06 d’abr 2020

Anar al contingut
Es busquen dones per a sèries (davant i darrere de la càmera)

Es busquen dones per a sèries (davant i darrere de la càmera)

La indústria busca més diversitat de gènere i raça en les històries i el personal que les crea

El sector, no obstant, té problemes per obrir-se a un talent que tradicionalment ha discriminat

Núria Marrón

A la sala de màquines de les sèries de televisió, una de les paraules últimament més esmentades és ‘unicorn’, que en argot del ram equival a: a/ una guionista, b/ a ser possible racialitzada –negra, hispana o asiàtica–, c/ amb sòlida experiència, i d /que estigui disponible per a un càrrec d’alta responsabilitat.

¿Que per què se’ls diu ‘unicorns’? Doncs perquè els perfils que està buscant la indústria –sovint amb fam ferotge per donar resposta a sismes com el #MeToo i el #OscarSoWhite– són precisament els que tradicionalment ha ignorat, o desdenyat, al fitxar i promocionar talent. I, és clar, tot i que la diversitat no és cap mitologia al carrer, sí que és cara de veure a les sales de guionistes, on es perfilen les ficcions i els 'showrunners' [els suprems creadors d’una sèrie] del futur, i on els homes blancs encara suposen una aclaparadora majoria. "Ens anem donant cops de colze –va admetre un executiu a l’experimentada guionista i productora d’origen llatí Dailyn Rodríguez, a qui no li deixa de sonar el telèfon–. N’hi ha cinc com tu i esteu treballant".

En els pròxims drames de la TV generalista, el nombre de protagonistes femenines dobla el dels masculins

L’anècdota, inventariada en un reportatge recent a ‘The New York Times’, funciona com a sismògraf de les paradoxes que està vivint la indústria de la ficció televisiva. Convertides en màquines famolenques de nous continguts, les plataformes i cadenes de televisió dels EUA han trobat en la diversitat i els seus angles cecs un fabulós os per rosegar. Ja sabeu què vol dir. Subjectes diferents. Acudits diferents. Conflictes diferents. Un apetitós filó que ha obert portes abans tapiades a noves generacions de creadores i que ha impulsat més històries protagonitzades per dones o persones de color que, al seu torn, han suposat un pas endavant per a guionistes que durant molt temps s’havien esllanguit com meres plantes decoratives o, el que és el mateix, com la quota de gènere o raça que les produccions havien de complir.

No és una manera de parlar: la 'showrunner' de moda, Tanya Saracho, d’origen mexicà i creadora de 'Vida', acostuma a explicar que un col·lega li va escopir una vegada: "¿Saps que t’han fitxat per complir la quota de diversitat, ¿oi?".

Protagonistes femenines

Com assenyala el consultor Guy Bisson en l’estudi ‘Llum verda: com portar el teu projecte de televisió del paper al mercat’, "obrir-se a les qüestions de gènere, sexualitat i raça no va només de marcar caselles en el Zeitgeist, s’està convertint en un element essencial per atreure el talent adequat, els diners i el desenvolupament d’un projecte diferent del que és comú".

De fet, un rastreig de més de 251 drames que emetran les cadenes generalistes nord-americanes i que estan en producció o baix desenvolupament apunta a una ruptura en la baralla, sens dubte, rere del #MeToo i el #Time’sUp, l’entrada en bloc dels feminismes i aquell afany tan televisiu de rastrejar, documentar i discutir el present en marxa.

El cas –i aquí arriba la notícia– és que el 42% d’aquestes noves produccions tenen com a protagonista una dona, i només el 20%, un home. Una d’aquestes, 'Ms Mayor', firmada per la veterana Barbara Hall, s’endinsa en els incendis d’una jove activista que es converteix per sorpresa en alcaldessa de Nova York, en diàleg amb el gran salt d’Alexandria Ocasio Cortez.

D’advocades a una Catwoman lesbiana

Entre les altres produccions que han rebut la llum verda –i al capdavant de les quals també hi ha moltes dones– desfilen des de polítiques, advocades, financeres i agents de l’FBI, fins a una entrenadora d’un equip de bàsquet masculí esquitxat per un escàndol sexual, una estrella pop 'tex-mex', joves sense nord, una Dorian Grey femenina i, fins i tot, una Batwoman lesbiana que lluita contra el crim als carrers de Gotham. “La diversitat dels papers de dones –subratlla el mateix estudi– contrasta amb els masculins”, encotillats, segons s’hi descriu, a l’aplicació de la llei i l’ordre.

