Donna Haraway: «Si deixem de criticar, estem morts»

Els assajos de Donna Haraway (Denver, 1944) no són la classe de llibres que un llegeix al metro amb els cascos posats. I si ho fa, bona sort. Però fins i tot lluny de les grans audiències, aquesta biòloga i teòrica del coneixement passa per ser una de les pensadores més influents en camps com el feminisme, la justícia mediambiental o la complicada relació dels humans amb la tecnologia. El seu ‘Manifest per a cíborgs’ va ajudar a reavaluar l’estratègia feminista en plena eclosió tecnològica i neoliberal, mentre la convertia en una filòsofa de culte. A Espanya acaba de publicar ‘Seguir con el problema. Generar parientes en el Chthuluceno’ (Consonni). Professora emèrita d’Història de la Consciència a la Universitat de Califòrnia-Santa Cruz, atén EL PERIÓDICO a través de Skype des de la seva casa californiana.

–‘Seguir con el problema’, ¿de quin problema estem parlant?

–És un objectiu en moviment, un patró de dilemes cada vegada més profunds i urgents a una escala planetària. Per mi els més urgents són la migració i la indigència: el nombre extraordinari d’éssers humans i organismes desplaçats de les seves llars i forçats a viure en moviment sota unes condicions que generen mort i un patiment indicible.

–Principalment ¿per la guerra i el canvi climàtic?

–Desastres naturals, guerra, odi interètnic, violència domèstica, guerres contra la droga... Si parlem del canvi climàtic, en bona part de Centreamèrica, les collites són cada vegada menys segures i la sequera està forçant molta gent a migrar cap a uns EUA extraordinàriament racistes i xenòfobs. S’ha tornat molt difícil cuidar els uns dels altres.

–No tots els països tenen capacitat per oferir als refugiats i immigrants condicions que els permetin prosperar quan arriben en onades.

–És veritat. Hi ha conseqüències per als països d’acollida, de vegades funestes, però crec que s’exageren. La capacitat per absorbir i ajudar els immigrants a renéixer és elevada. El que estem veient és una espècie de revenja neofeixista i un rebuig homicida d’obrir les nostres fronteres i fer-los espai. Ho veig als EUA. A Califòrnia hi ha moltes indústries en crisi perquè no hi ha prou treballadors immigrants. I a l’Oest Mitjà o al Sud, moltes han reviscut gràcies als immigrants. La pèrdua d’aquesta consciència és un enorme problema. Hem de pensar en la classe de societats que podem construir amb ajuda dels immigrants. I també s’ha de fer front a les causes de la migració forçosa. A això em refereixo en part quan parlo de seguir amb el problema. En lloc d’entossudir-se en una solució, hem de pensar què podem fer amb els mitjans que tenim.

Les nostres polítiques militars o econòmiques contribueixen sovint a aquesta migració, una realitat ignorada per molts líders, que culpen els immigrants de tota classe de mals. ¿Què miren d’ocultar?

–A mi també em deixa perplexa. Quan et fixes en Bolsonaro, Erdogan, Hongria, Suècia i els Estats Units t'adones que les forces de l’exclusió i la xenofòbia estan desbocades. I abunden els governs que estan posant gasolina al foc. ¿Què està passant? La indústria de les energies fòssils i altres elits són conscients que se’ls acaba el temps per treure-li rèdit als seus recursos i han fet pinya per cremar fins a l’última caloria de la Terra, per més que estiguin invertint moltíssim en renovables. El capitalisme contemporani s’ha adonat que hi comença a haver un límit per mantenir el tipus de beneficis i la profunda desigualtat que ha generat. Entenen que el neoliberalisme està mort i ha fallat, i hi ha una mena de convergència cap a una cosa que no és exactament feixisme, perquè no estem als 30, però s’hi assembla. Molta gent està sent maltractada i reaccionen amb revengisme, odi i culpant l’altre. Aquests profunds processos psicològics de deshumanitzar l’altre.

¿I cap al món natural?

–Hi ha una mena de cinisme davant unes forces que semblen ingovernables i això fa que no s’actuï prou a nivell local. Crec que estem assistint a una monumental crisi de la naturalesa del capital.

La veig bastant optimista sobre el final de cicle del capitalisme. Al cap i a la fi, s’ha imposat a (gairebé) tot el món i la socialdemocràcia no deixa de perdre adeptes.

