A començaments dels 90, Liz Phair (New Haven, Connecticut, 1967) va causar sensació i va pontificar amb les seves cançons de rock alternatiu descaradament feminista, sense por de l’explicitació sexual ni la vulnerabilitat emocional.
El seu punt àlgid va ser el disc ‘Exile in Guyville’ (1993), una resposta cançó-a-cançó a l’‘Exile on Main Street’ dels Rolling Stones, però va ser amb el següent, ‘Whip-smart’ (1994), i en concret el tema ‘Supernova’, que va aconseguir una nominació al Grammy a millor interpretació vocal rock femenina. Després va arribar un constant canvi de disfressa sonora, no sempre ben entès, que va acabar enviant Phair a la veritable independència i la composició purament d’ofici per a la televisió.
Reivindicada en els últims anys per una nova generació de trobadores alternatives (Soccer Mommy, Snail Mail, etcètera), Phair fa repàs del seu camí vital en unes memòries, ‘Historias de terror’ (Contra), sobre experiències que durant molt temps havia preferit no recordar o reconèixer.
«En essència, crec que tots som bons, però les bones persones també poden fer coses dolentes»
Una primera pregunta inevitable: ¿com porten la Covid-19 a Manhattan Beach?
En general, em sento privilegiada. Però clar, això és una muntanya russa d’emocions. Hi ha dies en què m’alegra poder passar tant temps amb el meu fill. Altres dies veig les notícies i me’n vaig al llit amb ansietat i no puc dormir.
Almenys pot fer una cosa que se li dona molt bé: escriure. No ha gravat els dos discos que va prometre a finals del 2015, però, a canvi, ens ha regalat aquestes memòries tan singulars.
Aquests dos àlbums no van arribar a bon port. Parlo sobre el tema a l’episodi ‘Etiqueta’. Un d’ells havia de ser una col·laboració amb algú [Ryan Adams, per a més senyals] que va resultar ser una persona disfuncional i exasperant.
Com que el llibre s’anomena ‘Historias de terror’, seria fàcil pensar que ve a parlar-nos de coses que li van fer. Però també parla de coses que vostè mateixa va fer, o havia de fer i no va fer. Això és valent.
Suposo que sí. Però estic bastant acostumada a dir la veritat quan escric. Vaig ser directa a les meves cançons i el món no es va acabar. Estava aterrida quan estava a punt de publicar ‘Exile in Guyville’, ja que els meus pares sentirien les meves lletres explícites de sexe, però els nervis se’m van passar quan va sortir. Escriure el llibre va ser pitjor. En aquest cas, els nervis em van durar tot un estiu [rialles].
Si tots ens decidíssim a escriure un llibre com el seu, potser el món acabaria sent millor.
Crec que tots som, en essència, bons, però també crec que les bones persones poden fer malifetes. El llibre va néixer de la meva afició a jutjar els polítics per coses que van fer en el passat. Em vaig parar a pensar: «¿I si algú examinés el teu passat? ¿Què trobarien?’.
Va ser més dur escriure aquestes històries, em deia, que fer cançons confessionals. ¿La música endolceix els tràngols?
He compartit aspectes de la meva vida privada anteriorment, però aquesta vegada era diferent perquè no podia mentir, ni decorar, ni inventar. Es tractava de parlar del que no volia parlar. Perquè no afrontar aquestes històries de terror m’estava impedint avançar i abraçar la vida com volia. Crec que, al final, va ser un exercici útil. No sé si té gaire sentit voler controlar el nostre propi relat tot el temps. La gent s’entossudeix massa a crear les seves vides a través de ‘stories’ d’Instagram.
«Jo era una estranya en terra hostil, una dona en un entorn d’homes. Ara hi ha moltes més dones que hi transiten amb seguretat»
He estat reescoltant ‘Exile in Guyville’ aquests dies i aquesta Liz Phair no s’assembla massa a la del llibre. Aquesta Phair és més xula, descarada i salvatge. ¿S’hi avé?
¡Depèn del dia! He sentit moltes coses diferents. Sincerament, tinc enveja de la seva xuleria. No sé com és per a la resta de la gent, però jo sol tinc més dubtes amb cada any que compleixo. Quan era jove no m’importava el punt de vista de ningú, tan sols el meu. La gent parlava, bla-bla-bla, i jo només em sentia a mi. Ara escolto més i tot és més complicat.
¿Diria que l’antiga Phair és una bona model de conducta per a joves dones?
No n’estic del tot segura. Depèn de com se l’escolti. Tant aquesta Liz com la d’ara semblen haver inspirat la gent. L’altre dia, algú em va dir una cosa molt bonica a Twitter: «Llegir aquest llibre era el que necessitava per escriure més». Si puc ajudar algú a sortir del seu bloqueig, de certa crisi, ja em dono per totalment satisfeta.
Quan era jove no m’importava el punt de vista de ningú, només el meu.
Moltes joves artistes de l’indie rock recent es consideren com les seves filles. És fàcil detectar la seva influència en tants bons discos recents. ¿N’és conscient?
És una cosa que vaig advertir farà uns tres anys. Van començar a sorgir moltes artistes que em recordaven a mi i que fins i tot citaven el meu nom. M’emocionava bastant. Primer, perquè quan jo vaig sortir era una estranya en una terra hostil, una dona en un entorn rock dominat pels homes. Ara hi ha moltes més dones en aquest terreny, i a més, el transiten amb tota la seguretat. Sí que les veig una mica com les meves filles. Les filles que no he tingut.
En el pròleg d’‘Historias de terror’, comenta que les seves cançons van ser relats des del principi, i que gravar un àlbum era com escriure les seves memòries. ¿Escriure cada episodi ha sigut, una mica, com compondre una cançó?
En certa manera, ha sigut semblat, i en certa manera, molt diferent. Soc una estudiosa de l’estructura. A les històries del llibre faig una cosa que acostumo a fer a les cançons: plantar-me enmig de l’acció. El que és diferent, com deia abans, és que ara no podia manipular els fets. Algunes històries em van arrossegar per terra i em van turmentar.
Alguns grans compositors de cançons perden una mica quan es passen a la prosa. No és el seu cas. ¿Pot citar escriptors o escriptores que tingui en un pedestal i que poguessin ser una referència?
M’han influït molt Ernest Hemingway, E. E. Cummings o J. D. Salinger, autors que cuidaven molt l’estructura i hi innovaven. L’estructura m’obsessiona. També m’atreuen els contrastos. Per exemple, fer alguna cosa amb aparença de simplicitat que, en realitat, estigui molt elaborat.
¿Què serà el pròxim? Crec que li deu un llibre a la seva editorial nord-americana.
M’agraden els grans projectes, i juntament amb el primer llibre en vaig vendre un altre anomenat ‘Fairy tales’ (Contes de fades). Junts formen una espècie de díptic. Els dos títols tenen alguna cosa d’irònic: al primer, advertim que a les històries de terror podem ser el monstre, i al segon tracto d’enretirar la cortina i presentar la realitat del món del rock. Serà més musical.
Notícies relacionadesNo puc deixar aquesta conversa sense preguntar-li pel seu treball com a compositora televisiva [per a ‘Los 100’, ‘Al descubierto’ o ‘Sensación de vivir: La nueva generación’]. ¿Com va ser aquesta experiència?
Sobretot, em va baixar els fums. Compondre per encàrrec i sense un gran reconeixement resulta nou per algú que ha sigut tractada com una estrella del rock. Però vaig trobar fascinant tot el procés. M’encantava potenciar les imatges amb música. I m’encantava, també en realitat, no ser la cap, poder concentrar-me en l’ofici, només pensar en música.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