De fet, si alguna cosa caracteritza la nova etapa que balla sobre la tomba d’aquells homes enfadats que, com Tony Soprano i Don Draper, van marcar la ficció de principis de segle, és precisament la lluita constant i endimoniada per trobar nous formats i angles que puguin diferenciar una sèrie en aquesta extraordinària màquina expenedora de continguts que són HBO, Netflix –amb un pressupost de 12.000 milions de dòlars només per a sèries, documentals i pel·lícules–, Amazon i Hulu.

“Ara es representa amb més pluralitat el que significa ser dona”, diu la investigadora Mariona Visa

Amb un públic voraç de coses diferents “la singularitat de l’enfocament, amb veus úniques i forts punts de vista, s’ha convertit en un canvi clau”, assegura al mateix informe Lorenzo de Maio, soci de la companyia Endeavour Content.

Aquesta falca ha facilitat, per exemple, que d’un temps ençà “es representi amb més pluralitat el que significa ser dona”, explica Mariona Visa, professora de Comunicació Audiovisual. I així com anys enrere les protagonistes femenines acusaven l’obligació de “ser agradables, no s’explorava gaire el seu costat fosc i tampoc s’allunyaven de cànons predeterminats”, les seves històries ja comencen a ser identificades com a universals i han posat sobre la taula, en ficcions tant creades per dones com per homes, “temes que fins ara no s’havien vist gaire: la sexualitat des del punt de vista femení, la relació amb el mateix cos, els processos biològics vinculats a la maternitat, la conciliació” o les violències masclistes.

“Sense heroismes de gènere”

En aquest nou ordre del dia en què també afloren vivències a l’altre costat de la tàpia dels estereotips i identitats de gènere i sexualitat, la investigadora i assagista María Castejón assenyala que una de les característiques de l’últim gir d’un gruix de ficcions és "la capacitat d’anàlisi que es realitza sense que el punt de vista sigui reivindicatiu ni pamfletari". “No hi ha heroïcitats de gènere –apunta–, sinó que aquestes qüestions s’aborden amb totes les seves complexitats i de forma transversal”.

Això sí, coincideixen les dues especialistes, ja que les sèries s’estan esforçant a abordar les relacions de poder, els privilegis i dominacions que nien des dels alts despatxos fins a la vida quotidiana, falta "interseccionalitat i posar-hi més el focus", segons Castejón, en "la classe i la raça". “Un augment de la pluralitat en l’equip creatiu de les produccions afavoriria un retrat més ajustat de la realitat”, assenyala Visa.

I aquí tornem als unicorns, ¿recordeu? Tot i que és cert que l’ansietat del sector per descobrir les pròximes Lena Dunham, Issa Rae o Shonda Rhimes també ha facilitat que "hi hagi oportunitats que abans no existien", segons la guionista LaToya Morgan, la realitat recorda amb tossuderia que només el 23% dels seus col·legues són dones i que, entre els 'showrunners', el 90% són blancs i el 80%, homes. Més enllà de l’estrepitosa dada, la xifra també és important pel que es coneix com l’‘efecte cascada’. Com més dones i afroamericans hi ha al capdavant, més diversa és la sala de guionistes.

El 90% dels 'showrunners' són blancs, i el 80%, homes, segons estudis del sector

Per exemple, l’últim estudi de la Universitat de San Diego sobre dones davant i darrere de les càmeres en els programes de televisió apunta que, quan hi ha almenys una productora executiva, el 24% dels guionistes són dones, davant un petit 8% en ‘staffs’ completament masculins. I això és crucial, per exemple, per evitar grans clàssics com abusar de malalties mentals i violacions per justificar comportaments erràtics o malignes dels personatges femenins o que un protagonista negre sempre hagi de tenir un passat de mercadejos i trets al gueto.

Sobra dir que, evidentment, hi ha dones i minories que busquen feina com a guionistes, només que sovint no arriben als cercles adequats en un sector que es mou per les relacions de confiança i en què s’acostuma a tardar una dècada a escalar des del subsol de la sala de guionistes –els assistents– fins als llocs més destacats. “La falta de paritat i el retard a revertir-la és la paradoxa del moment –deia l’agent Christy Haubegger en el diari ‘The New York Times’–. Els números són dolents, però mai han sigut millors. I la bona notícia és que des de terra ja no podem caure”.