Nenes rohingyes: casades per la gana

Els matrimonis de menors d'aquest grup ètnic s'han multiplicat des de l'expulsió, al setembre, de més de 700.000 rohingyes de Birmània. Assistim al casament d'una nena de 15 anys.

nnavarro43611905 mas periodico  bodas a cambio de dinero de ni as rohingyas f180620140515

nnavarro43611905 mas periodico bodas a cambio de dinero de ni as rohingyas f180620140515

8
Es llegeix en minuts
Ricard Garcia Vilanova

Toyoba té 16 anys i set germans. La segona xifra ha pesat més que la primera per determinar el seu futur. Malgrat que és menor d’edat, els seus pares han decidit casar-la perquè no poden alimentar tots els fills. Malviuen amuntegats en condicions deplorables al camp de refugiats de Kutupalong, a Bangla Desh.

Anwara, com a mare, justifica que no l’han arreglat amb qualsevol. "Les racions de menjar són insuficients, però la casem amb un bon noi i ella se n’anirà a viure a la tenda de la família del seu marit, no gaire lluny d’aquí." Toyoba no amaga que detesta la idea de deixar la seva família. "Els trobaré a faltar, al meu futur marit no el conec, encara no he parlat amb ell".

"Trobaré a faltar la
meva família: 
al meu
futur marit
encara no el conec", explica Toyoba, de 16 anys

Els matrimonis de menors no són cap novetat entre els rohingyes, que per tradició han casat les nenes des de molt petites. No obstant, els casos s’han multiplicat de forma exponencial des de l’última expulsió de més de 700.000 persones d’aquesta comunitat de Birmània el setembre passat. Segons l’Organització Mundial d’Immigració (OMI), una de les causes és que el racionament d’aliments mensual que reben no els arriba per saciar la gana de tots els membres d’aquestes famílies nombroses.

Casar les filles i deslliurar-se d’una boca per alimentar no surt gratis. Els pares de Dil Ankis, de 17 anys, estan esperant reunir els 50.000 BDT (gairebé 500 euros) del dot. El seu pare, Sayedul Amin, explica que té un sol home i set nenes. Dil Ankis és la segona, i "n’hi ha dos més en edat de casar-se". Tenen 14 i 15 anys.

L’OMI ha documentat matrimonis d’aquesta minoria musulmana en què les núvies no superaven els 11 anys, i va confirmar que molts progenitors al·legaven que ho feien forçats per disposar de més menjar per a la resta de la família.

L’oenagé Help ha xifrat en prop de 2.500 les dones i nens que han desaparegut en els camps des del setembre, segons sospita, víctimes de màfies.

Massa boques per alimentar. / ricardo garcia vilanova

Els casaments de menors també són una de les formes que troben les famílies per garantir la seva seguretat. És una alternativa al risc que acabin atrapades a les xarxes de trànsit que actuen en els camps. Segons va confirmar una investigació de la BBC el mes de març passat, les principals víctimes són dones adolescents i nens, que són temptats de sortir dels camps amb la promesa d’una vida millor i, en canvi, acaben sent víctimes de la prostitució i de treballs forçats.

Potser per aquesta escassetat d’aliments, els casaments en els camps de refugiats són, bàsicament, una festa de menjar. Aquest diari va ser convidat al casament de Nur Fatema, una nena de 15 anys al mateix camp de Kutupalong, un dels més poblats.

La casa de la núvia

Ha arribat el seu dia, avui és el casament, però no sembla que serà el dia més feliç per a Nur Fatema. La noia s’asseu en un racó del qual serà per última vegada la seva llar: la tenda dels seus pares.

Capbaixa i amb la mirada perduda, no pot dissimular el disgust. És joveníssima. Unes arracades daurades li pengen de les orelles i el nas i reposa les mans adornades amb henna sobre els genolls. Encara que els adults asseguren que té entre 17 i 19 anys, ella corregeix que no n’ha complert més de 15.

