Xandall, brillantors i ungles XXL: així són les caps dels ritmes urbans

Xandall, brillantors i ungles XXL: així són les caps dels ritmes urbans

JOAN PUIG

7
Es llegeix en minuts
Noelia Sastre

Xandall, purpurina a la cara, 'crop tops’ al pit, ungles llarguíssimes, cabells per la cintura. Molt 'twerking' en els vídeos que pugen a Youtube i gèneres urbans, cada una el seu o barrejats: trap, reggaeton, dancehall, cúmbia. La seva estètica –que anuncia canvi de guàrdia generacional– és al carrer i elles encapçalen un fenomen que va començar a Espanya el 2016, quan les reines del trap van començar a explicar-li al món qui són, què fan, d’on venen. Els mitjans descodifiquen aquest moviment que fins fa poc era cosa de nois com Los Santos (abans PXXR GVNG), encarregats de portar el trap al Sonar el 2015, però que ara lidera també un grapat de noies d’entre 19 i 27 anys que canten en espanyol i parlen de la vida d’extraradi, el sexe, l’amor, els porros, els diners.

Les traperes comparteixen roba, música, lletres, desvergonyiment, producció casolana i autotune (processador que afina la veu). Reivindiquen el paper de la dona en un gènere que és pura testosterona. Debuten amb noms com La Zowi, Ms Nina o Bad Gyal. Es defineixen per l’actitud: al seu món té més valor el videoclip que la mateixa cançó. I posen de moda expressions com 'raxeta', 'chapear' o 'chupa chupa'.

'Raxetes' i exclusió 

“Un dia, de broma, vaig aprofitar un miniestudi que ens havíem muntat a casa i vaig gravar 'Raxeta'”, diu La Zowi. El terme, adaptació de la paraula anglesa 'ratchet', va sorgir per denominar despectivament les noies de barri que vesteixen de manera cridanera. “Una 'ratchet' és algú com jo, que combina roba del Bershka amb imitacions de marques cares i que, com que se sent exclosa del sistema, es preocupa més per tenir les ungles ben fetes que per votar en les eleccions. El que m’atrau del trap és la manera d’explicar les coses, tot molt cru i provocador, vacil·lant constantment, parlant de coses lletges. És molt punky”. 

Ms Nina, en una imatge d’Instagram.

Perquè aquesta n’és una altra: al trap l’anomenen el nou punk, encara que com diuen els madrilenys Biznaga: “Detestem aquest costum de definir una cosa com ‘la nova cosa’. Els dijous no són els nous divendres i el trap no és el nou punk”. El gallec Kaixo difereix: “El trap i la nova fornada de música urbana que surt des de baix s’assembla molt a la forma en què va néixer el punk. El 'newpunk' és ser socialment actiu i alhora un nihilista de merda, és un crit contra el que ens han imposat”. Per a Carlos Sadness: “Aquesta gent s’ha carregat els cànons puristes que repetia el hip-hop i per això han pujat com l’espuma. Una vegada més es demostra que per avançar cal deixar de fer cas dels avis. Està guai respectar-los, però ells ja van viure la seva guerra i van trencar les seves regles”.

"La música de la dècada"

I així, entre aquestes i altres discussions, com el masclisme, l’homofòbia o la violència en les lletres, a Espanya avança aquest gènere que per a alguns és “la música de la dècada”. A elles, esclar, els toca parlar de feminisme.

“Ja no sé el que significa feminisme, he tingut tants desacords que no em vull mullar perquè no ho tinc clar. Jo canto ‘no chapeo, no chapeo’, tot i que en realitat soc una mica ‘chapeadora’ perquè venc el cos en la meva música», confessa Bad Gyal.

“Si ensenyo el cul i ballo així és perquè vull. No és res dolent ni projecta una imatge de submissió”. Els defensors del seu estil, el dancehall, asseguren que com a ball ha sigut una arma d’apoderament per a dones i gais, apropiant-se del gest d’una manera similar a l’ús de ‘nigger’ o ‘bitch’ entre els afroamericans. Ms Nina afegeix: “Si els tios poden dir coses porques, ¿per què nosaltres no? Per això crec que soc feminista, perquè provo d’igualar-m’hi. Això del ‘perreo’ i moure el cul no ho veig masclista. És com els rituals dels animals, una cosa així”. 

