Històries del càmping

«La Ballena Alegre va ser la meva beca Erasmus»

KIKO AMAT Escriptor i periodista

A ningú en plenes facultats se li acudiria avui explotar el delta del Llobregat com un pol d’atracció turística. No obstant, als dos costats de la carretera de Castelldefels que creua la zona, fa mig segle va florir una variada constel·lació de càmpings de tall popular que va solucionar les urgències vacacionals de diverses generacions de catalans, sobretot famílies de classe treballadora del cinturó de Barcelona. 

El Toro Bravo, La Tortuga Ligera, La Ballena Alegre, Estrella de Mar, Albatros... L’escriptor i periodista Kiko Amat (Barcelona, 1971) va conèixer aquell ecosistema de nomenclatura zoològica i, a més, ho va fer per partida doble: primer, com a membre d’una d’aquestes famílies working class que van trobar en el càmping la seva solució estival –«no teníem poble on anar, així que els meus pares van apostar per aquesta forma d’estiueig», explica–, i després com a recepcionista púber en un dels recintes on els veïns compartien dutxes, piscines i taules corregudes amb una collita de guiris que encara no havien descobert la Costa Brava. 

Experiència iniciàtica

Si les seves excursions familiars li van aportar una infància original –«em vaig criar en un barri obrer de Sant Boi on ningú acampava, les criatures flipaven al veure’ns arribar amb la caravana», recorda–, els seus quatre anys a la garita d’accés de La Ballena Alegre per a ell van suposar una experiència iniciàtica. «Tenia 16 anys i era la primera vegada que treballava. Ho recordo com un dels moments més guais de la meva vida, una barreja d’alliberament absolut per allunyar-me del nucli familiar i de desvirgament general», relata. Les hores que calia fer a la recepció eren el que menys importava. «El que molava era l’atmosfera de franca camaraderia que hi havia entre els pencaires enmig d’aquell ambient estival».

El contacte amb els usuaris del càmping també tenia el seu encant, sobretot amb els que arribaven de l’altre costat del Pirineu. «El segon any hi va aparèixer un grup de mods de Berlín que va ser crucial en la meva formació cultural. Anaven una dècada avançats respecte a nosaltres, així que m’hi vaig enganxar i em vaig amarar de tot el que explicaven i, sobretot, de la música que escoltaven. En dues setmanes d’acampada i un any d’intercanvi epistolar, vaig adquirir uns coneixements de subcultura europea que em van marcar. Jo tenia 17 anys i aquells mods per a mi van ser com una aparició mariana», confessa. «La Ballena Alegre va ser la meva beca Erasmus».

L’escriptor afirma que hi ha una memòria sentimental del càmping pendent de ser explotada com a material literari. Al cap i a la fi, ¿qui nascut després dels 60 no ha plantat alguna vegada una tenda de campanya? Ell ha evocat aquest escenari en un parell de novel·les, però encara li queda molt per explicar. No serà per falta de records. «En conservo fins i tot les olors. Com que hi havia molts mosquits, un camió recorria el càmping cada tarda fumigant els carrers. Calia veure aquelles famílies sopant, envoltades de sobte en DDT, o els nens que jugaven a perseguir el camió i acabaven xops d’insecticida. Era tot tan anys 70 i tan preil·lustrat, que emociona recordar-ho». 

---

«He dormit en tendes un terç de la meva vida»

JESÚS CALLEJA. Aventurer i presentador

Pocs amants del turisme a l’aire lliure poden igualar el currículum campista de Jesús Calleja (Fresno de la Vega, Lleó, 1965). «He treballat 16 anys de guia a l’Himàlaia, he fet 200 expedicions arreu del món, he participat en pujades a l’Everest de més de dos mesos de durada... I en totes aquestes excursions i situacions, sempre anava d’acampada, de vegades de càmping en càmping, de vegades plantant el campament on em venia de gust. Un terç de la meva vida he dormit en tenda de campanya», resumeix. 

D’aquesta vocació silvestre, Calleja ha fet una professió que no entrava en els seus plans quan es va enamorar de viatjar en contacte amb la natura. En realitat, diu, els responsables d’aquesta afició són els seus pares. «A ell li encantava pescar i cada cap de setmana ens portava a la muntanya. Allà dinàvem, passàvem el dia i de vegades dormíem quan ningú feia acampada a Espanya. La nostra primera tenda la va comprar la meva mare a Londres, quan nosaltres érem uns napbufs, i la vam fer servir per recórrer tot Europa», recorda. 

