió europea, després de convertir en ‘casus belli’ la seva bretxa salarial davant la direcció de la RAI i després acabar fitxant pel –ehem– gens esquerrà i poc edificant Berlusconi. No obstant, quan el 1992 va tornar a Madrid per fer el llegendari ‘¡Hola, Raffaella!’, conservava les seves conviccions, i segurament contradiccions, intactes.

Amb Maradonna, que Toni Kamo va hipnotitzar, en el llegendari ‘¡Hola, Raffaella!’. La italiana va arribar el 1992 a Madrid per gravar 10 xous i va acabar fent-ne 74.

Notícies relacionades

«La paia vivia permanentment en un estat d’excitació política d’esquerres, mentre dirigia departaments sencers vestida de lluentons vermells», va escriure temps enrere en un ja cèlebre fil de Twitter la guionista Almudena Montero. També hi donava compte de com impartia lliçons del que avui anomenaríem ‘autodefensa’ a les ballarines i de com «se t’acostava, et baixava la pell de l’ull i et deia “estàs anèmica perduda”, per després preguntar-te per les teves condicions laborals i acabar apagant el llum del plató».

Als seus 77 anys i després de fer un intent de retir el 2016, Raffaella va tornar l’any passat a la RAI amb un programa d’entrevistes de la línia ‘En la tuya o en la mía’. I tot i que atresora vivències i dos amors –primer amb el compositor dels seus ‘hits’ Gianni Boncompagni i després amb el coreògraf una dècada més jove Sergio Japino–, dels que donen per bona una vida, ha donat carbassa a qui li ha proposat fer un ‘biopic’. «Ella, en el fons, és un misteri –afirma el director Nacho Álvarez–. Es prodiga poc, és com un mite vivent».  

‘Explota, explota’, una comèdia musical al so de la Carrà

Explica Nacho Álvarez, director de l’‘opera prima’ ‘Explota, explota’, que la seva primera idea va ser fer un musical de Mecano, però que, al parlar-lo amb la productora Mariela Besuievsky i saber els seus esculls legals, va llançar a l’aire una idea boja –«¿I si el fem amb la música de Raffaella Carrà?»–, que, després d’un breu i gèlid silenci, va arrencar un «sí» de la productora.