30 d’oct 2020

Anar al contingut
Quan ser gai era una malaltia

Steve Eason

Quan ser gai era una malaltia

El 17 de maig de 1990 l'OMS va eliminar l'homosexualitat del llistat de les malalties psiquiàtriques

Juan Fernández

Als anys 80, els debats televisius sobre l’homosexualitat solien comptar amb la presència d’un activista gai que posava veu i rostre a una realitat llavors poc visible, un sociòleg que aportava context històric, un sacerdot que assenyalava els límits morals de l’Església, i un psiquiatre. La participació de l’expert en salut mental tenia una justificació que en aquells anys ningú qüestionava: oficialment, l’homosexualitat es considerava una malaltia i abordar-la com a tal quedava fora de qualsevol dubte o retret. 

Per ‘guarir’ els gais i les lesbianes es va fer servir des de la psicoanàlisi fins als electroxocs i la cirurgia cerebral

Eugeni Rodríguez recorda bé els acalorats debats catòdics en què la realitat LGTBI –acrònim que en aquells anys ningú hauria sabut identificar– començava a sortir de l’armari. «Solien girar sobre dues qüestions: el pecat i la malaltia. Així que la meva missió consistia a demostrar que no era un pervertit ni un boig. ¡Per reclamar drets estàvem nosaltres llavors!», clama l’avui president de l’Observatori contra l’Homofòbia, que durant aquells anys ja exercia d’aguerrit activista gai en tota mena de fòrums i escenaris, inclosos els platós de televisió, i té clar com era el minut i resultat de la causa homosexual en aquell moment. «Veníem de dècades de legislació franquista que ens havia identificat com un perill social, ens acabava de caure a sobre l’estigma de la sida i el moviment gai encara era molt precari», rememora.

«La sida llavors ens tenia molt tocats i encara no teníem ni la força ni la visibilitat que s’aconseguiria més endavant», explica l’activista Eugeni Rodríguez

Va ser en aquest context que es va produir una fita transcendental en la història del moviment LGTBI que a Espanya, no obstant, va passar sense pena ni glòria: el 17 de maig del 1990, l’assemblea general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va eliminar l’homosexualitat de la seva llista de malalties psiquiàtriques, en la qual havia figurat des de la creació d’aquest organisme internacional.

Cap diari nacional es va fer eco de la notícia, ni hi va haver celebracions entre els col·lectius gais del moment. «La sida ens tenia molt tocats i no teníem encara la força ni la visibilitat que aconseguiríem més endavant. Els efectes d’aquell anunci els vam començar a notar després», reconeix Rodríguez.

La doble discriminació de les lesbianes

El primer i principal va ser de caràcter simbòlic. «Jo vaig néixer el 1945. Fent comptes, he passat més anys sent considerada una persona malalta, tot i que sense ser-ho, que sana», reflexiona Boti G. Rodrigo, directora general de Diversitat Sexual i Drets LGTBI. Es va convertir en activista lesbiana a mitjans dels anys 90, quan la seva opció sexual ja no es considerava una malaltia, però la seva memòria és plena de passatges en els quals sentir-se diferent implicava ser assenyalada com una trastornada. «Les dones homosexuals patíem un doble rebuig social i vam créixer sense referents. El més sorprenent és que només fa 30 anys que no arrosseguem aquest càstig», destaca.

«Vaig néixer el 1945: he passat més anys considerada persona malalta sense ser-ho que sana», assegura Boti G. Rodrigo, activista i directora general de Diversitat Sexual

En la tardana eliminació de l’homosexualitat de la llista mundial de malalties van influir factors de geopolítica mundial. «La caiguda del bloc soviètic i la desaparició de diverses dictadures llatinoamericanes de perfil homòfob van fer que canviés la correlació de forces a l’OMS i van permetre que tirés endavant aquella votació», explica Jordi Petit, antic secretari general de l’Associació Internacional de Gais i Lesbianes (ILGA, la sigla en anglès), l’organisme que amb més afany havia reclamat la desaparició de l’estigma després que l’Associació Americana de Psiquiatria exclogués l’homosexualitat del seu manual de trastorns mentals el 1973. 

Hormones i electroxocs

Enrere quedaven dècades en què la percepció patològica de les relacions entre persones del mateix sexe havia afegit un dolor extra a un col·lectiu històricament perseguit. Si l’homosexualitat era una malaltia, significava que es podia curar.

Des que el psiquiatre alemany Richard von Krafft Ebing la definís com una «perversió sexual» al seu llibre ‘Psychopathia Sexualis’ de 1896, van ser moltes les tècniques que es van fer servir a tot el món per, presumptament, curar els gais i les lesbianes i deslliurar-los de la seva malaltia, com la psicoanàlisi, les teràpies hormonals o l’ús de l’electroxoc i la cirurgia cerebral. «Això nostre primer va ser un pecat, després un delicte i més endavant una malaltia. Aquesta última condemna va ser la que més vam trigar a treure’ns de sobre», assenyala Petit, que recorda que l’homosexualitat continua sent avui il·legal a 69 països, a 12 dels quals es condemna amb la pena de mort.

Dia Internacional contra l’Homofòbia

Des del 2004, el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, que se celebra aquest diumenge, rememora una decisió administrativa que, almenys a Espanya, va servir per preparar el camí cap a la normalització que aconseguiria el col·lectiu LGTBI anys més tard.

«Al poc de la declaració de l’OMS, em van convidar a una tertúlia en la tele i vaig tornar a trobar-me un psiquiatre a la taula, però aquesta vegada vaig decidir aixecar-me i marxar. Va ser l’última vegada que em va passar. Des d’aleshores he debatut moltes vegades en públic sobre els drets dels homosexuals, però mai més sobre si la nostra condició és una malaltia», adverteix Eugeni Rodríguez.