La 'mare' d'un mite

Mary Shelley: la dona darrere del monstre

Un 'biopic' rescata la figura de l'autora de 'Frankenstein' en el 200è aniversari de l'obra

zentauroepp44124385 mas periodico pelicula mary shelley180706133534

zentauroepp44124385 mas periodico pelicula mary shelley180706133534

4
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

És lògic que Mary Shelley hagi estat, i es mantingui, eclipsada pel seu llegat. El seu llibre més celebrat, Frankenstein, al cap i a la fi, és el text fundacional de la ciència-ficció moderna i la metàfora perfecta sobre el perill de l’avenç científic descontrolat i, des de la seva publicació original, el 1818, no ha deixat de vendre exemplars ni de ser analitzat per acadèmics, alumnes d’institut i fanàtics de les històries de terror. Per això, diem, sabem molt més del modern Prometeu que de la seva creadora, una dona amb una vida que va estar marcada per la tragèdia; que mai va conèixer la seva mare, que va veure morir tres dels seus fills i que va enviduar als 24 anys, i que va viure entre estretors mentre altres treien profit de la seva propietat intel·lectual.

Com el seu títol deixa clar, il·luminar la seva figura és l’objectiu del ‘biopic’ ‘Mary Shelley’, que divendres vinent arriba als cines i que acompanya l’escriptora des dels seus anys de joventut, a través de la seva tumultuosa relació amb el poeta Percy Shelley i fins a la publicació de la seva obra mestra. En el procés, la pel·lícula s’esforça per establir paral·lelismes entre la seva peripècia personal i els fets relatats en una novel·la plena d’ansietats sobre els perills de la paternitat i l’afany per crear l’ésser humà perfecte, sobre la por de la lletjor, la solitud i el rebuig, i sobre una criatura que destrueix el seu progenitor. 

Mary Shelley.

Encarnada per l’actriu Elle Fanning (foto a dalt), Mary és una noia ingènua que ronda amb les celles arrufades l’enorme tomba on descansa la seva mare, la pionera feminista Mary Wollstonecraft; la mateixa tomba sobre la qual, explica la llegenda, la noia va consumar la seva relació amb Shelley abans de fugir amb ell de Londres i de l’escàndol –el poeta estava casat amb una dona que va acabar suïcidant-se el 1816, i amb qui havia tingut un fill–, i de comprendre, temps després, que la vida al costat del seu estimat no era tan idíl·lica com potser l’havia somiat. Des del principi, al cap i a la fi, la parella va estar llastada pels problemes econòmics, l’adulteri, la manipulació emocional i la depressió. 

L’origen del personatge

La ja cèlebre història de com l’escriptora va donar a llum al seu monstre forma part de la peripècia narrativa de Mary Shelley. Ella mateixa la va explicar en la introducció de l’edició de Frankenstein del 1831. Va passar el 1816, a la mansió de Lord Byron al llac Léman, després que l’autor de ‘El corsari’ desafiés els seus convidats a competir per qui dels presents era capaç d’escriure el millor relat de fantasmes. Afectada per l’insomni i l’ansietat, la noia de 19 anys va concebre la història d’un científic que recorre a l’electricitat per reanimar un monstre de dos metres i mig fabricat amb els membres de cadàvers robats, i amb això desencadena el caos.

Hi ha qui sosté que per a això es va basar en un viatge a Alemanya en què es creu que havia après la llegenda del castell de Frankenstein i d’un dels seus habitants del segle XVII, un alquimista de qui es deia que havia exhumat cossos per experimentar-hi; sembla, en tot cas, que les seves veritables fonts d’inspiració eren considerablement més pròximes. D’una banda, la fascinació de qui ja era el seu marit pel galvanisme (la capacitat de l’electricitat per provocar estímuls nerviosos en organismes morts); de l’altra, sobretot, una sèrie de tragèdies personals de què va aprendre que el naixement i la mort existeixen en tàndem: la mort de la seva pròpia mare just després que ella nasqués, i la de la seva primera filla, Clara, en els dies posteriors al part –posteriorment perdria dos dels altres tres fills que va donar a llum. No sorprèn, doncs, que aquell relat pioner estigués tan impregnat de violència, dolor, remordiment i culpa.

Rebuig públic

En les dècades posteriors a la publicació de Frankenstein, Shelley va veure com el seu gènere i la seva reputació li impedien d’assolir l’èxit artístic. Va ser rebutjada per la societat i per un pare suposadament progressista –William Godwin, conegut com a creador de l’anarquisme filosòfic– per haver-se quedat embarassada d’un home casat amb una altra dona. En part per aquest motiu, mai va arribar a ser capaç de viure de la literatura, i, després de la mort del seu marit –també tràgica: va morir ofegat el 1822–, va passar molts anys rebent ajut econòmic dels seus adinerats sogres. Però mai no va deixar d’escriure –nombrosos assajos i relats, i quatre novel·les més–, ni va deixar mai de lluitar per aconseguir que Percy Shelley ocupés un lloc de privilegi en el cànon de la literatura anglesa.

Notícies relacionades

Ja que en la seva versió original Frankenstein havia sigut publicada anònimament però incloent-hi un pròleg firmat per Percy, des del principi molta gent va sospitar que era ell el seu veritable autor, i no Mary. Inevitablement, la falòrnia mai no va arribar a dissipar-se del tot: que una de les obres més importants de la literatura universal hagués sigut escrita per una dona adolescent era una cosa que durant dos segles molts es van negar a admetre –i que encara avui alguns posen en dubte. I per això fins i tot temps després que morís als 53 anys a causa d’un tumor cerebral, el món de la literatura continuava referint-se a Mary Shelley com l’esposa de Percy Shelley. 

 

Temes:

Cine