L'ALTRA CARA

Les 'strippers' de Wall Street

Jennifer López protagonitza una pel·lícula basada en el cas real d'un grup de ballarines que van estafar a un bon grapat de 'brokers'

zentauroepp49803590 lili reinhart  jennifer l pez  keke palmer y constance wu en190912160630

zentauroepp49803590 lili reinhart jennifer l pez keke palmer y constance wu en190912160630

6
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Des que va veure la llum a principis de la setmana passada al Festival Internacional de Toronto (TIFF), ‘Estafadoras de Wall Street’ ha sigut considerada per alguns com una cosa semblant a un manifest feminista i, per d’altres, com una excusa per satisfer el desig de Jennifer López de mostrar-nos el bon cos que té als 50 anys i què bé el remena. Se l’ha definit com la versió d’‘Un dels nostres’ (1990) que el món ‘post-#MeToo’ necessita, però també com una imitació tosca del clàssic d’Scorsese.

Hi ha qui dona per fet que estarà entre els títols candidats als Oscar i n’hi ha que pensen que aquest títol a les llistes seria una bajanada. Se n’han dit moltes coses. De fet, és una de les pel·lícules que més han fet parlar aquest any en un certamen que tradicionalment funciona com a precís detector del cine nord-americà que més comptarà als pròxims mesos. I continuarà fent parlar a mesura que vagi arribant a les cartelleres. Aquí, s’estrena el 22 de novembre.

  

 

 

  

Abans d’explicar la seva història, en qualsevol cas, és convenient fer un aclariment sobre les dones protagonistes de l’escàndol en què es basa. Sí, treballaven en clubs d’‘striptease’ i, sí, es treien la roba a canvi de diners. Però Samantha BarbashRoselyn Keo, Karina Pascucci i Marsi Rosen –a la pel·lícula s’han canviat els noms– eren molt més que ‘strippers’. Quan van estar tan ficades a les arenes movedisses del crim que ni tan sols podien evitar enfonsar-se fent cops de taló de Gucci, aquestes dones eren taurons de les finances. Encara que els seus mètodes fossin immorals o il·legals, es basaven en un coneixement preclar de la llei de l’oferta i la demanda.

Estaven convençudes que les estafes servien per reivindicar la seva professió i el seu sexe

Escrita i dirigida per Lorene Scafaria, ‘Estafadoras de Wall Street’ ficciona per a la pantalla les mesures dràstiques que va prendre el quartet per salvar-se de la crisi econòmica del 2008. Utilitza com a base un article publicat al ‘New York Magazine’ el 2015 que les va retratar més o menys com una versió moderna de Robin Hood; al cap i a la fi, aquelles dones s’havien dedicat a robar a qui prèviament havia robat al món sencer i se n’havia sortit amb la seva. La diferència és que en lloc de redistribuir la riquesa entre els pobres, se la quedaven.

‘Modus operandi’

El seu mètode sempre era el mateix: utilitzaven identitats falses per concertar cites amb homes, gairebé sempre vinculats amb el districte financer novaiorquès, i després de fer-los creure que estaven interessats en ells els arrossegaven a algun dels clubs amb els quals treballaven i allà els feien gastar milers de dòlars en alcohol i balls privats.

Sempre subministraven a les seves víctimes dosis d’MDMA i ketamina perquè els resultés més fàcil fer-los gastar diners o, en ocasions, per poder robar-los la targeta si estaven inconscients. Al matí següent, aquells homes ni se n’adonarien, de la despesa. I, si se n’assabentaven, era igual: la majoria se sentien massa humiliats o eren massa rics com per denunciar. I molts d’ells eren homes casats, i per tant disposats a assumir l’estafa a canvi d’evitar que els seus pecadets fossin posats en coneixement de les seves dones. 

