ENTREVISTA

Cristina Gallach: «Els homes es resisteixen a deixar el poder»

Actualment es dedica a vigilar que Espanya compleixi els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l'ONU, però aquesta exportaveu de Javier Solana a l'OTAN i a la UE porta tota la seva vida reivindicant el dret de les dones a participar en l'esfera públic

Cristina Gallach: «Els homes es resisteixen a deixar el poder»

JOSE LUIS ROCA

7
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

El seu currículum no ho diu explícitament, i a ella li causa un cert pudor que l’hi recordin, però és l’espanyola que ha ocupat càrrecs de més responsabilitat en organismes internacionals com la UE, l’OTAN o l’ONU, de la qual va arribar a ser secretària general adjunta. No obstant, el premi Equipara que acaba de concedir-li EL PERIÓDICO DE CATALUNYA no honra aquests galons, sinó la defensa que ha fet de la igualtat de gènere des que va deixar el periodisme ja fa més de 20 anys per «ajudar a construir un món millor» des dels despatxos amb més poder polític i influència del planeta. 

Precisament, va ser en el seu lloc de consellera d’Igualtat de la Unió Europea on li va agafar la trucada que li va fer el president del Govern, Pedro Sánchez, l’estiu passat per proposar-li ser l’Alta Comissionada per a l’Agenda 2030 i posar al país en línia amb el compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides. El que avui crida el #MeToo, ella fa moltes dècades que ho reclama.

Quan una accedeix a un càrrec internacional que cap dona del seu país ha ocupat abans, ¿sent la responsabilitat de ser punta de llança?

En el meu cas, el que vaig sentir va ser inquietud al descobrir que hi havia molt poques dones en aquests llocs. Per això sempre he defensat la necessitat d’incorporar més dones en càrrecs de màxima responsabilitat i, sobretot, d’apostar per la visió de gènere. I aquests dos objectius no sempre van junts. Hi ha homes que tenen aquesta visió i creuen en la igualtat i la inclusió, i dones que no. Jo soc una convençuda d’aquesta lluita. Els hi dec al meu fill i a la meva filla. Són ells els que em fan sentir aquesta responsabilitat.

¿En quantes reunions al màxim nivell ha mirat al seu voltant i ha vist que era l’única dona de la taula? 

Han sigut tantes que no podria donar-li un número. Sobretot quan acompanyava el secretari general de l’OTAN Javier Solana per tot el món o quan vaig treballar amb ell en política internacional per a la Unió Europea. Sovint es tractava d’ambients militars i de seguretat. 

I clar, el normal, era que només hi haguessin homes.

Fins que deixes de veure-ho normal. No oblidaré mai una reunió a la qual vaig acudir amb Solana el 1997 amb els màxims responsables d’Eslovènia. De sobte, van començar a aparèixer dones: l’assessora del president, la del primer ministre, la de comunicació... Era la primera vegada que veia tantes dones al voltant d’una taula on s’anaven a tractar afers tan importants com la seguretat dels Balcans i el futur d’Europa.  

Han passat 22 anys. ¿Aquella taula sorprendria avui?

Només s’han de mirar les fotos de família dels consells de ministres dels països europeus: la immensa majoria són homes, amb una proporció que no es correspon amb la de la societat. Però passa igual en els consells d’administració de les grans empreses, en les reunions de directors executius, en les trobades de líders... Queda molt per fer.

¿Alguna cosa que no s’hagi fet?

Això no es canvia amb un nomenament puntual d’una dona al capdavant d’un lloc destacat. Passa per aconseguir que la societat es convenci que tot funciona millor quan hi ha igualtat de gènere. Els governs, les institucions, les empreses, les cases... Està comprovat: allà on hi ha inclusió, els temes es gestionen de forma més rica, sofisticada i eficaç.

La teoria s’entén fàcilment. ¿Què falta per portar-la a la pràctica?

Necessitem posar totes les energies en la mobilització i apostar per dues eines de canvi fonamentals: l’educació i la legislació. S’ha d’educar des de la inclusió i dictar lleis que fomentin la igualtat. Els països que ho han fet són els que més han avançat en aquest terreny. 

¿Quines lleis falten?

En la lluita per la igualtat hi ha un aspecte decisiu del qual es parla poc: la família. Jo no podria ser on soc si no fos perquè el meu marit, que em recolza en tot el que faig, s’encarrega de les qüestions dels meus fills adolescents que jo no puc atendre. Aquesta decisió pertany a l’àmbit privat de cada parella, però la societat ha d’afavorir aquest diàleg en condicions d’igualtat. I avui, a la pràctica, el pes de l'atenció a la família continua recaient sobre les dones. Per això són tan útils les lleis de conciliació.

