The Who, en 10 claus

Divendres vinent, dia 23, la cartellera tornarà a acollir ‘Tommy’, l’adaptació al cine de la pionera òpera rock de The Who. És a dir, l’irrefrenable director Ken Russell en el seu esplendor més trasbalsat i vibrant dels 70. Per celebrar-ho, repassem la trajectòria del mític grup britànic en 10 mossos.

1. Els fundadors

En algunes bandes no costa assenyalar el Jugador Més Valuós. Amb The Who és una altra història. Parlem de la unió màgica entre quatre talents sense gaire cosa en comú, teòricament; només el virtuosisme. Hi és Pete Townshend, un compositor ambiciós. John Entwistle, baixista jazz convertit al rock. Keith Moon i la seva bateria maníaca, maníaca però virtuosa. I finalment, Roger Daltrey, un cantant, com em va dir Lisa Kekaula (The Bellrays) en una entrevista en aquestes mateixes pàgines, “la vida del qual depèn del que està cantant en aquell moment”.

2. Estil en mutació

The Who van ser incapaços de passar molt temps al mateix lloc. Només pensaven en el futur. Després d’uns inicis com a sorollós grup ‘beat’, es van assentar (temporalment) en el ‘pop art’ amb el caleidoscòpic ‘The Who sell out’. D’una fase de vocació orquestral van passar al hard rock amb un ús innovador dels sintetitzadors. I van acabar passant-se a un pop gairebé lleuger, gairebé reposat. Les lletres de Townshend solen abordar qüestions d’identitat, sexualitat o classe des del prisma més personal.

3. Debut generacional

No van incloure ‘I can’t explain’, el seu radiant primer single, a ‘My generation’ (1965), el seu primer disc, ni falta que els va fer. Tenien l’himne titular, amb harmonies vocals molt Beach Boys, però alhora una agressivitat clarament protopunk; de fet, The Who van ser esmentats com a influència per Sex Pistols o The Clash. Una de les seves línies inesborrables: “Espero morir abans de fer-me vell”.

4. El caos

En la primera època de la seva carrera, The Who són coneguts per un directe salvatge que sol incloure el desballestat d’instruments sobre l’escenari. Del seu concert a l’Assembly Hall de Worthing el 1969, el periodista Jon Savage recorda (al llibre ‘The Who: I was there’, de Richard Houghton): “Van tocar tan alt que em van deixar oberta la tapa del cervell durant tres dies”. Una bona mostra del seu vendaval és ‘Live at Leeds’ (1970), el disc en directe que van gravar un any després al refectori de la universitat de Leeds. Segons sembla, el volum de la música va ser més baix a la gira de 50è aniversari; Townshend pateix des de fa dècades de tinnitus, és a dir, sent soroll en la seva oïda fins i tot sense una font sonora externa.

5. Òpera rock

Sembla que molt animat pel mànager Kit Lambert (fill del compositor clàssic Constant Lambert), Pete Townshend havia estat pensant a crear una òpera rock des del segon disc del grup, ‘A quick one’ (1966), que es tancava amb la suite ‘A quick one, while he’s away’, manllevada per Wes Anderson per a ‘Academia Rushmore’ (en la versió en viu de ‘The Rolling Stones rock and roll circus’). Va complir del tot el seu somni a l’innovador doble disc ‘Tommy’ (1969), una pionera òpera rock no exempta de purs i durs hits (power) pop, cas d’‘I’m free’ i ‘Pinball wizard’, aquest últim compost sobretot per complaure el crític Nik Cohn, fan dels petacos. El 1975 va arribar la pel·lícula de Ken Russell, un devesall d’imaginació visual (en pantalla gran serà ‘trip’ en tota regla) amb aparicions estel·lars d’Eric Clapton, Tina Turner i Elton John.

6. ‘Baba O’Riley’

Ha de ser el seu tema més popular entre els qui van créixer enganxats a la franquícia ‘C.S.I.’ i, en concret, la divisió de Nova York, de la qual era tema oficial; tant la sèrie principal com els seus tres ‘spin-offs’ han comptat amb temes de The Who com a sintonies. ‘Baba O’Riley’ va ser un dels hits, però no l’únic, d’un disc (‘Who’s next’, de 1971) compost gairebé completament d’extractes del que anava a ser una òpera multimèdia anomenada ‘Lifehouse’, i que mai va arribar a fer-se per conflictes amb Lambert.

7. ‘Quadrophenia’

En realitat, ‘Tommy’ no és, malgrat la seva aura de culte, la pel·lícula més estimada basada en música de The Who. Aquest privilegi correspon a ‘Quadrophenia’, l’adaptació de Franc Roddam del disc del mateix nom de 1973 entorn de la ideologia mod. El film va sintetitzar exitosament les línies narratives del disc i va oferir l’oportunitat de brillar a Phil Daniels (com al torturat Jimmy Cooper) i un Sting encara novell en el cine (com al cruel Ace Face). Després de la seva estrena, la febre mod va créixer i va créixer.

8. Baixes per defunció

Després de ‘Quadrophenia’ vindrien discos una mica menys ambiciosos, com l’irregular ‘The Who by numbers’ (1975) i el ‘Who are you’(1978), els dos últims que van gravar amb el bateria Keith Moon, que va morir el setembre de 1978 a conseqüència de la sobredosi d’un medicament que l’havia d’ajudar a controlar l’alcoholisme. “No estàvem preparats per bregar amb els problemes de Keith en aquell moment”, va dir Daltrey a ‘The New York Times’ el 2006. “Si haguéssim sabut llavors el que sabem ara sobre rehabilitació, no l’hauríem perdut”. El seu substitut va ser Kenney Jones (Small Faces), qui va donar un pols poc frenètic a ‘Face dances’ (1981) i ‘It’s hard’ (1982). Quan, tard i una mica inesperadament, van publicar ‘Endless wire’ (2006), també faltava el baixista Entwistle, que havia mort el 2002 per un infart relacionat amb el consum de cocaïna.

9. Camins en solitari

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Dels quatre components originals, el que millors discos ha publicat al marge del grup és Townshend. I no ens referim tant als gravats sota l’influx del guru indi Meher Baba com a ‘Empty glass’ (1980), classe mestra pop o ‘(All the best cowboys have) Chinese eyes’ (1982), amb la secció rítmica de Big Country. Daltrey, per la seva banda, ha fet carrera com a actor de cine (destaca en la seva filmografia ‘McVicar, l’enemic públic número 1’, que també va produir) i televisió (va aparèixer, per exemple, en un capítol de, és clar, ‘C.S.I.’).

10. Per veure i saber-ne més

The Who han tingut la sort de ser en el centre d’alguns grans documentals i aparèixer a mítiques pel·lícules de concerts. Entre els primers hi ha el clàssic ‘The kids are alright’, espècie d’elegia per Moon que, d’altra banda, resulta enormement divertit; els seus fragments d’entrevista serien després parodiats (tot i que potser ni tan sols feia falta) a ‘This is Spinal Tap’. La immersió profunda pot seguir amb ‘Amazing journey: The story of The Who’, gairebé quatre hores de treballat documental amb extenses entrevistes als supervivents Daltrey i Townshend. Tampoc pot desdenyar-se ‘Lambert & Stamp’, sobre els mànagers del grup, Kit Lambert i Chris Stamp (germà de l’actor Terence Stamp). Busquin també les seves actuacions en viu a ‘The Rolling Stones Rock And Roll Circus’ (1966), ‘Monterey Pop’ (1968), ‘Woodstock’ (1970) o ‘Message to Love: The Isle of Wight Festival’ (1997). Pugin el volum a l’11.