–És sorprenent que digui que soc optimista. M’oposo completament al cinisme perquè és intel·lectualment i moralment tossut. Crec que som davant una crisi del model de civilització que porta temps en marxa i ningú sap exactament com acabarà, però sí que les pèrdues són i seran enormes. Em refereixo a la capacitat de la Terra per sostenir les seves espècies. Però encara no l’hem liquidat. S’estan fent moltes coses positives en tots els àmbits. No hi ha excusa per no unir-se a la gent que està fent coses perquè canviïn a millor.

Científics com vostè alerten que estem enmig de la Sisena Extinció. Milers d’espècies estan desapareixent ràpidament. ¿Tenim també els humans els dies comptats?

–Ni ho sé ni m’interessa. Aquesta és la classe de preguntes que ens posen en problemes. Si el que em planteja és si el capitalisme cobdiciós dels qui xuclen la sang dels humans contemporanis enfonsarà tots els ecosistemes de la Terra arrossegant-nos en aquest procés d’extinció massiva en les pròximes dècades, no ho crec. Però ¿és possible? És possible. M’interessa més replantejar el nostre concepte del temps. Més que plantejar qüestions futuristes, fer de la nostra concepció del present una cosa més densa, perquè no només es fixi en l’instant actual, sinó que inclogui la nostra memòria i història. Que ens serveixi per viure d’una manera menys nociva per al nostre entorn.

–Vostè ha escrit sobre l’estudi dels primats. ¿Què podem aprendre dels nostres parents més propers en el moment actual?

–Moltíssim. Jo soc biòloga i m’aferro a aquesta identitat, per més que tots els meus experiments als laboratoris sempre fracassessin [riu]. Unes de les primeres coses que aprens en biologia és que els humans som una espècie més entre les altres. És veritat que tenim les nostres especificitats, però som mortals, finits i tenim un profund període evolutiu. No només com individus, sinó també com a espècie. Estem relacionats amb tota classe d’organismes i formem part d’un ric holobioma. Pensar així ens fa més intel·ligents i curosos amb el nostre entorn. El nostre desig de transcendència i immortalitat és una malaltia psicològica.

–«Som compost, no posthumans», sol dir vostè.

–Totalment. Compost no és necessàriament un terme virtuós. Em refereixo a crear capes, intentar regenerar, és una paraula per seguir amb el problema.

–Va tenir una educació catòlica molt conservadora. ¿Va ser el seu activisme una reacció a aquella educació?

–No n’estic segura. Una de les coses que vaig aprendre al prendre’m seriosament el catolicisme, incloent-hi el treball del Concili Vaticà II i la reorganització de la doctrina, va ser la preferència pels pobres. Em va influir molt l’activisme catòlic contra la guerra del Vietnam, el moviment catòlic de drets civils, la teologia de l’alliberament. Vaig tenir una educació que va ser pura dinamita, a càrrec d’un grup de monges molt progressistes que van ajudar a transformar el rol de la dona a l’Església. Vaig acabar deixant l’Església i em vaig rebel·lar contra algunes coses, però em vaig quedar amb aquesta actitud de preocupar-me pel proïsme, reforçada després amb el marxisme.

–També va pertànyer a la generació que va posar en marxa els estudis de Feminisme a les universitats dels EUA. ¿On és avui el feminisme?

–La meva posició és que el feminisme és el tronc i les altres coses no són més que branques. I només estic fent a mitges broma. Crec que el feminisme pot ser com la resta dels grans moviments d’alliberament: pot deixar l’habitació sense aire en el seu desig d’autoafirmar la seva posició. En si mateix, és molt divers, té molts moviments interns que cooperen entre si de vegades i, d’altres, xoquen. Però l’anomenem com l’anomenem, la situació de les dones en aquest planeta segueix malament. Hi ha una profunda violència i injustícia contra les dones, una situació que el feminisme es resisteix a ignorar.

–¿Què pensa del moviment #MeToo?

–És complicat.

–Hi ha qui diu que pot portar-nos al puritanisme i les relacions encotillades.

–No només pot, sinó que tots tenim alguns clars exemples de com està passant, tot i que no vull donar noms. Crec que el #MeToo era i és necessari, perquè hi ha molta merda comesa per homes poderosos que s’encobreix i l’abús sexual contra les dones és sistemàtic. Especialment contra les joves. Això no treu que en un moviment d’aquestes dimensions es produeixin excessos i molta gent surti perjudicada quan no hauria de ser així. Hem de ser capaços de fer un pas enrere i reagrupar-nos. També de perdonar-nos. No tots els abusos són iguals.

