Assumpta Serna: «Harvey Weinstein tenia la mirada del predador»

L'actriu va viure al Hollywood dels 80, té un doctorat en abusos i ha escrit un codi ètic per a la professió

zentauroepp49916746 barcelona 18 09 2019 entrevista con la actriz assumpta serna191015185409

zentauroepp49916746 barcelona 18 09 2019 entrevista con la actriz assumpta serna191015185409

7
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

A poc més de dos mesos perquè el jutge dicti sentència contra Harvey Weinstein, i en ple aniversari de l’esclat del #MeToo, Jennifer Aniston acaba d’afegir-se a la llista de víctimes de la seva voracitat. De les seves urpes es va escapolir l’actriu Assumpta Serna (Barcelona, 1957), bellesa canònica que va treballar al Hollywood dels anys 80. No és l’únic abús que ha viscut –o presenciat a la fila zero– la catalana al llarg de la seva carrera. En part per això, ha redactat un codi de bones pràctiques per al sector audiovisual.

—¿Com recorda Weinstein?—

Me’l van presentar en una festa i immediatament vaig saber de quin peu calçava. Ens van educar per reconèixer les mirades, i la seva era la del depredador.

–¿Què va fer?

–Vaig posar tota la distància que vaig poder entre ell i jo. Em costa entendre Rose McGowan, que assegura que la va violar tres vegades, o Paz de la Huerta, que en denuncia dues.

La por és un aliat pèssim. Vostè sap què és un abús sexual.

—N’he patit dos.

—El primer sent una nena.—Als

7 anys. La meva família tenia un àtic a Premià de Mar. Aquell dia no funcionaven els llums de l’ascensor i un operari els estava reparant. Vaig anar a comprar el pa i al tornar, aquell paio, alt, amb una granota blanca, borratxo, em va fer entrar a l’ascensor i, des de l’entresol fins a l’àtic, va intentar violar-me. Però això no va ser el més fort.

—¿Què pot ser més fort?

—Quan vaig entrar a casa, amb la cara desencaixada, li vaig dir a la meva àvia: «Mira, aquest home ha intentat...». Ella va tancar la porta i va concloure: «Aquí no ha passat res». Vaig entendre que el pitjor no és la violació, sinó que algú negui la veritat.

«Als 7 anys un home va intentar violar-me a l’ascensor. Vaig provar de dir-l’hi a la meva àvia, però ella va tancar la porta i va dir: ‘Aquí no ha passat res’»

—[...] La segona agressió va ser en grup.—Als

14. Jo anava a l’Institut Verdaguer, a la Ciutadella. M’havia enfadat amb unes nenes perquè m’havien dit «ploranera» i vaig tardar a sortir del centre. Anava caminant sola. Plovia. Vaig veure un grup de nois que em van fer mala espina, em vaig desviar i vaig anar a parar a un carreró. Just quan quatre m’estaven envoltant, vaig treure una força física que no sabia que tenia.

—Es va defensar.

—Els vaig pegar amb el paraigua fins a acabar ensangonada. Vaig córrer, vaig veure un guàrdia i vaig optar per no dir-li res. A prop de casa, em vaig asseure en un banc i vaig pensar: «¿Què faig?». Vaig decidir que eren coses que passaven, però també que lluitaria pel respecte durant tota la meva vida.

—Segurament allà es va apuntalar la seva fortalesa.

—No és una qüestió de fortalesa, sinó d’ètica. Des d’aleshores he procurat establir les regles de joc. Has de decidir on vols ser i què estàs disposada a tolerar.

—¿En la professió va haver de dir «no és

no»?—Moltes vegades. Sé el que és l’abús de poder.

—Expliqui’m un cas.

—El 1979, havia de treballar per menjar. Vaig rodar dues pel·lícules tan diferents com ‘El crimen de Cuenca’, de Pilar Miró, i ‘Polvos mágicos’, amb Alfredo Landa, que va ser el film que va substituir el de Miró quan, pocs dies abans de l’estrena, va ser segrestat per ser un al·legat contra la Guàrdia Civil. Doncs el director de ‘Polvos mágicos’, José Ramón Larraz, em va convidar a l’hotel per parlar del meu personatge i el que volia no era parlar. Em vaig trobar enmig d’un abús tal que em vaig quedar sense paraules.

—¿Va reaccionar?

—Vaig sortir d’allà com vaig poder. I vaig acabar fent la pel·lícula.

—Hi va haver atropellaments d’un altre pelatge.

—Durant el rodatge de la sèrie ‘Aquí no hay quien viva’ [2005-2006] vaig saber que José Luis Moreno és un psicòtic de manual. Terroritza tothom. No em va tocar a mi, però m’importa que tractin bé la gent que t’obre la porta. Si el director i el productor –les dues figures capitals d’un projecte– falten al respecte, res funciona. També he patit abús per part d’una dona, ¿eh?

