ENTREVISTA

Carl Honoré: «Envellir és un regal, però ho veiem com un càstig»

El guru del 'moviment slow' ara s'ha proposat reivindicar la gent gran

zentauroepp48731022 madrid 21 06 2019  icult  entrevista esta ma ana al escritor190731114100

zentauroepp48731022 madrid 21 06 2019 icult entrevista esta ma ana al escritor190731114100 / DAVID CASTRO

7
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

Fa 15 anys, Carl Honoré (Edimburg, 1967) va posar veu i discurs al ‘moviment slow’ amb el seu llibre ‘Elogio de la lentitud’, en què reivindicava la necessitat de viure amb un ritme més pausat, lluny del vertigen que imposen els temps actuals. Ara, el periodista, escriptor i conferenciant ha detectat una altra demanda social flotant a l’ambient a l’espera que algú la doti de reflexió: la de dignificar l’envelliment de les persones i començar a veure aquest procés humà com una benedicció, no com una desgràcia.

‘Elogio de la experiencia’ (RBA), aquest investigador de tendències dona pistes sobre com apoderar els qui han passat l’equador de les seves biografies i es veuen sotmesos a la sospita, comunament estesa, que tot el que els queda per davant fa baixada.

–¿Recorda la imatge que tenia als 20 anys de la gent de la seva edat actual?

–El 29 de desembre compliré 52 anys. Quan era jove, la percepció que tenia de les persones de la meva edat d’ara era summament menyspreadora. Els grans em semblaven gent prescindible, éssers sense res interessant a aportar. Jo vaig ser un edadista ferotge, ho reconec; mirava amb menyspreu els que tenien més de 40 anys i mantenia una actitud negativa cap al procés d’envellir. En part, per això he escrit aquest llibre, perquè la vida m’ha ensenyat com d’equivocat estava.

–¿Quins són aquests errors?

–La història que ens venen és que després dels 45 anys et trobaràs pitjor, però això és radicalment fals. Sens dubte, hi ha aspectes que evolucionen de manera que no t’agrada, és inevitable. En el meu cas, vaig portar molt malament la pèrdua de vista, tot i que ja m’he acostumat a utilitzar ulleres per veure-hi de prop. Però, en condicions normals, la majoria de les teves capacitats es mantenen iguals i moltes fins i tot milloren.  

–¿En què ha millorat el Carl de 51 anys respecte al de 30?

–En les aptituds socials, per exemple. Els estudis demostren que amb els anys tens més facilitat per posar-te a les sabates de l’altre i disposes de més sentit d’empatia que de jove. Això és fonamental per negociar, col·laborar i liderar grups. També aconsegueixes fer-te una idea de conjunt amb més agilitat, veus el bosc, no només els arbres. Tot i que jo em quedo amb una característica en particular associada a l’edat.

–¿Quina?

–Cada vegada t’importa menys l’opinió que té la gent sobre tu. Després de complir 45 anys, et rellisca una mica el què diran. Es dona en totes les cultures i estrats socials: amb l’edat, estàs més segur de tu mateix i satisfet del lloc que ocupes al món, per la qual cosa sents menys por de dir el que penses. En temps com els actuals, en què la gent és molt influenciable, és fonamental tenir al capdavant de les empreses i els organismes persones amb criteri propi que evitin l’aborregament. I això només t’ho dona l’edat. 

"A la majoria
de països, la
llei prohibeix
discriminar per
raó d’edat,
però el cert
és que es fa"

–Però aquesta no és la visió que abunda al món laboral.

–Per desgràcia, no. Si parles amb qualsevol responsable de recursos humans, et dirà que promocionar algú de més de 50 anys per dirigir l’àrea de nous projectes és un disbarat i que a partir d’aquesta edat s’ha d’anar pensant a passar a un segon pla, just quan un està en el seu millor moment. No som conscients del talent, l’experiència i la capacitat de visió que malgastem quan marginem les persones grans. Envellir és un regal, però ho veiem com un càstig. Una cosa que hauria de ser lluminosament positiva, la considerem un motiu de vergonya.

–¿Vergonya?

–Tots els missatges que rep una persona de més de 45 anys la conviden a viure amb por i angoixa el seu envelliment. En una cultura edadista com la nostra, sotmesa a l’imperi de la joventut, l’edat cronològica està tan carregada de prejudicis negatius que la gent madura prefereix ocultar els anys que té. Si posa a Google ‘menteixo sobre...’, veurà que la primera suggerència que apareix és ‘la meva edat’. De fet, considerem una falta de respecte preguntar pels anys que es té.  

