30 març 2020

Anar al contingut
Piera Aiello: «M'assabentava d'homicidis i no ho podia explicar»

ROPI via ZUMA Press

Piera Aiello: «M'assabentava d'homicidis i no ho podia explicar»

Irene Savio

Viuda d’una família mafiosa, Piera Aiello [Partanna, Sicília, 1967] va desaparèixer del mapa el 1991. Va presenciar el brutal assassinat del seu marit, Nicolo Atria, fill d’un ‘capo’ mafiós, i va entrar en el programa de protecció de testimonis. Va començar a explicar el que sabia als fiscals, i va enviar a la presó unes quantes persones. Era la seva manera d’escapar del passat. Poc temps després, també va obtenir una nova identitat.

Aiello estava satisfeta, però amb el pas dels anys ja no va poder suportar el pes d’aquella decisió. El 2018, es va presentar –primer, sense ensenyar el rostre– a les eleccions generals, les va guanyar i va ser elegida diputada al Congrés italià. El succés va aixecar tal enrenou que alguns opositors van argüir que el seu nom de baptisme ja no existia i que la seva elecció no era vàlida. Però, finalment, els tribunals li van donar la raó.

–Comencem pel principi. ¿Com era la seva família?
–Humil. Una família de pa i ceba. El meu pare era obrer; la meva mare, costurera. Vam emigrar a Veneçuela després del terrible terratrèmol de la vall de Belice [va afectar les províncies de Trapani, Agrigento i Palerm] de 1968. Jo amb prou feines tenia uns mesos i la meva germana va néixer a Amèrica. Vam tornar al meu poble sis anys després perquè el meu pare va voler que estudiéssim en escoles italianes.

–¿Com va entrar en contacte amb una família mafiosa? Alguna vegada ha parlat d’un «matrimoni forçat» amb el seu marit.
–El vaig conèixer quan jo tenia 14 anys i ell, 17. Vam començar a sortir, tot i que dir que estàvem enamorats seria exagerat. En aquella Sicília molt patriarcal, com que el meu pare no em permetia sortir al carrer sola vaig tenir nòvio ràpidament. Va ser a la casa dels Atria quan em vaig començar a adonar que aquesta família no era com la meva.

–¿En quin sentit?
–A casa meva es discutia, mentre que a la família Atria es feia tot el que decidia una persona: ‘don’ Vito [el mafiós i pare de Nicolo]. Al sortir, li besaven les mans. Vaig començar a sospitar. Un dia, una amiga em va explicar que ‘don’ Vito era un mafiós. Llavors vaig anar i l’hi vaig preguntar.

«Vaig trencar amb el fill de ‘don’ Vito [Atria] i a les dues hores va venir i, sense preguntar-me les raons, em va dir que continuaria sent la seva jove la resta de la meva vida»

–¿Què li va respondre?
–Es va riure a la meva cara i em va explicar que el que ell feia era resoldre disputes. Em va dir: «Si roben un tractor, jo el trobo; si roben una ovella, jo la recupero; si algú es baralla, trobo la forma que ho resolguin».

–¿El va creure?
–No. Dies després vaig trencar el festeig, però a les dues hores em va venir a veure ‘don’ Vito. Sense preguntar la raó per la qual havia trencat la relació, em va dir que no importava on anés, jo seguiria sent la seva nora la resta de la meva vida. En aquells anys et mataven per molt menys.

–Esperi, això era una amenaça.
–Sí. Si no em casava amb el seu fill, matarien la meva mare i el meu pare. Així que vaig acceptar, és clar, amb l’esperança de poder allunyar algun dia el meu marit d’aquell món. Però ell no em va voler escoltar, i al final el van matar a ell, perquè va descobrir qui era el responsable de l’homicidi del seu pare [el 1985].

–Eren uns anys terribles a Sicília.
–Eren els anys en què estava arribant la droga. Les noves generacions havien vist el negoci i es volien lucrar, mentre que els vells, no. Aquest va ser el caldo de cultiu que va desembocar en la ‘Mattanza’ [la segona guerra de la Màfia], que es va desencadenar no només a Palerm [on Totò Riina i Bernardo Provenzano van orquestrar els pitjors atacs], sinó també a Trapani, on hi havia Matteo Messina Denaro, que encara continua escapat.

