La vacuna climàtica: com curar el planeta (i l'economia)

La vacuna climàtica: com curar el planeta (i l'economia)

Alexi Rosenfeld

9
Es llegeix en minuts
Michele Catanzaro
Michele Catanzaro

Periodista

ver +

Desenes de petrolers esperen a les aigües de Califòrnia. No poden descarregar el combustible, perquè no hi ha demanda a causa de la crisi de la Covid-19. Aquesta imatge de l’abril passat podria quedar com una anècdota sense importància. O, ben al contrari, convertir-se en la foto del final d’una era: la dels combustibles fòssils. 

El fet és que el coronavirus ha destapat la fragilitat de l’economia global, ja qüestionada per la crisi del 2008: el confinament ha empès milions de persones a un canvi radical d’estil de vidaha retallat les emissions al 6% anual, una xifra sense precedents, i ha revelat una imprevista capacitat de reacció col·lectiva. ¿És un assaig general del canvi necessari per viure dins els límits del planeta?

Petrolers que, davant la costa de Califòrnia, no van poder descarregar a l’abril per la falta de demanda.

Els senyals esperançadors no abunden. La COP26, la cimera del clima prevista per al novembre a Glasgow, s’ha ajornat al 2021. La contaminació va despuntant a mesura que avança la desescalada. Hi ha indicis que apunten a un increment dels residus plàsticsLa Xina es proposa reprendre la fabricació de centrals de carbó i les indústries contaminants europees demanen rescats per salvar l’economia.

La nova normalitat podria comportar un rebrot: un augment d’emissions fins i tot per sobre de l’habitual. Tot això, en un context dominat per polítics com Trump, Bolsonaro, Putin o Xi Jin Ping. 

Davant aquest horitzó malastruc, diferents investigadors consultats pel MÉS PERIÓDICO passen revista a algunes de les oportunitats per a una sortida conjunta de la crisi pandèmica i de la climàtica. 

Fons de recuperació

«Les reduccions d’emissions aconseguides durant la crisi són molt petites i amb un cost social i econòmic enorme», observa Pedro Linares, investigador en organització industrial de la Universitat Pontifícia de Comillas. De fet, ni tancant una part de l’economia global s’ha arribat al 8% de reducció anual requerida per l’Acord de París.  «Soc escèptic sobre les lliçons apreses per la societat: hi ha molta gent que no veu el canvi climàtic com una emergència», afirma. 

«La reducció d’emissions ha sigut petita i ha tingut un cost social i econòmic enorme», afirma l’investigador Pedro Linares

No obstant, Linares milita entre els que veuen una oportunitat en els enormes fons de recuperació que la UE preveu assignar: «Si els utilitzem amb intel·ligència, combinant la recuperació de l’ocupació amb criteris ambientals, podem fer la transformació [cap a una economia verda] més ràpida i més forta». 

«L’economia es pot recuperar en línies de futur o en sectors que aviat desapareixeran. Cal buscar solucions que conjuguin creació d’ocupació i millora ambiental», observa. La UE, per exemple, ha publicat una «taxonomia» d’inversions que compleixen criteris de sostenibilitat. Aquestes condicions les té en compte el Banc Europeu d’inversions a l’hora de donar diners.

Impostos al carbó

Les polítiques de sostenibilitat no són un luxe inacceptable en temps de crisi, segons Jeroen van den Bergh, investigador de l’ICREA a l’Institut de Ciències i Tecnologies Ambientals (ICTA). Al contrari, afirma, urgeix abordar la pandèmia i l’emergència climàtica alhora.

El fons de recuperació europeu pot impulsar l’economia verda (parc eòlic de Tortosa). / joan revillas

Una crisi, assegura Van den Bergh, no és la manera més òptima de reduir emissions a causa del seu cost social. Per això, afegeix, l’important és que no es desinfli tota l’economia, sinó només els sectors que generen més emissions.  

Segons l’opinió d’aquest expert i de molts altres, l’eina per aconseguir-ho són polítiques climàtiques basades en impostos. Així, una taxa sobre el carboni podria finançar mesures d’emergència contra la Covid i, alhora, desincentivar les emissions. A més, es podria combinar amb una reducció dels impostos laborals, cosa que beneficiaria l’ocupació. La històrica caiguda del preu del petroli, per la reducció de la demanda, ofereix una oportunitat única per aplicar l’impost de forma indolora, afirma Van den Bergh.