Hi ha qui posa en dubte l’existència del sostre de vidre.

Doncs existeix, per desgràcia, i en més àmbits dels que ens imaginem. Li explicaré un cas recent que resulta revelador. A Alemanya, una persona que conec bé, doctora en Dret Comunitari, va presentar fa poc la seva candidatura a una plaça en un prestigiós despatx d’advocats i també ho va fer el seu nòvio. Els dos tenien el mateix expedient, però l’oferta salarial més alta que li van fer arribar a ella equivalia a la quantitat més baixa que li van oferir a ell. Si això està passant avui en un país avançat com Alemanya, vol dir que queda molt per fer.

«Transformar
els objectius
de l’Agenda
2030 en accions
que millorin
la vida de la
gent és el
millor antídot
contra els
populismes»

Fa dues dècades no existia el #MeToo. ¿Com ha vist l’evolució de la lluita per la igualtat de gènere en aquest temps?

Crec que va massa lenta. Tot el que s’està plantejant ara, ja ho vam plantejar fa 20 anys, i aquí seguim. Fixi’s: l’any 2003 la proporció de dones assistents al fòrum de Davos va ser del 17%. Aquest any ha sigut del 21%. ¿Una dècada i mitja per avançar només quatre punts de representació en el fòrum econòmic més gran del món? No podem continuar així.

¿El poder continua sent un tema masculí?

Totalment. El que avui plantegen les dones és una transformació del poder. No es tracta de treure homes per posar dones en una suma igual a zero, sinó de gestionar el poder de manera compartida. Però resulta que els qui avui l’ostenten, que solen ser homes, es resisteixen a cedir-lo. Això és així en la política i passa el mateix en les empreses o en els organismes.  

¿Vostè ha topat amb aquesta resistència? ¿S’ha sentit infravalorada a la seva feina pel fet de ser dona?

A vegades em va tocar tractar amb homes que miraven amb menyspreu o poc interès els meus suggeriments pel sol fet que venien d’una dona.

¿I en aquestes situacions, què va fer?

Treballar molt, esforçar-me al màxim i procurar que aquestes faltes de consideració no m’afectessin gaire. 

Té fama de treballadora, eficaç, professional i modesta. ¿Com es porta això de fer la feina difícil i que d’altres, normalment homes, rebin els aplaudiments?

Forma part de la meva feina i la meva responsabilitat. Sempre he sigut conscient que la persona que liderava el projecte era qui havia de brillar. Em compensava veure que els resultats eren bons. 

¿Què pensa quan veu el desinterès que manifesten grans sectors de la població cap a les institucions en les quals ha treballat?

Que s’han d’acostar més al carrer i fer molta divulgació. Quan a la gent li expliques que els seus problemes tenen solució i que s’està treballant per trobar-la, ho entenen. Als líders europeus, que solen ser difícils de tocar, sempre els demano que parlin amb els ciutadans. S’ha de donar la cara. Les pròximes eleccions són una gran oportunitat, però no sé si les aprofitaran.  

Des de l’estiu dirigeix l’Agenda 2030 per complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU. ¿En quin grau afecta a la vida de la gent el que es discuteix en aquest òrgan?

L’agenda és un pla global per fer front als grans desajustos que ha causat la globalització. Sona molt teòric, però en realitat es tradueix en mesures concretes, com el bo energètic, els ajuts per a la transició ecològica o les inversions per combatre la pobresa infantil. Fer aterrar els objectius de l’agenda i transformar-los en accions que millorin la vida de la gent és el millor antídot contra els populismes.

Notícies relacionades

Com una catalana de món, ¿té idea de com Catalunya podria sortir del laberint en què es troba?

Només hi ha un camí: diàleg i integració. S’ha de recuperar la convivència trencada aquests últims anys de desconnexió. L’esforç que fa el Govern per tenir més presència a Catalunya i millorar la vida dels catalans és molt important, però sobretot és necessari el retrobament entre nosaltres. Tothom ha de tenir el seu espai dins del marc que ens hem donat. O Catalunya és inclusiva, o aquest no és el meu país.

Dades biogràfiques

«Vaig ser un periodista molt vocacional», confessa parlant de la seva primera etapa professional, la que la va portar des d’‘El 9 Nou’ a la corresponsalia d’EFE a Brussel·les el 1992. Entremig, va ser reportera d’‘El Noticiero Universal’ i de TVE a Catalunya, va explicar als lectors d’EL PERIÓDICO l’enfonsament del bloc soviètic entre el 1986 i el 1990 i va exercir com a corresponsal a Moscou en els primers anys 90.