Turisme a l’aire lliure 

Avui és una escena habitual cada estiu, però a mitjans dels anys 70 no era fàcil trobar famílies espanyoles fent càmping pel continent. «No obstant, el meu pare carregava la tenda a la baca del Simca 1.000 i ens posàvem a recórrer països. Com que no teníem recursos i les pessetes no valien res al canvi, el càmping era l’única forma que teníem per conèixer Europa. Només gastàvem en menjar i gasolina», rememora. 

Experiències així acaben formant el caràcter d’una persona i definint la seva escala de valors. Calleja no té dubte que la seva manera d’entendre la vida està soldada a aquesta manera de relacionar-se amb l’entorn que ofereix el turisme a l’aire lliure. «Als càmpings –analitza el presentador aventurer– he conegut els meus millors amics, i en el fons és lògic, perquè qui viatja d’aquesta forma sol compartir un mateix sentit de la llibertat i li agrada estar en contacte amb la naturalesa de forma semblant». 

Segons la seva opinió, hi ha fins i tot un cert discurs polític implícit en la cultura del càmping. «L’hotel separa la gent per murs i imposa categories. En funció del teu nivell de riquesa, vas a establiments amb més o menys estrelles. En canvi, al càmping som tots iguals, no hi ha distinció, ningú sap si ets més ric o més pobre que el veí que ocupa la tenda de davant», assenyala. 

Calleja, que aquests dies recorre Espanya amb el seu equip en una dotzena d’autocaravanes per gravar la pròxima temporada de Volando voy (Cuatro), llança un repte als que miren amb menyspreu el càmping i les acampades al·legant falta de confort: «Proveu-ho. D’aquí molts anys, quan recordeu l’anecdotari de la vostra vida, no parlareu d’un hotel, sinó del dia que us vau despertar en una tenda de campanya, vau sortir a l’exterior, i éreu enmig d’un paisatge colpidor». 

---

«És una cosa que marca per a tota la vida»

IVÁN MASSAGUÉ. Actor. 

Com el nadiu mira el foraster que arriba al poblat amb el seu glamur cosmopolita, així mira el temporer del càmping, acostumat a passar llargues estades al recinte, a aquest altre turista d’aire lliure que apareix un dia i l’endemà s’esfuma. Aquest campista fugaç que va amb la casa a sobre d’acampada en acampada és l’actor Iván Massagué (Barcelona, 1976), un rodamon incorregible addicte a fer rutes a l’hivern o estiu, faci fred o calor, sense trepitjar un hotel. En el seu cas, la casa no és cap autocaravana sofisticada, sinó la furgoneta en què sol viatjar. O furgonetes, perquè n’ha tingut unes quantes els últims anys i a bord assegura haver conegut «els racons més bonics de tot Espanya i mitja Europa». 

Li agrada la carretera i manta. El seu full de ruta consisteix a fer quilòmetres, disfrutar del camí, parlar amb els veïns i parar a dormir on dicti el capvespre o suggereixi el paisatge. I en aquest pla, el càmping funciona com una nau d’abastament on posar al dia la intendència del nòmada. «Normalment viatjo al meu aire, però després de diversos dies d’acampada lliure, acostumo parar en algun càmping tancat per utilitzar els serveis, carregar les bateries i renovar el material», explica. De vegades també ho ha fet com a mesura de seguretat. «Quan viatges per llocs perillosos, el càmping et dona la tranquil·litat de saber que no t’enduràs cap ensurt», afegeix.

Els primers petons

Així fa 20 anys que dona voltes per Itàlia, Croàcia, Eslovènia, França, la península Ibèrica, les illes Balears... I pensa continuar fent-ho: si no fos per la sèrie que ha de començar a rodar a l’agost, aquest estiu s’escaparia al càmping La Duna Surf de la Corunya, on l’espera un grup d’amics. De petit va passar llargs estius a Altafulla i recorda colar-se al càmping Don Quijote que hi ha en aquesta localitat tarragonina per amarar-se d’ambient campista. «Allà vaig fer els meus primers petons, i això és una cosa que marca per a tota la vida», confessa. La seva recomanació per a aquestes vacances la té clara: «Agafeu la tenda de campanya o la caravana i descobriu els càmping i racons que hi ha a la Terra Alta. Despertar enmig d’aquests paisatges és millor que un hotel de cinc estrelles», adverteix. 

