Bruno Bimbi: «En el futbol hi ha moltíssims gais»

Ho va dir Bolsonaro en la seva carrera a la presidència: «Aquests vermells han d’elegir entre la presó i l’exili». El seu ascens al poder va ser el detonador perquè molts activistes LGTBI decidissin marxar. Bruno Bimbi (Buenos Aires, 1978), que havia sigut la mà dreta de Jean Wylys, lluitador pels drets dels gais i un dels polítics més odiats per Bolsonaro, va ser part d’aquest exili.

El periodista viu ara a Barcelona i al seu nou llibre, ‘El fin del armario’ (Anaconda) traça i reflexiona sobre els mèrits que ha aconseguit el col·lectiu, és a dir, els mèrits que ha aconseguit la nostra societat.

–¿Es pot dir realment que ja no existeix l’armari, l’ocultació de la mateixa condició, per al col·lectiu LGTBI? 

–Cal mirar-s’ho així. Si portéssim un homosexual del segle XVII en una màquina del temps fins al segle XIX, aquest trobaria que hi ha canvis en la indumentària, en la música i fins i tot en la tecnologia, però la situació de les persones homosexuals seria la mateixa. En dos segles no hauria canviat res. La relació amb la família seria impossible, l’amenaça de ser assassinat o pres seria igual de potent i la possibilitat de viure una vida normal amb la teva parella, impossible.

–Clar, això sí que ha canviat.–I

ha sigut en només mig segle. Si féssim el mateix exercici amb un homosexual dels anys 70 el canvi seria brutal. I si a més vingués a Barcelona, es trobaria amb una ciutat en la qual es pot casar amb la parella, que té una alcaldessa bisexual, el primer tinent d’alcalde és gai, igual que el líder del PSC. I el millor de tot és que això ni tan sols és un tema, no forma part del debat o les campanyes. A ningú li interessa. Als anys 70 ni tan sols haurien pogut ser candidats.

–Però no en tots els llocs del món passa això

. –Hi ha tres regions importants al món on les vides de les persones LGTBI són un infern. Una és l’Àfrica, amb l’excepció de Sud-àfrica. Una altra, Rússia i totes les exrepúbliques soviètiques, on es combinen l’homofòbia religiosa amb l’herència del vell estalinisme, a la qual cosa cal sumar-hi el lideratge de Putin, que ha utilitzat el tema com a arma política. La tercera regió és l’Orient Mitjà, allà l’homosexualitat està criminalitzada i la població és profundament homofòbica; amb l’excepció d’Israel, que té una de les marxes de l’orgull gai més importants del món.

-Putin utilitza el discurs homòfob com a arma política. Vox l’està imitant. 

–Sí, però el discurs de Vox no cala en la població.

–El partit ultradretà diu que parla a una majoria que, en el fons, no s’atreveix a assumir la seva homofòbia. 

–Jo mostro que és mentida amb dades de diferents sondejos d’opinió molt seriosos, baròmetres europeus que asseguren que l’opinió pública espanyola és més a prop de països com Noruega i Holanda del que propugna Unides Podem. 

–Som molt progressiste

s. –Quan Vox diu que representen la majoria silenciosa menteix. Ells només són una petita minoria odiosa. 

–Això no ha passat al Brasil de Bolsonaro. 

–Allà el perill és que quan el discurs ultraconservador s’instal·la en l’agenda política, els partits més progressistes retrocedeixen per por que si defensaven el matrimoni igualitari o la legalització de l’avortament, perdrien vots. Però les enquestes asseguren que la majoria de la població brasilera no pensava com Bolsonaro.

–Fins i tot en una societat tan oberta com la d’Espanya hi continua havent un reducte tabú: el món del futbol. ¿On són els futbolistes gais? 

–Molta gent creu que no hi ha gais en el futbol, però n’hi ha moltíssims, com en tots els sectors. El futbol és un esport en el qual s’exalta el pitjor de la masculinitat. No perquè l’esport per si mateix l’exalti, sinó perquè és la cultura que s’ha imposat als clubs, a les aficions. A la pista, cridar «marieta» a un jugador és el pitjor dels insults. 

–Per a molts adolescents homosexuals seria formidable que el seu futbolista preferit sortís de l’armari. 