—¿De quin tipus?

—La realitzadora argentina d’origen alemany María Luisa Bemberg em va contractar per a la pel·lícula ‘Yo, la peor de todas’. Volia que fes un accent neutre. Em va posar una professora durant tot el rodatge –amb l’esforç que suposa robar hores al descans–, i després em vaig assabentar que li va fer firmar un paper dient que jo no podia fer l’accent. Fins a l’últim dia no em va comunicar que em doblaria i em va dir que no em pagaria si no firmava un paper autoritzant-ho. Me’n vaig anar del país amb un tremend sentiment de ràbia.

—Almodóvar no li va tornar a trucar després de ‘Matador’

—No. Però m’he adonat que a ‘Dolor i gloria’ ha fet un esforç per explicar-se, i he pensat: «Potser ha arribat el moment de parlar amb ell».

«El dia en què vaig veure Glenn Close asseguda al meu costat en un càsting, vaig pensar: ‘Alguna cosa està fallant’. Me’n vaig anar de Los Angeles»

–¿Què figura en la seva llista d’experiències agradables?

–La sèrie ‘Falcon Crest’, sense anar més lluny. L’ambient era molt professional i respectuós, tot funcionava formidablement.

–¿Què tal amb Mickey Rourke, amb qui va rodar ‘Orquídea salvaje’

–Un home disfuncional. Va exigir que contractessin la seva nòvia Carré Otis i la maltractava d’una manera increïble. La maquilladora no sabia com dissimular els blaus.

–¿Per coses així va abandonar Los Angeles?

–Ho vaig decidir el dia en què vaig veure Glenn Close asseguda al meu costat en un càsting, esperant, amb un Oscar ja en el seu historial. Vaig pensar: «Alguna cosa està fallant».

—Potser no queda cap altra opció

. —Sempre en queda una altra. Jo visc en un tercer sense ascensor al centre de Madrid, de lloguer, i no tinc cotxe. La riquesa material no és el principal en la vida. No t’emportes les cases i els iots al més enllà. Un tria què fer i per on anar, i tota elecció comporta unes conseqüències. D’altra banda, el cine és un mirall per a la societat, tenim responsabilitat. Per això vaig crear una escola i he escrit Codi de Bones Pràctiques de l’Actor en l’Audiovisual (CBPAA). L’educació és una arma poderosa. 

—La seva vocació ha transcendit. És membre del Comitè Executiu de l’Acadèmia de Hollywood, a petició de Tom Hanks.

—És un honor. Som uns nou. Ed Harris, Laura Dern, Whoopi Goldberg... Gent molt intel·ligent. Ens reunim dues o tres vegades l’any. El comitè compta amb un codi ètic, però arran del #MeToo s’han interessat pel meu, que estic traduint per a ells.

—¿Què diuen les seves taules de la llei?

—El codi, acarat amb juristes de la Fundació Gregorio Peces Barba i de la Universitat Carles III, i avalat per més de 50 institucions del sector, assenyala els principis fonamentals que han de ser observats pels col·lectius de la indústria. La transparència és un dels pilars. «Si no t’agrada alguna cosa, digues-ho», seria una recomanació. «Denuncia els que violen drets i principis de convivència» és una altra.

«Voldria fer el paper d’una dona que utilitza el seu poder per fer el bé. És moment de dir ben alt que la bondat és possible»

—Pensar que fa uns anys va tocar  fons...

—Als 40. Em vaig enfonsar al veure que no em quedava embarassada, una cosa que anhelàvem l’Scott [Cleverdon] i jo. Si havia sigut capaç de poder amb tot, ¿per què no podia tenir fills? Vaig agafar-me un any sabàtic. Vaig reflexionar sobre la meva obsessió amb el control, l’orgull, els errors que havia comès. En el moment en què vaig complir 50 anys vaig fer un canvi.

–¿Quina dona ha acabat sent?

–Fins llavors estava buscant coses contínuament, ara tinc pau interior. Estic més situada al món. Busco moments de solitud per crear. I fa 25 anys que estic amb el meu marit, que certifica que he fet alguna cosa bé a la vida, ¿no?

—En tot aquell temps, ¿va sonar el

telèfon?—Els guions que m’arribaven no m’agradaven. Ara s’està fent millor televisió. Hi ha productes molt interessants a les plataformes. És un moment de canvi i jo vull ser-hi present.

—La pega és que, per a una actriu, l’edat estreny el marge.

—Envellir mai m’ha produït un efecte negatiu. Mai m’ha fet mandra reinventar-me. 

Notícies relacionades

–A hores d’ara, ¿quin paper es demana?

–El d’una dona que utilitzi el seu poder per fer el bé. En aquest moment hem de dir ben alt que la bondat és possible.