Decreixement per disseny

«Tornar a créixer i reduir emissions alhora és impossible», sentencia Federico Demaria, investigador en economia ecològica de l’ICTA. «Els economistes miren de rellançar l’economia a base d’augmentar el PIB, però creixement i emissions estan correlacionats. Negar-ho és fer metafísica», fa broma l’investigador. Per exemple, Europa ha reduït les seves emissions a base d’externalitzar produccions contaminants a altres zones del món, afirma.

Demaria és un dels experts que promouen el decreixement: aquest grup entén que desinflar el conjunt de l’economia és exactament el que cal fer, i no alguna cosa tràgica: «La innovació, l’eficiència i les inversions són importants. Però es necessita un canvi estructural».

«De la Covid hem après que el col·lapse econòmic comporta beneficis ambientals, i també un desastre social», afirma Federico Demaria

Demaria constata que el sector elèctric i l’automobilístic, com molts d’altres, s’estan movent per defensar els seus interessos. Apunta, però, també, que s’estan activant els moviments socials, tot i que no puguin baixar al carrer amb la potència usual.  

«De la crisi de la Covid hem après que el col·lapse econòmic comporta beneficis ambientals, però també un desastre social –reflexiona Demaria–. El meu pes baixa tant si m’amputo una cama com si faig dieta. La Covid seria l’amputació. Nosaltres volem un decreixement per disseny, no per desastre».

Hi ha indicis d’un repunt dels residus plàstics i la contaminació. / ANTHONY WALLACE (AFP)

¿Com es pot gestionar una economia sense creixement, però socialment sostenible? «Hi ha models que tenen com a únic objectiu maximitzar el PIB. La macroeconomia ecològica, al contrari, intenta ajuntar els aspectes econòmics amb els financers i els ecològics», explica Demaria. 

Des del seu punt de vista, mesures com l’ingrés mínim vital, l’impost al patrimoni i la llei de canvi climàtic no haurien d’estar aïllades entre si. «Tenim diferents desafiaments socials i hem de tenir-los tots en compte alhora», afirma.

«Nosaltres volem un decreixement per disseny, no per desastre», assegura Demaria

La connexió entre polítiques climàtiques i socials és una cosa que comparteixen tots els experts consultats. Totes

les accions per millorar el clima (dels impostos sobre el carboni als canvis en el consum) tenen un impacte social enorme que cal compensar. A més, no serien viables sense canvis previs en el funcionament de la societat.

Green New Deal

Aquesta és la idea que sustenta el Green New Deal, el concepte impulsat per la senadora nord-americana Alexandria Ocasio-Cortez, que conjuga mesures ambientals i socials. La idea ha pres força també a Europa durant aquesta crisi. La variant europea, defensada per la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, seria una via per reprendre l’activitat econòmica sense causar un desastre ambiental i social alhora.  

Retallar el deute, reduir la jornada laboral i establir una renda bàsica també són mesures relacionades amb la crisi climàtica.

Fins i tot sent escèptic sobre aquests plans, Demaria comparteix que les mesures socials estan intrínsecament connectades amb el repte climàtic. Afirma que caldria retallar deute públic i privat a fi d’estimular l’economia dins dels límits ambientals. També caldria reduir la jornada laboral per repartir la feina disponible i establir una renda bàsica universal que compensi per les tasques de cures. Aquestes mesures permetrien prescindir de les indústries contaminants sense incórrer en enormes costos socials per l’atur.

En tercer lloc, caldria reduir els impostos sobre el treball i augmentar els que afecten els recursos naturals. Altres experts apunten que també s’hauria de crear ocupació pública per a la fabricació d’infraestructures verdes i la reconversió d’edificis. 

¿Quin camí s’ha d’emprendre?

Una macrosimulació amb uns resultats que es van publicar recentment a ‘Nature Sustainability’ ha intentat posar ordre entre les diverses receptes per encarar el canvi climàtic sense causar un desastre social. 

