Així són els protagonistes de 'Campeones'

La pel·lícula ‘Campeones’ no només s’ha convertit en un èxit de taquilla, també en un autèntic fenomen sociològic. Acumula més de 22 milions d’euros recaptats, ha sigut elegida la representant espanyola en els premis Oscar, però el més important és que ha aconseguit introduir un missatge de tolerància i respecte envers un col·lectiu, el de les persones amb discapacitat intel·lectual, que potser no s’havia retratat d’una manera tan pròxima i amb aquest esperit de fer caure definitivament tota una sèrie de barreres i tabús que per desgràcia continuaven presents al si de la nostra societat.

 

Sens dubte, el mèrit de tot això ho tenen ells, aquests 10 campions que, sense cap experiència prèvia, van desafiar les seves limitacions per embarcar-se en una aventura que els va canviar la vida, a ells i també a tots nosaltres. Per això ara es posen de nou davant de la cambra al documental 'Ni distintos ni diferentes: campeones’, dirigit per Álvaro Longoria, però en aquesta ocasió per comptar-nos la seva pròpia història, convidant-nos a endinsar-nos en el seu espai privat, amb les seves famílies i els seus éssers més estimats i per expressar en veu alta els reptes a què s’enfronten diàriament.

El llenguatge

És sens dubte un dels grans desafiaments que es plantegen des de l’inici, des de la mateixa recerca del títol per al documental. ¿Seria correcte considerar-los "diversos" o "diferents"? “Diversos i diferents som tots”, diu Allende López, responsable del Grup Amás i assessora a la pel·lícula. “No hi ha un nom o una definició que els englobi”.

La Gloria té síndrome de Down, també el Fran; el Sergio un 68% de discapacitat intel·lectual i el Juan, un 65%; l’Alberto, síndrome de Sotos, que es caracteritza per un sobrecreixement; l’Stefan, trastorn general del desenvolupament; el Roberto, esclerosi tuberosa de Bourneville; el José va tenir una hemorràgia cerebral per una negligència durant el part, no li van administrar la vitamina K reglamentària. Finalment, el Julio té síndrome de Nooman.

“Des de les entitats estem treballant perquè s’instauri un llenguatge inclusiu”, continua Allende, “però és cert que de vegades es genera un efecte contrari, una barrera perquè la gent té por d’ofendre. Estem intentant que el terme 'discapacitat’ s’abandoni. N’hi ha altres que comencen a utilitzar-se, com a 'diversitat funcional’, 'capacitats diverses’, però no acaben de ser representatius i preferim el de 'persones amb discapacitat’.

La família

El nucli familiar és un dels pilars del documental. Com ens explica López, per molt que s’intenti avançar a través de certes proclames, un dels eixos fonamentals dels programes de recolzament continua sent respondre a les necessitats dels pares, treballar amb les seves pors i angoixes, que són les mateixes ara que fa 30 anys.

Cada realitat és diferent i en el documental trobem tot tipus de testimonis que venen a ratificar que important que és per a aquestes famílies mantenir-se fortes i unides. El pare de l’Stefan reconeix que el dia a dia resulta complicat, requereix molt temps. “Al final, et canvia la vida. A tots els nivells”, reconeix.

L’Alberto va tenir el seu fill Alberto quan tenia només 24 anys. Li van dir que les perspectives de vida serien molt pitjors, que no tindria autonomia. Gairebé tots els pares que apareixen en el documental reconeixen que els va caure el món al damunt en un primer moment, però, com diu la mare de la Gloria, la Loli, "superes la pena molt aviat i tires cap endavant”.

Inclusió

“Durant molts anys, les persones amb discapacitat han estat ficades a casa seva, però ha arribat un punt en què era necessari que formessin part de la societat”, diu la Mercedes, la mare del Juan. El primer pas és l’educació. Alguns pares consideren que el millor és la inclusió dins del sistema convencional, però d’altres prefereixen les escoles especials. Com diu l’assessora i responsable del grup Amás, no existeixen prou recolzaments i si en una classe amb 30 persones hi ha algú amb discapacitat, sempre serà més complicat que estigui ben atès.

Hi ha nens, com li va passar al Roberto, que van ser víctimes de 'bullying' per part dels seus companys. D’altra banda, la llista d’espera als centres d’atenció primerenca és quilomètrica perquè no s’obren més places públiques. Les persones amb discapacitat poden optar a una educació especial fins als 21 anys i a partir d’aquell moment, arriba una altra etapa també complicada.

Feina

El Julio és conscient que s’ha de guanyar la vida d’alguna manera. Ell és operari de taller i fa 11 anys que ocupa el lloc. Li agrada llegir-se els convenis perquè pensa que la llei laboral és un fàstic i tots tenen dret a un treball digne. Li hauria agradat votar Esquerra Unida, però va haver de conformar-se amb Podem després que s’unissin.

La Gloria treballa a la botiga d’Adidas de la Gran Vía de Madrid. I el Roberto a Special Olimpycs de la capital, on entrena nois amb discapacitat. Allende López pensa que la feina continua sent un gran obstacle. De vegades les empreses generen beneficis jurídics i fiscals, però... ¿on són els programes de formació? Per a això es necessitarien ajuts institucionals. A més, no totes les persones amb discapacitat tenen la mateixa autonomia per fer una feina.

Els tallers ocupacionals són importants perquè puguin aprendre un ofici i quan es consideren productius poden passar a un centre especial d’ocupació, on tenen un contracte i un sou. L’Stefan, per exemple, treballa en un centre com a jardiner.

Parella

Molts dels campions tenen parella. És el cas del Jesús i també del Sergio, que en el documental ens presenta la seva nòvia. El somni de tots dos és poder estar junts, i diuen que lluitaran per aconseguir-ho, fins i tot parlen sense problema de la possibilitat de tenir fills. Però els pares es prenen les relacions dels seus fills amb cautela. La mare de la Gloria va demanar consell a un sexòleg perquè sabia que era una cosa que no es podia obviar, però necessitava informació.

“Hi ha mites entorn de la discapacitat i en la parella, tant per excés com per defecte”, continua Allende López. “Moltes famílies estan ancorades en el sobreproteccionisme, però nosaltres creiem que tenen dret a casar-se o viure en parella, com qualsevol”.

Aficions i autonomia

La Gloria té tantes activitats diàries que de vegades arriba a casa esgotada. Va aprendre judo per poder defensar-se i li agrada la tele, la música, cantar i sortir amb les amigues fins a les vuit del matí. Això sí, canviaria la natació per més cursos de teatre, perquè li ha agradat això d’actuar.

A l’Stefan li encanta el cine de terror i la seva pel·lícula favorita és ‘La nit dels morts vivents’, tot i que el seu somni més gran seria tenir amics, cosa que li resulta molt difícil. Al Fran li agrada jugar a bitlles i a juliol muntar en bici i el ping-pong.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Molts d’ells viuen en pisos tutelats, com el Sergio, al costat de 6 companys i 2 persones de suport. “S’han posat en marxa nous models de vivenda”, diu Allende López. “Per exemple, estudiants amb pocs recursos que comparteixen pisos amb altres nois amb discapacitat. És una forma d’equilibri ideal”.

‘Ni distintos ni diferentes’ tracta totes aquestes qüestions, però no des d’un punt de vista didàctic o reivindicatiu, com diu Álvaro Longoria, sinó des de la més absoluta transparència i enviant un missatge positiu. “Ells són positius de veritat, espontanis, amb moltes coses per ensenyar-nos. Espero que, coneixent-los millor, puguem entendre’ls i acceptar-los com es mereixen”.