Les dones van arribar a convèncer-se que els seus eren crims sense víctimes, que els seus actes servien per reivindicar la seva professió i el seu sexe, i que els havien de cometre per cuidar les seves famílies –a la pràctica, això sí, també per comprar cotxes de luxe, viatges i vestits de Chanel–. El seu sentiment d’impunitat va augmentar la seva avarícia, i van perdre la cautela. Finalment un dels homes va anar a la policia; amb si portava una gravació d’àudio en la qual se sentia algunes de les dones admetre que l’havien drogat.

Samantha Barbash, que inspira el personatge a qui dona vida Jennifer López. / dea

Culpables

El 2017, Barbash va ser sentenciada a cinc anys de llibertat condicional després de declarar-se culpable dels càrrecs de conspiració, assalt i furt. Un any després, Keo va acceptar un acord de culpabilitat admetent furt i intent d’assalt, i va rebre la mateixa pena. Rosen i Pascucci van ser sentenciades a passar els caps de setmana a la presó durant quatre mesos i a cinc anys més de llibertat condicional.

Actualment, es continuen considerant les parts perjudicades. No creuen haver fet res dolent, almenys res tan dolent com les coses que els seus clients feien regularment. Recentment, Barbash ha anunciat que demandarà Jennifer López, perquè sosté que l’actriu i cantant s’ha enriquit amb la seva història i alhora, paradoxalment, que la història que ‘Estafadoras de Wall Street’ explica és falsa.

Barbash ha anunciat que demandarà López  per falsejar la història i enriquir-se a la seva costa 

El personatge de Barbash és especialment transcendent, interpretat per López, una estrella rutilant que sovint ha vist com es tenien més en compte els seus atributs físics que el seu talent. A la pel·lícula protagonitza una de les entrades més memorables del cine recent, ballant sobre una barra americana al ritme de ‘Criminal’, de Fiona Apple, i envaïda per un munt de bitllets. Ramona (el nom del personatge a la pel·lícula) s’apodera de la barra i realitza una sèrie de sensuals acrobàcies que per la seva dificultat no estarien fora de lloc al Cirque du Soleil.

López es va passar mesos entrenant per aprendre escenes com aquesta, però la seva interpretació és molt més que uns balls. És fàcil resumir la carrera actoral de la novaiorquesa com dues dècades de comèdies romàntiques mediocres i ‘thrillers’ estúpids, o assumir que el seu èxit musical l’ha empès a relegar el cine a un segon pla. No obstant, aquest paper promet reconfigurar la imatge que es té d’ella com a actriu. Es pot considerar una manera de recuperar el temps perdut des que va demostrar el seu talent davant la càmera a ’Un embolic molt perillós’ (1998).

Karina Pascucci, al moment de la seva detenció. / dea

Explotadors explotats

Al seu costat, al repartiment hi ha actrius com Constance Wu i Lili Reinhart, cantants com Cardi B. Lizzo, i també algun actor amb poques línies de diàleg. Al cap i a la fi, és una pel·lícula feta per dones i sobre dones, que projecta una incisiva mirada femenina a un món tradicionalment contemplat a través de luxuriosos ulls d’home.

Notícies relacionades

En última instància, la pel·lícula explica la història d’un grup de dones que persuadeixen el tipus d’homes que les maltracten i les cosifiquen perquè es gastin amb elles prou quantitat de diners per sentir-se humiliats; cosa que, amb unes altres paraules, fa que els explotadors es converteixin en explotats. Al film, a més, ells són el veritable sexe feble, esclaus d’una libido que només són capaços de satisfer pagant, mentre elles treuen el màxim profit del poder que exerceixen sobre els homes.

¿És ‘Estafadoras de Wall Street’, doncs, una arma d’apoderament femení? Hi haurà qui consideri, en canvi, que convertir la seva història en una forma de reivindicació suposa acceptar un statu quo segons el qual la força de la dona es concentra en l’atractiu físic, i que això en realitat fa que la pel·lícula sigui més o menys tan feminista com un selfi de Kim Kardashian. Sens dubte, se’n continuarà parlant.