Andreu Buenafuente: «Toca afilar l'humor per exorcitzar el viscut»

¿El riure cura?

És pal·liatiu, no curatiu. Per desgràcia, encara no s’ha demostrat que puguis superar una malaltia o un problema econòmic rient, però fer-ho treu ferro a la vida, que és un concepte que a mi m’agrada molt. En situacions fumudes i menys fumudes, sempre hi ha un moment en què dius: «¿Saps què?, millor ric una estona i tiro endavant».

¿Parla per experiència?

Sí, perquè fa molt temps que estic aquí i n’he passat de tots colors. Recordo moments cabrons, com la crisi del 2008, en què només rebia ‘inputs’ negatius i semblava que tot se n’anava en orris. Però de sobte em tancava en un plató amb el públic al màxim i els companys animant i sortia dient-me a mi mateix: és curiós com estic de malament i com de bé m’ho he passat. Allà vaig comprovar el potencial evasiu que té la comèdia.

¿Com funciona?

Hi ha molts estudis sobre el que segreguem quan riem. Fins i tot els psiquiatres aconsellen veure comèdies clàssiques quan estem deprimits. Jo em quedo amb el seu efecte acollidor i que alleuja i acompanya molt en els moments durs. Al llibre parlo d’una senyora de 90 anys que em vaig trobar un dia a Barcelona i em va dir: «Gràcies per la teva feina, perquè les desgràcies venen soles, però les alegries cal buscar-les». És el més bonic que m’han dit mai.

¿Aquesta fórmula val per a un moment tan complicat com aquest?

La comèdia sempre fa falta, la defenso sostinguda en el temps. És cert que ara, amb totes les situacions fumudes que hem viscut, estem tots com suplicant: «¡Dona’m humor com si fos una medicina!» Però la comèdia és necessària en qualsevol moments. I és màgica, perquè sempre aconsegueix obrir-se pas. És com l’oxigen: per més pressió que li donis, sempre troba l’escletxa per la qual colar-se. Fins i tot la situació més complicada de la vida té un angle que et permet treure-li ferro. Ara, també.

¿És més difícil fer riure enmig d’una pandèmia?

No necessàriament, això depèn de l’estil de cada un. Quan estàvem en l’epicentre del confinament, alguns dies em preguntava com començar el programa. Llavors vam decidir variar el nostre estil de comèdia per fer-la menys àcida i més amable. Ara que ens hem allunyat una mica del drama, va tocant afilar de nou l’humor per exorcitzar el viscut. Ja sap la màxima: drama més temps és igual a comèdia.

¿Veu la població predisposada a riure?

Sí. La gent té ganes d’evadir-se i ja li va bé que la comèdia li permeti relativitzar les pors i angoixes. Em crida l’atenció que ens hem adaptat molt ràpid a aquesta situació i com hem reduït les nostres expectatives. Si no podem viatjar, no viatgem i no passa res. En canvi, hem descobert la proximitat, les cases, els entorns familiars, i hem après a estar sols, que és una cosa que el món modern penalitzava. D’aquesta en sortirem diferents. Si sabem aprofitar-ho, en sortirem millors.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿El riure ens acostarà la sortida?

Sé que el títol del llibre permet moltes lectures en un moment tan delicat com aquest, però vull recordar que el que ens ha tret de la situació tan greu que hem viscut ha sigut l’actitud de la ciutadania i, sobretot, aquesta primera línia de treballadors de la sanitat, el transport i els serveis públics. Que la part poètica de la comèdia no ens confongui, sisplau.