Lucetta Scaraffia: «Els abusos a les monges sorgeixen de la desigualtat»

zentauroepp46673918 mas periodico lucetta scaraffia  feminista del vaticano190212132545

zentauroepp46673918 mas periodico lucetta scaraffia feminista del vaticano190212132545 / IRENELSAVIO

7
Es llegeix en minuts
Irene Savio
Irene Savio

Periodista

ver +

Hi ha qui presenta Lucetta Scaraffia (Torí, 1948) com la feminista a qui odien molts bisbes i cardenals del Vaticà. Té la seva lògica. Des que el 2012 va fundar la revista mensual ‘Mujeres Iglesia Mundo’, de L’‘Osservatore Romano’ –el diari oficial de la Ciutat del Vaticà–, ha lluitat perquè l’Església doni un tracte igualitari a homes i dones en tots els àmbits. “¿Per què no hi pot haver una dona secretària de l’Estat vaticà?” pregunta.

També reclama que les feministes catòliques comencin a fer sentir la seva veu. “Em provoca la mateixa repulsió el xador (vel islàmic integral) que aquestes imatges de nenes despullades que tenen el seu cos mercantilitzat”, diu Scaraffia, l’experiència editorial de la qual podria estar en risc per les resistències dins de la Santa Seu al seu projecte.

–Una feminista al Vaticà. No deu tenir una vida

fàcil.– Per començar, jo no treballo al Vaticà, sinó amb el Vaticà. Vaig ser professora d’Història Contemporània de la Universitat de Roma La Sapienza. És cert, no soc catòlica militant, però vaig tornar a ser-ho després d’un llarg període de viatges a l’Índia, de fer ioga, de ser una dona com totes les altres de la meva generació. També la meva història personal és bastant peculiar.

–Expliqui.

–Em vaig casar als 23 anys i em vaig separar als 25 i vaig demanar l’anul·lació del meu matrimoni. Després, vaig tenir una filla als 34 anys amb un home divorciat amb qui mai em vaig casar. Tot just després d’això, em vaig casar amb el meu actual marit, Ernesto [Galli della Loggia], primer pel civil i després, per l’església.

–Amb aquest bagatge, alguns al Vaticà hauran posat el crit al cel. 

–[Rialles] Alguna cosa així.

–¿Com va aconseguir que la contractés el diari del Papa?–Va ser

gràcies a Giovanni María Vian, l’anterior director del diari,  antic col·lega de la universitat. Un dia em va trucar i em va dir que el papa [avui emèrit] Benet XVI li havia dit que volia més dones redactores.

“Al Vaticà, les poques dones que hi ha són escollides per homes i totes tenen alguna cosa en comú: són obedients”

–¿I com va néixer el suplement femení? 

–De la idea de parlar més de les dones de l’Església, però no d’una manera ideològica, sinó completament lliure. L’hi vam proposar directament a Benet XVI, i li vam explicar que volíem fer un suplement que fos un laboratori d’idees sobre el tema, d’una manera realista però també intel·lectual, perquè ja hi ha massa cultura baixa a l’Església. Ens va dir que sí.

–Llavors, ¿qui són els seus enemics? 

–Pràcticament tothom [al Vaticà]. Hi ha poques excepcions. La Secretaria d’Estat ens ha recolzat bastant, perquè van entendre que tenir una veu crítica dins del Vaticà era útil des d’un punt de vista polític, pel paper mateix que té l’Església.

–El març del 2018, la seva revista va publicar un número explosiu en què va denunciar una cosa sabuda però silenciada: que cardenals i bisbes tracten les monges com a serventes.

–Després d’allò moltes monges ens van deixar missatges anònims d’agraïment. Va ser commovedor.

–Missatges anònims, diu.

–Cert, falta coratge. El que ens va motivar va ser que poc abans el Papa havia dit que “el servei no és servitud”. ¡I ens ho vam prendre literalment!

–¿Ha canviat alguna cosa des d’aleshores? 

–¡En absolut! A la meva parròquia hi ha cinc sacerdots i tres monges de l’Equador que s’ocupen de les tasques domèstiques i els seus noms ni apareixen citats a la web de la parròquia. ¡És vergonyós! El cert és que després del reportatge hi ha hagut una protesta fortíssima.

–¿Qui la va atacar? 

–Gairebé tots els cardenals. Els únics que ens van defensar van ser el cardenal canadenc Marc Ouellet, el cardenal alemany Reinhard Marx, el substitut de la Secretaria d’Estat, Giovanni Angelo Becciu, i el secretari d’Estat, Pietro Parolin.