La senadora nord-americana Alexandria Ocasio-Cortez, impulsora del Green New Deal. (Getty Images)

Els investigadors, encapçalats per l’economista de la Universitat de Pisa Simone D’Alessandro, van simular tres escenaris. El primer, el creixement verd: és a dir, que l’economia creixi alhora que disminueixen les emissions. Aquesta projecció arriba a reduir emissions, però no prou per evitar un escalfament exagerat del planeta. A més, aquesta reducció s’obté només amb el cost d’alentir el creixement, cosa que es tradueix en un gran increment de la desigualtat si no hi ha mesures socials afegides. En aquest escenari, o es cuida el planeta o es cuida l’ocupació, segons la simulació.

«El ‘green deal’ europeu no és molt avançat, però admet que hi ha un problema ambiental i social alhora», assegura l’economista Simone D’Alessandro

La segona projecció modelitza el Green New Deal, introduint enèrgiques mesures socials. En aquest cas, s’aconsegueix un resultat més igualitari, amb poc atur. No obstant, els avantatges ambientals són semblants al cas anterior. «Cap dels dos garanteix una reducció prou bona d’emissions», afirma D’Alessandro.

El tercer escenari és el decreixement: semblant a l’anterior però amb reducció del consum i sense creixement econòmic. Només en aquest cas s’arriba a l’objectiu d’emissions necessari. «La proposta de ‘green deal’ europeu no és gaire avançada. Però em sembla important l’admissió que hi ha un problema ambiental i social alhora», observa D’Alessandro. «Estem en un encreuament de camins. Pot ser que al setembre ens trobem en la mateixa situació de fa 10 anys o pot ser que la gent se n’hagi adonat que es pot viure amb menys sense problemes», reflexiona.

La «tempesta negra»

Hi ha experts menys optimistes, que consideren que el partit està gairebé perdut. Entre aquests figura Antonio Turiel, físic de l’Institut de Ciències del Mar, que fa anys que analitza l’esgotament dels recursos fòssils al seu blog The Oil Crash. Un article en aquesta pàgina titulat ‘La tempesta negra’ va ser molt comentat durant el confinament. 

El text començava com aquest article: amb els barcos carregats de petroli, encallats per falta de demanda. Segons Turiel, la crisi de la Covid és una estocada mortal al sector petroler. «Les companyies de ‘fracking’ no aconsegueixen beneficis des del 2011. El sector del petroli està amb desinversions des del 2014. El 2018, l’Agència Internacional de l’Energia va anunciar que de cara al 2025 hi hauria un problema d’escassetat del petroli», explica. 

El físic Antonio Turiel entreveu un escenari fosc, amb retrocés econòmic i de drets, i guerres i revoltes 

El motiu és que el líquid que queda és cada vegada més difícil d’extreure i de pitjor qualitat. ¿Però el fet que s’esgoti una de les fonts principals d’emissions no és potser una bona notícia? «És un descens massa brusc: ens faltarà petroli just quan el necessitem per fer canvis. Una transició renovable ràpida requereix molts combustibles fòssils per instal·lar la infraestructura renovable», contesta Turiel.

 El mal exemple del confinament

Notícies relacionades

«El decreixement ja és inevitable, però ens enfrontem a un escenari de decreixement desordenat. Que ho sigui més o menys dependrà de les decisions dels governs. La més urgent és: ¿com generem ocupació sense generar creixement?», apunta l’investigador. El pitjor, assegura, és que la caiguda dels recursos fòssils podria tardar encara bastants anys, per això el decreixement podria no arribar a temps per evitar les pitjors conseqüències del canvi climàtic. Turiel entreveu un escenari fosc, amb retrocés econòmic i de drets, i fins i tot revoltes i guerres.

«Durant el confinament, hem reduït la nostra pressió sobre la bioesfera. Però no és un bon exemple, perquè aquest no és l’objectiu. El final no és morir per inacció, sinó adaptar-nos, perquè som intel·ligents. El millor que pot passar al planeta no és que desapareguem, sinó que el comprenguem». 

El precedent dels Armilles Grogues

L’octubre del 2018 es va desencadenar a França la protesta dels Armilles Grogues, que va arribar a posar en perill el president Emmanuel Macron. La primera motivació de la gran mobilització va ser el rebuig de l’impost sobre els combustibles aplicats al país veí. Diversos experts apunten aquest precedent com un clar exemple que no hi ha política climàtica eficaç sense mesures socials relacionades.