–¿A quin clan pertanyia el seu sogre?
–Fins a la guerra, a Partanna, el meu poble, manaven els Accardo i els Ingoglia. Era un grup que feien anar alguns vells ‘capos’, entre els quals el meu sogre. El seu negoci principalment era el ‘pizzo’ [impost mafiós]. La vella màfia també era un fàstic, però tenien una mica de respecte per les persones.

–¿I vostè s’assabentava de tot?
–Jo escoltava d’amagat i ho consignava en diaris. Ho feia perquè no tenia ningú més amb qui parlar. Imaginin-se: t’assabentes d’un homicidi i ¿què fas? No podia explicar-ho a una amiga, ni als meus pares, ni al meu marit. Les poques vegades que ho vaig fer, ell em va moldre a cops.

–Tothom sabia.
–Tothom sabia però ningú sabia res. Així funcionava.

–¿No va pensar a fugir?
–Havien deixat molt clar el que passaria si me n’anava. A més, a la Sicília d’aquells anys ningú entenia la importància de denunciar. Jo vaig ser una de les primeres dones.

–Quan el jutge Paolo Borsellino [també assassinat per la màfia] va veure aquests diaris seus no devia donar crèdit.
–Després de l’homicidi del meu marit, van entendre que el cas era complex i, llavors un dia, em van portar fins a una comissaria de Terrasini, un petit poble costaner. Allà vaig veure Borsellino per primera vegada, amb el seu bigoti i el cigarret. Tenia un accent tan fort que li vaig dir que tenia la sensació que ell també era un mafiós.

–Bastant atrevida, vostè.
–Diguem que sempre ha sigut la manera d’amagar la por que tenia.

«No volia ser una ‘viuda de la Màfia’, que mai denuncia i busca ‘vendetta’. Vaig anar als tribunals,vaig dir el que sabia i ja està»

–¿Què la va decidir a testificar?
–Al meu marit el van assassinar davant els meus ulls. Un era un amic de la infància, un altre era un sicari a sou a qui anomenaven ‘l’Advocadet’. Però la decisió la vaig prendre el dia del funeral de Nicolo, quan vaig veure algunes parentes amb el mocador negre, que portaven el dol per tots els assassinats. Vaig pensar: «¿Vull ser una d’aquestes ‘vídues de la Màfia’?». No i no. Això em vaig dir.

¿Com són les ‘vídues de la Màfia’?
 Són dones que saben qui va ser l’assassí, no denuncien mai i busquen ‘vendetta’.

–¿A quants ha fet arrestar?
–Francament, no ho sé. A molts.

–¿Sap alguna cosa de la vida d’aquestes persones?
–No. Jo vaig anar als tribunals, vaig dir el que sabia i ja està. No ho vaig fer per venjança.

–¿Llavors per què?
–Perquè entenguessin que no es pot disposar de la vida humana. Hi ha una base comuna de legalitat que s’ha de respectar. És fàcil contractar algú i dir-li que assassini una persona. Però no és just.

«He entrat en política per intentar tornar a situar les mesures antimàfia en el centre del debat»

–Malgrat tot el que ha viscut, va decidir entrar en política.
–És un intent de tornar a situar les mesures antimàfia en el centre del debat polític.

–¿Quants testimonis protegits hi ha a Italia?
–Uns 120, tot i que els que activament encara estan en el sistema són uns 50. En canvi, hi ha 7.000 ‘pentiti’ [exmafiosos que van decidir col·laborar amb l’Estat]. Però a Itàlia el sistema no està funcionant bé.

–¿En quin sentit?
–L’atenció psicològica és insuficient, per exemple. Hi ha només tres especialistes per a tothom i són a Roma, on no hi ha testimonis protegits. I l’aliment econòmic per als que estan activament en el programa és escàs, cosa que desincentiva. Queda molt per fer.