–¿Com es manifesta l’hostilitat? 

–De manera activa. Parlen malament de mi amb el Papa, per exemple. Li demanen que m’acomiadi.

–¿Qui controla el que publica?

–Mentre era en el càrrec, Giovanni María Vian. Una vegada vam escriure un número sensible, que tocava el tema dels abusos, i Parolin –el número dos– em va trucar perquè matisés alguna frase. Poca cosa.

–També el preocupen les monges que asseguren que han sigut víctimes d’abusos sexuals per part de sacerdots. Pel que sembla, hi ha moltes denúncies. 

–És un escàndol que, a poc a poc, està explotant en tots els països. Tot i que dubto que tingui la mateixa repercussió mediàtica que altres escàndols, perquè a les dones ningú els fa cas. A més, l’Església intenta fer circular el missatge que es tracta de casos de transgressió sexual, quan en realitat són abusos ocorreguts en una situació de desigualtat absoluta entre ells –que tenen el poder– i elles.

–¿El problema és el celibat?

–El problema és el poder. També s’ha vist amb els escàndols que van portar al #MeToo... Homes casats i amb amants que abusaven d’altres dones.

–En el cas de l’Església, ¿ajudaria introduir el sacerdoci femení? 

–No crec que sigui la solució. El que s’hauria de fer és destruir les praxis consolidades que existeixen per excloure les dones dels llocs de poder a l’Església.

–¿És cert que en un sínode de la família la van asseure al lloc més allunyat de la sala?

–Sí. Era una sala gran i jo veia el Papa petitíssim [riu]. Hi havia poques altres dones i totes domesticades. Les dones de parelles convidades explicaven històries del tipus: “Ens morim de gana, tenim 10 fills, però Jesús ens cuida i tot és molt maco”. Després em van asseure en un grup de treball amb cardenals i bisbes, i em van dir que no podia parlar. Després d’una estona, no vaig aguantar i vaig donar un cop de puny a la taula per queixar-me. A partir d’aquell moment, em van deixar parlar quan aixecava la mà. 

“Em van asseure en un grup de treball amb cardenals i bisbes i em van dir que no podia parlar. Fins que vaig donar un cop de puny” 

–¿Se sent humiliada al Vaticà? 

–Sempre. És com si les dones no existissin. Però, com a dona catòlica, penso que hem de tenir coratge i deixar d’acceptar aquesta idea que l’Església és patriarcal.

–En els últims anys, algunes dones han anat guanyant espais al Vaticà. O això ens van fer creure. 

–Miri, per començar, estem parlant de dones escollides per homes i totes amb una característica: ser obedients. Per això el meu suplement molesta, perquè és un projecte que va néixer de la iniciativa de dones lliures.

–¿La seva revista està en risc? 

–Sí. Hi ha qui vol eliminar-nos. Ho estan intentant. Encara confiem que es resolgui, però no soc gaire optimista.

–¿El Papa és feminista?

–No, però és un home intel·ligent que sap que aquest és un dels problemes de l’Església. Per això ha intentat canviar algunes regles. Per exemple, ha dit que Maria Magdalena ha de tenir la mateixa litúrgia que els altres apòstols, cosa que equival a considerar-la un apòstol. 

–¿Va calar el missatge? 

–No.

–¿Maria Magdalena és una de les figures més maltractades per l’Església?

–La seva figura va ser manipulada d’una manera negativa. Es van inventar que era una prostituta i una pecadora, quan en realitat va ser un personatge influent i clau en la vida de Jesucrist. I no va ser l’única. A qui Jesucrist explica que ell és el messies és a la samaritana. Sempre he pensant que, probablement, Jesucrist va trobar moltes més dones i només en van incloure unes quantes. I això és perquè els Evangelis els van escriure homes que vivien en una societat fortament patriarcal, l’hebrea d’aquella època.

–¿Vostè què opina d’algunes campanyes antiavortistes que persisteixen en l’Església? 

–Hi estic en contra. Crec que l’avortament és un pecat, però no un delicte. A més, penso que és un cas d’ignorància de l’Església. ¿Sap quan es va castigar per primera vegada?

Notícies relacionades

–¿Quan?

–Va ser amb Napoleó Bonaparte, que tenia la necessitat de més soldats per al seu exèrcit i per això va prohibir l’avortament amb una norma en el codi napoleònic. Tant és així que els moviments avortistes van aconseguir tirar endavant les seves reivindicacions a Europa en els anys 70, que és quan molts països van posar fi al servei militar obligatori. Amb tot això, em pregunto: “¿Què hi té a veure l’Església?”.