02 d’abr 2020

Anar al contingut
Cristina Pedroche: de professió, les seves campanades

Cristina Pedroche: de professió, les seves campanades

Ramón de España

Tot sembla indicar que els tres temes que més preocupen els espanyols són l’atur, el procés i els vestits de Cristina Pedroche per presentar les campanades de final d’any a Antena 3. No necessàriament en aquest ordre. És més, jo diria que els dos primers empal·lideixen davant del tercer. Clausurats els posats en biquini d’Ana Obregón  –sense els quals no es donava per iniciat el període estival–, les elucubracions sobre el que portarà posat Cristina Pedroche Navas (Madrid, 1988) la nit de Cap d’Any s’han convertit en el moment de més morbositat col·lectiva de la nació.

Lamentablement, el procés compta amb una víctima molt conspícua: el pobre Ramón García, del qual ningú sembla que es recordi. Jo el trobo a faltar, francament, ja que durant un munt d’anys, l’aparició de Ramontxu per a les campanades era de les poques coses fiables d’aquest país. Ramón semblava etern i cada any es mostrava igual a si mateix: aquesta franquesa basca, aquesta capa espanyola de Casa Seseña, aquesta expressió orgullosament talossa, aquesta seguretat que l’any no començava fins que ell no ho deia...

Amb les burrades de Vox sobre el pressupost per combatre la
violència de gènere, la indignació
de les feministes durarà poc

Però tot això s’ha evaporat com llàgrimes a la pluja i ara les campanades de final d’any són propietat de Pedroche. D'acord, continuen tenint més audiència les de TVE, però això és fruit de la rutina i la nostàlgia per l’absència de Ramontxu: queda molta gent a Espanya que si no es menja el raïm amb la Primera és com si l’any nou no comencés.

L’elecció de Josie

Cal reconèixer que Cristina s’hi mira cada any amb el modelet de la nit de Cap d’Any, que consisteix, com tots sabem, en diferents varietats de la nuesa. Compta amb l’ajuda del gran Josie, estilista superlatiu que la primera vegada que el veus no saps si és real o un actor interpretant un paper escrit per un guionista homòfob. Més o menys, el mateix que passava al principi amb Pablo Iglesias, quan sortia en les tertúlies d’Intereconomia i no sabies si hi podia haver algú tan ranci o si es tractava del fruit de l’enginy d’un escriptor d’extrema dreta.

Per a l’'outfit' d’aquest any –un biquini de flors–, Josie va recórrer a Yves Saint-Laurent, però no al modelet que va lluir el 1999 Laetitia Casta, sinó al molt similar de 1967, que li va tocar a la. aquell temps top-model alternativa. Twiggy. Així l’hi ha fet saber Josie, amb displicent suficiència, als qui li enlletgeixen el rescalfat, gent sense memòria estètica i sense el menor coneixement del que es coïa al Swinging London. Prèviament, Pedroche havia publicat una foto seva en boles; és a dir, coberta amb boles d’arbre de Nadal, perquè es veiés que conserva el seu sentit de l’humor de Vallecas.

La doctrina Ratajkowski

Com de costum, a la pobra me l’han tornat a posar verda: que si dona per fer bonic, que si dona objecte, que si escalfabraguetes, que si vergonya del gènere femení... Les bestieses de sempre, ja que tots sabem que, segons la doctrina Ratajkowski, anar mig en pilotes és el més feminista i empoderador que es pugui imaginar.

Mai falta qui suggereix que el pròxim any Cristina surti d’esmòquing i Chicote es posi el succint vestidet de torn. De moment, cal conformar-se amb les aterridores fotografies del marit de l’estrella, el cuiner David (o DabizMuñoz, lluint els modelets de la parenta, prou motiu perquè aquesta el planti i el deixi tot sol amb els seus sofregits.

Afortunadament, la indignació feminista dura uns quants dies, sobre tot aquest any, amb les burrades de Vox sobre el pressupost per combatre la violència de gènere a Andalusia, que segons ells és un malbaratament que, a més a més, margina els homes. I, com de costum, no es fa ningú la pregunta fonamental en aquest cas: ¿a què es dedica realment Cristina Pedroche? Com quan Pere Portabella celebrava el seu cèlebre suquet i tots ens preguntàvem què feia la resta de l’any, també hi ha qui no sap a què es dedica Cristina quan no és a la Puerta del Sol passant fred.

La veïneta de davant

Jo l’hi explico: està de tertuliana en el programa ‘Zapeando’ des del 2014; prèviament, va fer les seves tentines d’actriu en sèries com 'Aída’, ‘Águila Roja' o 'La que se avecina', i el 2018 li va caure un paper secundari a la pel·lícula de Santiago Segura 'Sin rodeos’. A part d’això, viatja molt, penja constantment fotos seves a Twitter i Instagram (per a alegria dels més d’un milió de seguidors), exerceix d’icona feminista alternativa i, sobretot, es dedica a ser molt simpàtica i a intentar caure-li bé a tothom: comparada amb altres col·legues del món de les ‘celebrities’, Cristina és encantadora i inofensiva, i s’adequa perfectament a aquest concepte de la veïneta de davant que tan bons resultats dona quan s’aplica bé.

Consisteix a mostrar-se fresca, agradable i normal, com la veïna a qui li ha tocat la loteria, però ningú l’enveja ni li té mania per la seva sort. Cristina ho broda.