01 d’abr 2020

Anar al contingut
Abdullah Khan: «He anat des de l'Afganistan fins a Sabadell passant per Noruega, i sense passaport»

ELISENDA PONS

PREPUBLICACIÓ

Abdullah Khan: «He anat des de l'Afganistan fins a Sabadell passant per Noruega, i sense passaport»

La història d'aquest jove afganès que va fugir del Daesh forma part del llibre 'Els invisibles', que recull les vides de 31 immigrants establerts a Catalunya

Abdullah Khan és un dels protagonistes del llibre ‘Els invisibles’ (Edicions 62), que es publicarà aviat. L’obra –que firmen Andreu Farràs, Pau Farràs, Imma Santos, Gemma Varela i Andrea Vargas– recull, en primera persona, la història de 31 immigrants establerts a Catalunya. En l’extracte del capítol dedicat al jove afganès, que avancem a continuació, ell narra la seva fugida del terror que va causar el Daesh a la seva família. 

«Si el Daesh, l’Estat Islàmic, és al teu barri, la teva vida corre perill. Importa molt poc que els intentis combatre o no, que els busquis les pessigolles o que intentis fer les coses a la teva manera. Si són a prop teu, tens més números per fer alguna cosa que els molesti i, si això passa, saps que no fan presoners. A casa meva ho sabem de primera mà. Per això vaig tocar el dos.

Tenia 16 anys i mai havia deixat Shergah.

[...] El meu pare es deia Awal Gul i era agricultor. Al matí, anava al camp a sembrar, llaurar o recollir, i a la tarda treballàvem junts a la botiga de mòbils que teníem al mercat de Shergah.

[...] Era un negoci que funcionava bastant bé i permetia als meus pares poder alimentar-nos.
Podem dir que vivíem bé. El 22 de febrer del 2015, quan tancàvem la botiga, ens vam trobar amb dos homes que no coneixíem i que ens van demanar si els podíem acollir a casa. El meu pare, que era una persona bondadosa, em va enviar a comprar el sopar mentre ell els acompanyava a casa i, quan vaig tornar, hi havia un munt de policies davant de la porta. Venien a detenir els desconeguts que havíem acollit. Ens van explicar que eren dos presos escapats que complien condemna per pertànyer a l’Estat Islàmic i se’ls van emportar. A nosaltres ni ens van interrogar.

Potser aquesta desídia de la policia va ser la nostra condemna. No havien passat ni 10 dies quan el cap del Daesh del barri, amb el qual no havíem tingut mai problemes, va venir a fer-nos una visita. «La policia va enxampar els meus dos companys per culpa teva», recordo que li va dir al meu pare. «Si d’aquí a una setmana no han sigut alliberats, pagaràs pel que has fet».

I no va servir de res que juréssim i prometéssim que no hi teníem res a veure. El 9 de març, quan sortíem de casa per anar a la mesquita, hi va haver una fortíssima explosió a la porta de casa. El meu pare va morir a l’acte, i la meva mare i jo vam quedar greument ferits.

Les ferides que teníem la meva mare i jo eren excessives per als recursos de la ciutat més pròxima, Jalalabad, de manera que ens van traslladar a l’Hospital de Peshawar, al Pakistan, on van poder extreure’ns els trossos de metralla que teníem al coll, els braços i les cames. L’ull esquerre, no obstant, no me’l van poder salvar. Havien passat massa dies i havia perdut massa líquid, així que l’únic que van fer va ser operar-me i posar-se un ull artificial.

Quan vaig estar recuperat, em vaig proposar tornar a obrir la botiga al mercat de Shergah [...]. Al cap de dues setmanes d’obrir, mentre estàvem sopant a casa, vam sentir una fortíssima explosió al poble i vam posar ràpidament les notícies. Tan aviat com van oferir imatges de l’explosió vam tenir clar que havia sigut al mercat, i quan ens vam acostar per veure si la botiga havia quedat afectada, vam comprovar que, de fet, l’explosió havia sigut justament al nostre local.

[...] L’endemà al matí vaig marxar al Pakistan i no vaig parar de caminar fins que vaig ser a Noruega. [...] Però ja arribarem, al meu camí. La meva família també se’n va anar al cap de poc temps. Era un horror.
[...]

Morts al desert i nàufrags al Mediterrani

[...] Una vegada al Pakistan, vaig passar un mes i mig dormint al carrer i els parcs i les mesquites de Peshawar fins que, amb l’ajuda del meu cunyat Tariq, vaig poder organitzar un viatge fins a Europa. Vaig passar de Peshawar al Balutxistan,  la zona més occidental del Pakistan, amagat al maleter d’un cotxe i, una vegada a la frontera amb l’Iran, vaig travessar el país caminant amb un grup de gent i un guia.

A Turquia, vaig viure 
com un esclau.
Treballva en 
una obra 16 
hores al dia i
l’empresari només
me’n pagava sis

Era perillosíssim, el que fèiem, molt més que el trajecte al Pakistan, perquè l’Iran és implacable amb la immigració il·legal. Si ens haguessin agafat a l’Iran ens haurien tornat a l’Afganistan perquè jo no tenia papers. Vaja, és que encara avui puc dir que no he agafat cap avió ni he tingut un passaport mai a la meva vida.

[...] Van ser dos mesos des de Teheran fins a la frontera turca. [...] Quan tocava caminar pel desert, ens movíem de nit. Només ens vam moure de dia quan vam haver de creuar muntanyes i serralades. No fa falta posar adjectius a l’experiència, és suficient amb dir que 3 de les 17 persones amb qui compartia camí van morir durant el viatge, deshidratades per la calor o congelades pel fred de les nits, que eren terribles.