Bad Gyal: la cap del dance hall

 

Alba Farelo és de Vilassar de Mar i té 20 anys. El seu sobrenom respon a “bad girl, noia dolenta, la chulilla, la que mola”. El seu gènere musical és el dancehall, sorgit a Jamaica a finals dels 70 com a evolució del reggae, avui de moda en països tan distants com Ghana i el Panamà i en temes com ‘Work’, de Rihanna i Drake, versionat en català per Bad Gyal. “En els meus concerts hi ha des de gent molt jove fins a penya que em treu 10 anys i també ho capta”, diu aquesta noia, que creu que el món aniria molt millor “si hi hagués més dones cap”. Filla de l’actor i presentador Eduard Farelo, va ser fornera, teleoperadora, cambrera, cangur, monitora i netejadora abans que els seus vídeos acumulessin milions de visites. Ja ha girat per mig món. 

Lola Indigo: per a tots els públics

Lola Indigo: la seva cançó 'Yo ya no quiero na' supera els 24 milions de visualitzacions a Youtube.

La malaguenya Mimi Doblas (26 anys) va ser la primera expulsada d’‘OT’ el 2017 i uns anys enrere va participar ‘Fama, ¡a bailar!’, igual que les ballarines que l’acompanyen en el seu nou projecte de trap amb influències de funk brasiler. “Lola Indigo és un segell que acompanya un concepte de dansa que serveix també per separar el personatge televisiu de la meva música. A més, és un nom que m’ha agradat sempre. Lola és com una manera de simbolitzar la dona, és un nom amb molta raça, força i valentia. Indigo significa espiritualitat, empatia, ganes de canviar les coses”, explica la trapera catòdica, que participarà en el pròxim ‘Tu cara me suena’ i veu com el seu petard estiuenc ‘Yo ya no quiero na’ ha superat a Youtube el ‘Malamente’ de Rosalía. Ja va per 24 milions de visualitzacions.

La Zowi: "No l’anomenin trap", diu la reina

 

Va néixer a París el 1993; ha viscut a Granada, Marsella, Londres, Barcelona i ara Madrid. Per a ella el trap és una manera de sentir-se “poderosa, encara no tenint res”. A través d’amics va començar a fer els seus propis temes, provocadors i crus. En els seus polèmics vídeos apareix lleugeríssima de roba cantant sense pudor sobre diners, putes, droga, cotxes. Violència i sexisme.  “Soy pobre pero voy con 20 yolas”, diu una de les seves tornades. I segueix: «Si tú eres Zara, yo soy Donna Karan. Como te pases, te rajo la cara». Amb el seu nòvio i pare del seu fill, Yung Beef (Els Santos), comparteix segell (La Vendicion) i el front de l’avançada trap, tot i que conclou: «L’etiqueta trap ja no mola res, però la música sí. Haurien de canviar-li el nom». Que està, ve a dir, una mica desgastada.

La Favi: la veu més lloada

La Favi, en una foto penjada en el seu compte d’Instagram.

Notícies relacionades

Natalia García, d’arrels d’Almeria, va néixer i va créixer a San Francisco cantant rumba amb el seu pare. “Vaig venir a Espanya perquè em van convidar a tocar en un parell de festes i a gravar aquí. Estic molt agraïda, molta gent m’està coneixent”. Va formar part del breu duo Criolla Bonita amb Ms Nina el 2015 i ha col·laborat amb La Vendicion Records, el segell dirigit per Yung Beef. Trap, reggaeton, R&B, flamenc. El seu treball es diferencia per la fusió (“he crescut escoltant rap, flamenc i música popular”) i les lletres dirigides a les dones. En ‘Controla’, canta: «Cuando ella me toca, me cura de todo mal». Molts creuen que la seva veu és una de les millors del trap local.

Albany: la brisa fosca

Albany.

El títol d’una cançó de Kev Brown li ha servit a l’Alba (19 anys) per donar-se a conèixer en l’escena trap. Va néixer a Girona i es va criar a Granada. “Ara m’he independitzat a València. Treballo de cambrera, com molts joves. En un futur m’agradaria continuar estudiant i tenir una cosa una mica més sòlida”, deia mesos enrere aquesta noia, de rimes fosques, que explica sobre les seves bases: “Acostumo a agafar-les de Youtube. O simplement les robo. Hi ha gent que m’envia les seves bases per Instagram, però els meus productors són col·legues. Prozac és el meu ‘beatmaker’ principal, a més de la meva parella. I les de Lefty Ruggiero, el nostre col·lega, em fan escriure al segon de sentir-les; són molt ‘emotionals’”.

Temes:

Moda La Zowi Trap