–Paral·lelament, el contraatac està sent majúscul. De gent com Trump i Bolsonaro, però també de molts homes que creuen que les institucions han adoptat un biaix a favor de les dones.

–També hi ha blancs que diuen que la gent de color els està reemplaçant. O que els immigrants els treuen la feina. Hi ha molt victimisme per part dels poderosos i aquells a qui potser no els ha anat gaire bé. Hi ha una tendència a culpar horitzontalment en lloc de verticalment perquè és molt més difícil psicològicament assenyalar els poderosos.

–En gairebé 250 anys d’història, el seu país no ha sigut capaç d’elegir una dona com a presidenta. Tampoc el meu, per cert.

–És veritat i no sé si canviarà a curt termini. Dels candidats que competeixen avui contra Trump, el més fort és, sens dubte, Elisabeth Warren. Bernie Sanders també. Però hi ha por del que aquí anomenen socialisme i el Partit Demòcrata li fa por nominar un candidat que pugui ser destrossat amb eslògans fàcils durant la campanya. Després hi ha Trump, que és un geni polític. Sap veritablement explotar a favor seu les contradiccions i maneja els temps com un mestre de la comèdia. Encara més difícil serà elegir una dona negra. Pensi en Kamala Harris, que és molt millor candidata que Joe Biden. És impossible que surti elegida.

–En el ‘Manifest per a cíborgs’ (1985) va dir que la tecnologia havia alliberat les dones de les identitats construïdes en el passat. ¿Continua pensant el mateix al veure com Google o Facebook ens categoritzen a tots amb finalitats comercials?

–Deixi’m tornar abans al manifest. Els seus arguments estaven molt localitzats. Hi havia una gran tendència en el feminisme nord-americà a ser tecnofòbics, a assenyalar la tecnologia com el problema, en lloc de la guerra, el capital o coses d'aquest estil. El cert és que molts avenços tecnològics serveixen per fer-nos prosperar, per millorar la vida de la gent, i hem de ser intel·ligents sobre això. I aliar-nos-hi. Dit això, el tema de Google, Facebook i d’altres és un escàndol global gegantí. ¿I segueixo jo a FB? Sí [riu] ¿Vostè hi segueix?

       

–Sí.

–Però crec que la crítica és absolutament correcta i si deixem de criticar estem morts.

–Parlant de crítiques, no és fàcil llegir els seus llibres. Poden ser molt críptics. ¿Potser no vol que se l’entengui?

–Miri, faig el que puc. Escric frases molt més curtes del que solia fer abans. I m’esforço perquè se’m comprengui, tot i que la noció que tothom et pugui entendre o de ser clara en la teva prosa, és psicopatològica, perquè cadascú arriba a la seva conclusió de manera diferent. Jo de vegades ni tan sols arribo a conclusions. Potser la nostra feina és aprendre a prosperar en la complexitat. Part de la meva escriptura és molt organitzada, però no ho estan els meus llibres en conjunt, perquè no crec que el món funcioni d’aquesta manera. 

–La preocupa el creixement de la població mundial i el que representa per a la sostenibilitat del planeta. Però com a feminista s’oposa a les polítiques de control de la natalitat. 

–Les polítiques de control de població, tal com s’han implementat, han aconseguit algunes coses bones, però també han fet molt mal. Particularment a les dones. Han adoptat formes de racisme, animalització i altres mesures de control reproductiu que treuen el focus de l’autocontrol i emfatitzen les decisions centralitzades. Governs i fundacions han de centrar-se en l’accés a mètodes anticonceptius, però allunyar-se de coses com l’esterilització. El principal problema de l’elevada població ve dels rics. El cost per al planeta d’un nen ric és immens. 

–Però normalment són els més pobres que tenen més fills...

–El principal problema reproductiu radica en la classe mitjana global. Creix molt ràpid i segueix unes pràctiques que maximitzen el consum de carn, l’ús excessiu del ciment, de l’energia... està creixent de la pitjor manera possible. La classe mitjana global ha de créixer, però no d’aquesta manera. Tot i que han caigut els índexs de natalitat a bona part del món, si segueix la tendència, a final de segle serem uns 11.000 milions d’habitants. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿A això es refereix quan parla de «generar parents, no nadons»?

–I això inclou donar la benvinguda als immigrants. No has de tenir els teus propis fills per preocupar-te pels nens. Els nadons fan gairebé tan bona olor com els cadells [riu]. Crec que tenim un món pronatalitat i antinens en aquests moments. I jo en vull un que sigui pronens i no pronatalitat. Hem de replantejar l’equació.