Ortega Cano canvia de terç

El vidu de 'La Más Grande', que tornarà a donar el «sí, vull» diumenge 30 de setembre, ha portat una vida atrafegada des de la mort de la cantant.

Ortega Cano canvia de terç

Javier Cebollada

3
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

Somriure és un art. Sobretot, quan es fa mostrant totes i cadascuna de les dents. En aquesta difícil especialitat, els meus dos somriures favorits de tots els temps són els de Mahmud Ahmadineyad –primer ministre de l’Iran fa alguns anys i protagonista d’un dels millors esquetxos de Muchachada Nui–José Ortega Cano –torero espanyol i vidu de la ‘tonadillera’ Rocío Jurado, més coneguda entre els seus lleials com 'La Más Grande'–.

 

Són somriures que enamoren o que treuen de polleguera, segons qui les contempli, però l’indubtable és que susciten en qui s’hi enfronta la sensació que el seu propietari no acaba d’estar del tot en els seus justos. Però el somriure total és una sobreactuació no exclusiva dels orats. 

 

En el cas que ens ocupa, mentre el senyor Ahmadineyad era, sens dubte, un boig de nivell cinc, no pot dir-se el mateix d’Ortega Cano, un torero discret en tots els sentits que només va arribar a la popularitat quan va contreure matrimoni amb ‘La Más Grande’ el 1995: la va acompanyar fins a la seva mort per càncer de pàncrees el 2006. 

Li queden com a record els dos fills adoptats per la parella, dues ‘perles’: José Fernando Gloria Camila. Mentre la nena ha seguit un camí paral·lel al d’ Isa Pantoja(vagància i festa), el nen va optar per la delinqüència juvenil, donant amb els seus ossos al calabós unes quantes vegades. De fet, ara està internat en un correccional del qual caldrà veure si el deixen sortir per al nou casament del seu pare, que tindrà lloc a Sanlúcar de Barrameda diumenge que ve, dia 30.

Malparat

La vida d’Ortega Cano (Cartagena, 1953) ja acumulava bastants sobresalts –entre la pèrdua de ‘La Más Grande’ i les gràcies dels nens– quan es va ficar en un incident automobilístic digne del gran Farruquito: el 28 de maig del 2011, totalment gat al volant del seu Mercedes, es va estavellar contra un altre cotxe, el conductor del qual, Carlos Parra Castillo, va morir a l’acte. El torero –o extorero, perquè es va retirar el 1998, va tornar el 2001 i no sé quina serà la seva situació laboral a aquestes altures– va sortir bastant malparat i va haver de passar una llarga temporada de rehabilitació en un hospital.

Condemnat

Quan en va sortir, un jutge va recordar que la seva borratxera al volant triplicava la taxa d’alcohol permesa i l’home va acabar entrant a la presó el 2014, i va complir la condemna imposada, que era de dos anys, sis mesos i un dia. Va accedir a la semillibertat abans de la data prevista, la qual cosa li va permetre engendrar el seu fill José, que ja té cinc anys i el vestit ‘campero’ li va de meravella, a mitges amb Ana María Aldón, que és l’afortunat que l’acompanyarà a l’altar.

L’amor li ha anat bé, al ‘diestro’, que ara llueix un aspecte juvenil i modernitzat. No sé si hi ha hagut cirurgia plàstica pel mig, però se li veu la cara un miqueta planxada. Així mateix, torna a tenir el cabell de color negre atzabeja, cosa que només pot ser fruit d’un miracle o d’un tint.

Andalusa prototípica

El somriure, afortunadament, segueix al seu lloc i més brillant que mai. La nòvia, una andalusa prototípica, mostra un lleuger aire a ‘La Más Grande’, sembla que aspira a convertir-se en dissenyadora de moda i té 20 anys menys que el nòvio, que no beu des de l’accident mortal i es cuida moltíssim.

Notícies relacionades

En aquesta vida amb poques concessions a l’humor, destaca aquell inversemblant afer amb José Borrell que li van endossar fa uns anys i que es devia inventar un boig; potser el mateix Ahmadineyad, gelós del somriure imbatible del seu contrincant.