Jo els vaig veure morir als tres, i encara no sé com sentir-me
.[...]

Europa, pitjor del que havíem imaginat

Vam passar quatre o cinc mesos a Turquia, no ho recordo gaire bé. El que no oblido és que vaig viure com un esclau els últims mesos. Treballava per a un empresari georgià que s’aprofitava que no tenia absolutament cap possibilitat de trobar feines legals i que tampoc parlava turc.

[...] Cada dia treballava a l’obra 16 hores, i només ens en pagava sis. Érem a Istanbul, i això passava davant de tot el món i a ningú li importava.

No podíem quedar-nos massa mesos, era evident, de manera que vam començar a buscar agents que ens poguessin ajudar a travessar la frontera, i vam trobar un home experimentat. El problema era que només ho podíem fer per mar, ja que l’entrada terrestre a Europa era impossible. La nit que havíem de creuar cap a Grècia vam pujar a un bot senzill de plàstic. No vaig comptar els que érem, ni m’importava, però em va commoure veure que al meu voltant hi havia molts nens. La travessia va durar hores i hores i l’únic que vèiem era l’aigua i les muntanyes de la costa, cap lloc on poder desembarcar. Estàvem esgotats i morts de por i molts dels meus companys van començar a beure aigua de mar.

De sobte, hi va haver una explosió sota nostre. El bot de plàstic s’havia foradat.

[...] Quan començava a enfonsar-se i l’aigua entrava per tot arreu, va aparèixer una llanxa de la policia. Ens van salvar la vida i vam tenir una sort que molts d’altres no han tingut, ho sé. Així va ser la meva arribada a Europa.

La primera parada va ser un camp d’Atenes, però no vam passar allà ni 10 dies. Ràpidament ens van traslladar a Macedònia del Nord amb autobús. La policia ens va rebre i ens va posar en un tren cap a Sèrbia i, d’allà, primer a Croàcia i més tard a Àustria i després a Munic, a Alemanya, des d’on, ara sí per la meva voluntat, vaig agafar un tren fins a Copenhaguen, a Dinamarca. Travessant el pont que la separa de Malmö, vaig arribar a Suècia. La seva policia va tardar un dia a localitzar-me per enviar-me a Estocolm, la capital, on hi ha un centre de refugiats, però un bon home es va compadir de mi abans que entrés i em va pagar un bitllet fins a Oslo, a Noruega, que era la meva destinació. Per primera vegada des de la meva fugida vaig poder parlar amb la meva mare. [...] Vaig descobrir que vivien com a refugiats al Pakistan i em vaig quedar més tranquil.

Ara em tocava enviar-los diners i creia que era al millor lloc. Des del principi havia volgut arribar a Noruega, perquè sabia que era on tracten millor els refugiats. M’equivocava.
Quan vaig demanar als policies una protecció per a refugiats, em van portar a un centre per a refugiats menors d’edat. [...] Vaig arribar a la majoria d’edat en aquest centre i, quan per fi vaig ser adult, se’m va denegar la petició d’asil i em van dir que tenia 15 dies per abandonar el país o seria deportat al meu país d’origen. 

Érem en 
alta mar, morts
de por i cansats, 
i de 
cop el bot de 
plàstic en què
anàvem es va foradar

[...] El recorregut cap al sud va passar novament per Suècia, Dinamarca i Alemanya, però aquesta vegada afegint-hi Brussel·les i Valence (França), fins que vaig arribar a Barcelona el 30 de maig del 2017, dos anys després d’haver-me’n anat de l’Afganistan.

Em vaig dirigir a l’ONG Accem per sol·licitar protecció internacional i em van derivar a la Creu Roja. Aquell mateix estiu em van donar una plaça en el programa per als que volíem asil per [...] «amenaces greus contra la vida o la integritat motivades per una violència indiscriminada en situacions de conflicte internacional o intern».

Catalunya com a final de trajecte, de moment

M’encanta Barcelona i estic a gust a Catalunya. La gent em sembla més agradable que a Còrdova, on vaig aprendre espanyol i on vaig passar 11 mesos. Me’n vaig anar perquè una bona dona de Noruega que em va cuidar mentre vaig ser allà m’havia donat el contacte d’una amiga seva que vivia a Sant Cugat. Vaig confiar en ella i m’ha sortit bé. Per això m’he quedat a viure a Sabadell. [...] Tot i que és argentina sempre l’he considerat la meva «mare catalana» o la meva «mare de Sant Cugat», perquè em va obrir les portes de casa seva i, tan o més important que això, em va ajudar a trobar feina.

[...] Per a algú que acaba d’arribar és molt complicat guanyar-se la confiança d’una empresa. Encara bo que la meva mare catalana em va ajudar. Entre les seves amistats hi havia l’encarregat del KFC que hi ha a la Rambla de Barcelona, el Kentucky, n’hi diem. És un home pakistanès, que podia entendre perfectament les meves dificultats i que va saber veure el que la resta d’empreses no podien o no volien veure. Darrere d’un refugiat hi pot haver algú que treballi bé.

[...] He conegut molts refugiats, des que visc aquí i sempre que m’ha sigut possible els he ajudat a trobar feina. Poques coses m’han fet més feliç, perquè la meva religió és ésser humà. [...] Tan aviat com tingui el permís de residència em faré un passaport per poder anar a visitar la meva família i, si puc, m’agradaria que vinguessin a Catalunya. [...]".

Història recollida per Pau Farràs