16 jul 2020

Anar al contingut
L'era del xandall

L'era del xandall

Icona de la cultura urbana i monetitzada pel luxe, el nou vestit global també remetrà d'ara endavant a aquestes setmanes de confinament, dolor i incertesa

Núria Marrón

Deia Karl Lagerfeld que el xandall és «un senyal de derrota», que te’n compres un quan perds el control de la teva vida. No obstant, sembla que els temps s’estan rient a cor què vols de la mordacitat del dissenyador. Al cap i a la fi, aquests dies de confinament xandaller no estan sent més que un ‘bonus track’ del regnat absolutista d’aquesta peça tan endimoniadament transversal que, ja abans d’erigir-se en l’uniforme domèstic d’aquesta crisi, tant la portava la ‘top-model’ a l’alfombra vermella com el DJ de moda, el fruiter de la cantonada o els joves que escolten trap pels altaveus del mòbil al parc.

A l’esquerra, Paris Hilton, que va invertir els primers anys del 2000 en els xandalls Juicy Couture i a inventar-se la indústria de l’atenció. A la seva dreta, dos fidels: J Balvin i A$AP Rocky. 

El cert és que en poques peces conflueixen tants significats com en el xandall. «¿Com una cosa tan utilitària pot significar tantes coses per a tanta gent?», es preguntava en un article recent el periodista Amos Barshad en l’augusta ‘New Yorker’, en al·lusió a aquesta nova hegemonia d’una peça que durant anys va estar confinada a l’inframon del presumpte bon gust i que, com a símbol de les cultures rap i urbana, s’ha convertit en el ‘dress-code’ de joves i adolescents, i en una carta iconoclàstica amb què la indústria del luxe intenta cavalcar el segle XXI. «El xandall no és una tendència, és un canvi en la cultura de la indumentària», apunta Charo Mora, professora i especialista en moda. «És el nou vestit global, com al segle XX ho va ser el ‘new american tuxedo’: la jaqueta i els pantalons texans».

Dels alls al hip-hop

La paraula ‘xandall’ té origen francès i prové de l’abreviatura de dos termes, ‘marchand d’ail’ (venedor d’alls), que va donar nom, a finals del segle XIX, als jerseis de canalé amb què els verdulaires del mercat parisenc de Les Halles es protegien del fred amb certa comoditat. «L’esport com a estil de vida, no obstant, es remunta a fa un segle, a principis dels anys 20, quan va néixer el concepte de joventut, i, amb aquest, la idea de conservar el cos jove», diu l’experta en moda i consultora Inmaculada Urrea.

El grup barceloní Tribade: gènere, classe i incendi.

Així, l’esport va modelar una manera de vestir més còmoda que va preparar el terreny, ja als anys 70, per al gran adveniment del xandall com a indumentària del temps de lleure. Allà hi va haver els Jocs Olímpics de Munic, el ‘vestit Adidas’ de Beckenbauer, els esports de carrer, l’skate i els joves de les barriades afroamericanes dels EUA que, mirant-se al mirall dels seus ídols esportius, van convertir el xandall i l’or –anatemes del gust burgès– en signes de pedigrí de la incipient cultura hip-hop. Paradigmàtics del nou ordre van ser el grup Run DMC, que, amb barrets borsalinos, cadenes massisses i ‘total look’ esportiu fins i tot van llançar la cançó ‘My Adidas’. Endevinaran que les vendes de la marca van ser estratosfèriques. «La generació hip-hop és la millor constructora de marques que el món hagi conegut», va dir el llegendari productor Russel Simmons.

 

Als 80, mentre la cultura rap continuava avançant en aquesta tensió irresoluble entre la contestació incendiària i la comercialitat, el xandallisme també es va convertir en l’element fetitxe del furiós culte al cos –«les marques se’n van adonar llavors del filó que tenien les col·leccions esportives», afirma Urrea– i de dos fenòmens eminentment locals:  va ser el vestuari, ridiculitzat fins a l’avorriment, dels dissabtes a l’híper i els diumenges de pícnic, i l’‘sportwear’ preferit de les folklòriques.

Rodío Jurado: raig de veu, drama i xandall.

Taquigrafia de classe

És clar que el dos peces també té la seva taquigrafia de classe. «Dir-me que em tregui el xandall és com demanar-me que em canviï el color de pell; és el que soc, soc dels marges i és el que porto», diu el músic Novelist. Així, després de passar-se els anys 90 vestint els ganàpies ‘hooligan’ i cervesers del brit pop (i al 2000, Paris Hilton, en la seva conversió a la indústria de l’atenció), la peça ha arribat fins als nostres dies «encarnant aquesta èpica del barri, aquells herois presumptament perillosos als quals canten un gruix de grups de hip-hop, trap i reggaeton», apunta Mora. «Actualment –afegeix–, és clar que la cultura del hip-hop, amb la seva espectacularització de la indumentària,  amb les ungles i les pedreries de líders com Beyoncé i Rosalía, ha entrat en el corrent sanguini de la  moda».

«Des dels anys 60, el nervi de la moda està en la joventut de l’extraradi», afegeix Urrea, per a qui el xandallisme, a més, s’ha convertit en el vestuari d’un altre gran fenomen contemporani: la fluïdesa de gènere.

Més enllà d’això, en futures antologies, segurament el xandall també remetrà a aquests temps de confinament, temor i incertesa, en què les famílies no poden ni acomiadar-se dels seus éssers estimats i ens preguntem què vindrà després, si un món més despietat o un projecte més curós amb tothom.