Melita Norwood: l'espia perfecta

Quan Melita Norwood es va aixecar del llit l’11 de setembre de 1999, al jardí de casa seva ja hi havia periodistes de tot el món fent guàrdia. «Es va acabar el joc», va pensar la jubilada, mentre baixava les escales per preparar-se l’esmorzar. Per als seus sorpresos veïns de Bexleyheath (Londres), Norwood era només una fràgil àvia de 87 anys. Per als seus supervisors de la KGB a Moscou, que la coneixien amb noms en clau com ara Hola i Tina, era una cosa molt diferent: un dels espies més longeus que mai havien tingut al seu servei –va estar en actiu entre 1937 i 1973– i la dona responsable de proporcionar a la Unió Soviètica tots els secrets relatius al programa atòmic britànic.

Com ella mateixa va confessar quan el seu historial va sortir a la llum, no ho va fer per diners, sinó perquè era una fervent defensora de les millores socials que l’experiment soviètic prometia, i perquè pensava que era inacceptable que Occident tingués un avantatge tan gran respecte a l’URSS com la possessió exclusiva d’armes nuclears. La seva vida i les seves motivacions han sigut la inspiració essencial de 'L’espia roja', el drama protagonitzat per Judi Dench que arriba dijous vinent als cines.

Comunisme per les venes

Com aquell qui diu, el comunisme corria per les venes d’aquella dona des de la infantesa. Nascut a Letònia, el seu pare era un deixeble de Tolstoi que s’havia convertit en bolxevic i havia treballat tant amb l’ideòleg de l’anarquisme Peter Kropotkin com amb dos dels espies més importants de Lenin. La seva mare era defensora militant de l’utopisme, i va convertir el domicili familiar en el punt secret de contacte entre la seu del partit comunista britànic i els seus camarades moscovites. Va ser ella que va introduir la seva filla al món de la contraintel·ligència.

 

Un any després d’afiliar-se al partit, Norwood va començar a treballar com a secretària en l’Associació Britànica d’Investigació de Metalls No Ferrosos, un organisme de nom anodí que, no obstant, coordinava la investigació sobre armes nuclears. Les dades confidencials que ella va proporcionar a la NKVD, la xarxa d’espionatge antecessora de la KGB, van permetre a la Unió Soviètica tenir a punt la seva bomba atòmica el 1949, diversos anys abans del que s’hauria pogut permetre. 

Vida plàcida

Ella era, en molts sentits, l’espia perfecta, l’última persona de la qual un sospitaria; res a veure amb James Bond. Portava una vida aparentment plàcida amb el seu marit, Hilary Norwood, un professor de matemàtiques i química que compartia la seva ideologia comunista –però que desaprovava en silenci els seus vincles amb els russos–; les seves principals ocupacions eren l’atenció al seu jardí i l’educació de la seva filla Anita. Ningú imaginava que, en les seves hores d’oficina, es dedicava a extreure documents de la caixa forta del seu cap i fotografiar el seu contingut per passar-lo al seu contacte soviètic. Quan les reunions nocturnes amb la KGB l’obligaven a tornar a casa més tard del previst, donava la culpa al trànsit; i el seu marit acceptava l’excusa amb resignació. 

En qualsevol cas, resulta sorprenent que Norwood aconseguís burlar el servei d’intel·ligència britànic (MI5) durant les quatre dècades que es va dedicar a robar informació. Malgrat que va arribar a ser investigada fins a sis ocasions, i que el 1965 els serveis de seguretat van rebre un informe que la catalogava com un risc potencial, en realitat ningú hi va fer res. Llavors ja havia sigut guardonada amb l’Orde de la Bandera Roja pels seus serveis a la Unió Soviètica. Quan es va retirar, la KGB li va atorgar una pensió mensual de 20 lliures. 

Detalls compromesos

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Més sorprenent encara és el fet que, després de ser desemmascarada públicament, no s’emprenguessin accions legals contra ella. Oficialment, el motiu era que no tenia sentit enviar a la presó una octogenària; el cert és que la cúpula del MI5 no tenia cap interès a fer seure Norwood davant un jutge i arriscar-se així que sortissin a la llum detalls compromesos sobre la seva negligència al permetre que una comunista hagués tingut una feina tan propera als secrets d’Estat. 

Per la seva part, l’àvia no va permetre que el descobriment de la seva traïció alterés la seva vida gens ni mica. Va continuar comprant diàriament 32 còpies del diari socialista 'Morning Star' per ficar-les a les bústies d’amics i veïns, cuidant les seves plantes i preparant melmelada. Fins al dia de la seva mort, el 2005, ni una sola vegada va flaquejar en la seva convicció que havia fet el que era correcte, i que no dubtaria a tornar-ho a fer.