---

«Una nit em vaig confondre de bungalou»

ANDREU CASANOVA. Humorista 

El càmping atresora un atractiu fraternal que no tenen altres models de residència turística. Al cap i a la fi, se l’escull per la possibilitat que ofereix de compartir el mateix aire lliure amb altres congèneres, tot i que això també inclogui utilitzar els mateixos lavabos i rentar els coberts a les mateixes aigüeres. Però una cosa és aquesta promesa de germandat i una altra de molt diferent el que li va passar al monologuista Andreu Casanova (Barcelona, 1985) al càmping La Pineda de Salou. El relat dels fets l’assenyala com a responsable, però el còmic adverteix que la culpa no va ser seva, sinó de l’alcohol i la nit, que confon el més astut.

Com havia fet en altres ocasions, l’estiu del 2017 va anar d’acampada amb un grup d’amics per celebrar un aniversari. En realitat, la festa no va tenir lloc al càmping on s’allotjaven, sinó en una discoteca contigua, d’on van tornar a altes hores de la matinada molt més alegres de com havien marxat. L’eufòria de les copes li va impedir dubtar: «Aquest és el meu bungalou», es va dir davant d’una porta que va trobar entreoberta, i on es va ficar i va començar a despullar-se ansiós per abraçar el matalàs. De sobte, el gran ensurt: «¡Qui cony és vostè!», va cridar una massa humana saltant entre els llençols. 

«Un senyor al meu llit»

«L’home em parlava entre indignat i espantat, i jo no sabia si posar-me a xisclar com ell o començar a riure. Ell no entenia què feia jo al seu bungalou, ni jo què pintava un senyor al meu llit. Fins que me’n vaig adonar: m’havia equivocat de caseta. Així que em vaig disculpar, vaig recollir la meva roba, vaig recular i vaig sortir al carrer a la recerca de la meva residència», relata el monologuista entre rialles. 

---

«Al càmping vaig viure els primers amors»

SANDRA BARNEDA. Periodista 

En els anys 70 i 80, el càmping va ser la solució triada per multitud de famílies de classe mitjana de tot el país per estiuejar a l’aire lliure en entorns segurs i acollidors per mòdics preus. La de Sandra Barneda (Barcelona, 1975) va ser-ne una, tot i que la seva experiència campista va ser tan intensa i prolongada que va acabar modelant la seva infància i adolescència. 

«Entre els 5 i els 17 anys, el meu lloc de vacances va ser el càmping Solmar de Blanes. Els meus pares tenien una caravana i després de Setmana Santa hi anàvem cada cap de setmana. Després tocaven les vacances d’estiu», relata, i a punt està d’emocionar-se rescatant frases d’aquella joventut entre tendes de campanya: «Ocupàvem sempre la mateixa parcel·la, al carrer de la Pau, i coincidíem amb els mateixos veïns. He crescut amb aquests nens i nenes, que són gairebé de la meva família. Jugàvem, ens banyàvem, passejàvem pel poble, ens barallàvem, fèiem les paus... Era una sensació absoluta de llibertat i diversió», recorda.

«Sinònim de felicitat»

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Aquest any, les dificultats per viatjar a l’estranger permeten augurar una temporada d’or per a les acampades, però Barneda es resisteix a veure el càmping com un pedaç vacacional. «Allà pots viure el millor estiu de la teva vida. No ofereix les qualitats d’un hotel, però no recordo incomoditats quan miro enrere. Em veig feliç anant a comprar el pa amb bicicleta, o carregant amb els meus germans el cubell ple de plats camí de l’aigüera, o adormint-me mentre sento la veu dels meus pares que juguen a les cartes amb els veïns», descriu.

Aquella dotzena d’estius al càmping va coincidir amb la seva etapa de creixement personal, detall que la presentadora té molt present. «Allà vaig viure els primers amors, els primers petons, aquella sensació de fer-te gran quan ens donaven permís per anar a la discoteca del poble i preníem els primers còctels sense alcohol», recorda. «Per als nostres pares, el càmping va ser la solució per passar l’estiu amb quatre fills. Per a nosaltres, és sinònim de felicitat», reconeix.