–Exactament. Perquè en aquest cas, no és només que una persona concreta surti de l’armari, és la societat sencera la que surt amb ella. 

–En aquest sentit, és bo l’exemple d’actors i polítics.

Les persones públiques són referència. Jo explico el cas de Charlie Carver, un actor de sèries nord-americà que es va revelar com a gai a Instagram amb la frase: «Sigues la persona que necessitaves que existís quan eres més jove». 

–El pitjor és no tenir referents, no conèixer. 

–Passa que quan davant el discurs d’odi de Vox t’assabentes que la teva veïna, la teva advocada, el seu nebot o el gerent del banc són homosexuals, aquests deixen de pertànyer a un discurs abstracte. No són perversos que volen fer mal als nens. 

–¿És lícit fer ‘outing’ o, el que és el mateix, treure algú de l’armari per la força?–A

veure. Aquí hi ha opinions per a tot. Hi ha gent que diu que no s’ha de fer en cap cas. Personalment crec que, per regla general, ningú té el dret de revelar alguna cosa de la vida privada d’algú. Ara bé, crec que hi ha d’haver excepcions en el cas de les persones homosexuals que manifesten un odi profund envers ells. En aquest cas sí que és lícit l’‘outing’. 

–Molta gent pensa que en tot homòfob furibund hi ha un gai reprimit. 

–Això no és veritat. La immensa majoria dels homòfobs són heterosexuals. De la mateixa manera que la immensa majoria dels racistes són blancs. Això no treu que hi pugui haver casos particulars i un dels més evidents és l’Església catòlica. 

–Això va més enllà de la repressió individual. 

–És una màquina de produir homosexuals homòfobs reprimits. La meva teoria parteix d’haver entrevistat molta gent. Des de sacerdots fins a exseminaristes. Als pobles –passa molt menys a les ciutats–, on la immensa majoria és catòlica practicant, els nois que es descobreixen com a gais, es rebutgen a si mateixos i s’autoconvencen que és pecaminós. La seva sortida és ficar-se a l’Església  com a via de fuita. El que acabava succeint és que al seminari es trobava amb altres joves en la seva situació i allò era una bomba de rellotgeria. 

–¿Diria que l’Església té un greu problema amb l’homosexualitat? 

–Tenen un problema molt seriós en relació amb tot el que tingui a veure amb el cos i el sexe, i això fa que molta gent embogeixi, sí. 

–Al seu llibre parla de Georg Gänswein, el secretari personal del papa Ratzinger, conegut al Vaticà com el George Clooney de la cúria. 

–No en tinc proves, és clar. Per això relato l’estranya relació amb el seu secretari, que sempre ha sigut al costat del Papa emèrit i s’ha retirat a viure amb ell, d’una manera una mica irònica.

–Amb el papa Francesc és bastant crític.

–Soc argentí i, per tant, conec la seva història. 

–¿No és el que ens han explicat?–Jorge

Bergoglio és potser el polític –sí, dic polític perquè ho és– més intel·ligent de l’Argentina, una persona molt preparada i brillant que ha aconseguit construir la seva llegenda en vida. Ha muntat una imatge de si mateix a partir del moment en què arriba a ser Papa.

–En aquesta construcció, ¿entraria la seva relació amb la dictadura argentina? 

–Amb la dictadura va tenir una relació molt contradictòria. És cert que va salvar vides, però també va assenyalar algunes persones. Ell tenia aquest poder.

–Les seves manifestacions a favor dels homosexuals van ser molt primerenques en el seu pontificat. 

–Però això no té res a veure amb el que va fer quan va ser cardenal de Buenos Aires. Llavors, va portar una campanya en contra del matrimoni igualitari que s’estava a punt d’aprovar a l’Argentina, en què jo vaig fer de portaveu. Ell, llavors, va enviar una carta a les monges en la qual deia, exactament, que la llei del matrimoni igualitari era un projecte de Satanàs per destruir la creació de Déu i que lluitar contra ella era una guerra santa.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿Té alguna teoria per explicar el seu canvi de pensament?–De

nou, cal parlar de la seva condició política. Ell estava convençut que si recolzava la llei es quedaria sense possibilitats de ser Papa. Tot i que la seva llegenda autoconstruïda digui que no li interessava.