–Malgrat això, al seu llibre augura un canvi imminent en la nostra manera de percebre l’envelliment.

–Sí, a causa d’un fet demogràfic: les societats estan envellint i cada vegada hi haurà més persones majors de 50 anys disposades a agafar la vida pel coll i esprémer-la al màxim per aprofitar fins a l’última gota de felicitat. Res a veure amb la imatge que teníem antigament de l’edat madura. A més, és gent amb molt poder adquisitiu. Si no ho fan per humanitat ni per sentit comú, les empreses i els governs es veuran obligats a dignificar els grans per interès. De fet, aquest procés ja ha començat.

–¿En què ho

nota?–Un senyal: a Amazon i Netflix han deixat de fer perfils de clients en funció de les seves edats per categoritzar-los pels seus gustos. Anem cap a un món en què els anys que tinguem ens definiran cada vegada menys i la nostra identitat la marcaran la música que sentim, els llibres que llegim o el menjar que mengem. A poc a poc, l’edat anirà perdent el poder tòxic i pervers que té avui.   

–¿Com es combat l’edatisme?

–El més urgent és començar a barrejar les generacions. Avui vivim en bombolles de coetanis, només ens relacionem amb gent de la nostra edat, però no hi ha res més eficaç per lluitar contra els estereotips que conviure amb aquells sobre els que tenim prejudicis. S’han de barrejar joves i veterans a les empreses, als barris, als llocs de lleure. Començant per les escoles. Els nens s’haurien de reunir més sovint amb criatures d’altres edats perquè descobreixin que els seus companys grans i petits tenen coses interessants per explicar. 

–Vivim dominats pel culte a la joventut. ¿Això com es

canvia?–Oferint una imatge més positiva de la gent d’edat. Aquest procés també ja ha començat. Cada vegada hi ha més marques que utilitzen persones grans en els seus espots sense les connotacions pejoratives del passat, mostrant-les en actitud de disfrutar de la vida. Els mitjans, el cine i la publicitat poden fer molt per vèncer els vells estereotips. També ajuda molt canviar el llenguatge i evitar les expressions i els acudits que menyscaben la gent gran.  

–¿Cal canviar la llei?

–N’hi ha prou d’aplicar la que hi ha. A la majoria de països, la legislació prohibeix discriminar les persones per la seva edat, però el cert és que es fa. A les corporacions, als mitjans, a la vida diària. Cal canviar el xip mental que ens permet veure normal que un executiu sigui marginat pel fet de tenir més anys.

“S’ha
d’abraçar 
l’
envelliment
i cridar-ho als
quatre vents
sense complexos”

–¿És partidari que hi hagi quotes d’edat a les empreses, com s’ha fet amb el gènere per integrar la dona?–A

mi no m’agraden les imposicions, prefereixo que les coses es facin perquè són de sentit comú i justes. Aquestes quotes només les veig bé si s’apliquen de forma provisional, però l’objectiu és que les persones grans continuïn sent presents en la vida de les empreses i els governs perquè són útils i tenen molt a aportar, no perquè ho marqui una quota. 

–En els anys 60 del segle passat, els joves van reivindicar el seu lloc. ¿Ha arribat l’hora que els grans facin el mateix?

–Potser sí, tot i que amb una excepció: cal abraçar l’envelliment i cridar-ho als quatre vents sense complexos, però el culte a la joventut no ha de ser substituït pel culte a la vellesa. Soc més partidari que ens barregem.

–¿L’objectiu és que algun dia no sentim vergonya de preguntar-li l’edat a una persona gran, ni ella de dir-nos-la?

–No. L’objectiu és que no sentim la necessitat de preguntar l’edat perquè hàgim deixat de veure aquest factor com una cosa que ens determina.  

Notícies relacionades

–¿Què li diria avui al seu jo de 20 anys?

–No saps com de bé et sentiràs amb 51, Carl, és increïble. Avui continues jugant al teu esport favorit, l’hoquei, en formidables condicions amb xavals de la teva edat, i en aquests anys has après un munt de lliçons que et fan sentir més savi que mai, però amb les mateixes ganes de viure de sempre. 

Dades biogràfiques

Al poc de néixer a Escòcia, la seva família es va traslladar a la ciutat canadenca d’Edmonton, on va passar la seva infància i adolescència. Es considera més canadenc que escocès, tot i que va tornar a Edimburg per estudiar Història i Filologia Italiana.