Hi ha els qui casen les nenes perquè creuen que així les aparten de les xarxes de trànsit que actuen en els camps

El seu pare, Abdur Rahman, explica que fa dos mesos que arreglen el matrimoni amb el fill d’una altra família coneguda del poble on vivien a Birmània. Explica que els urgeix més per necessitat que per gust. "Ens donen 30 quilos de menjar dues vegades al mes (arròs, oli, llenties...), però som set a casa i no ens arriba per a tothom. La casem perquè tenim problemes i tinc dues filles més pendents de casar".

La nena el mira amb cara de menyspreu mentre es col·loca bé el mocador que li cobreix el cap. "¿Estàs contenta de casar-te?" La pregunta l’agafa per sorpresa i, com a acte reflex, es mossega el llavi uns segons per no deixar anar el que realment pensa. "Si la meva mare és feliç, jo també ho soc", acaba per contestar, satisfeta d’haver trobat paraules políticament correctes.

Una vintena de dones de la família acompanyenNur  abans que la vingui a buscar el nuvi. S’amunteguen amb les seves respectives criatures als escassos metres que ocupa la tenda. Una de les seves ties, Hamida Begun, explica, orgullosa, que ha tardat més de dues hores a dibuixar-li la henna tatuada als braços i a les cames. La majoria no tenen més roba que la que porten posada, així que per a l’ocasió s’han pintat la cara amb pigments groguencs.

La casa del nuvi

La casa del nuvi es troba a només cinc minuts caminant, però requereix conèixer el camí. El camp de Kutupalong és un autèntic formiguer de tendes alçades sense carrers, sense lògica ni cap ordre. L’única numeració que existeix s’albira dalt dels turons. Han col·locat unes lletres gegants on es llegeix 'Bloc A', 'Bloc B' ... i dins de cada bloc, que agrupa més d’un centenar de tendes, cal buscar els portaveus de cada comunitat i preguntar-los per en tal i en tal altre, i, amb una mica de sort, algú els coneix i et sap portar fins a la seva tenda.

Nur Hakim, el nuvi, al centre. / ricardo garcia vilanova

ANur Hakim se'l veu content, malgrat la seva extrema timidesa. Coneixia la seva futura esposa de Birmània però van parlar per primera vegada en el camp de refugiats i, just una vegada complerta la majoria d’edat, segellarà el compromís. Vesteix una camisa blau elèctric i el casquet islàmic, de la qual li regalimen sense parar gotes i gotes de suor.

A partir d’aquesta mateixa nit s’instal·laran a casa dels pares d’ell. La tenda compta només amb dues habitacions per als vuit membres de la família (a partir d’ara, nou). "Ens deixaran una habitació per a nosaltres sols els primers dies i després ja ens arreglarem", afegeix Nur Hakim, mentre intenta dissimular un somriure vergonyós, com si hagués pensat per a què li servirà aquesta intimitat.

El casament

La seva família també rep la mateixa ració d’uns 30 quilos de menjar dues vegades al mes, i malgrat que a partir d’ara hi haurà una boca més, no els en donaran més quantitat. "No és suficient, però ja ens les arreglarem", torna a deixar anar el nuvi, com si avui no fos dia de pensar en les misèries.

Cap a les quatre de la tarda, Nur Hakim va a buscarNur Fatema per emportar-se-la a casa seva. La deixa al’'habitació dels nuvis’,on esperarà de genolls fins que acabi la cerimònia (quatre hores més tard). Ho farà sense moure’s, amb la cara coberta per un vel de piquets daurats i acompanyada d’una desena de nenes que s’alternen per ventar-la. Han penjat garlandes fúcsies del sostre, però l’ambient és irrespirable. La temperatura és extremament alta a causa de l’efecte d’hivernacle que provoquen els plàstics que fan de paret sobre les canyes de bambú.

De fons sona el ‘Boom, Boom, Boom, Boom’ de Vengaboys i altres 'hits’ discotequers de l’estil. La música ve de l’estança contigua, on els més petits lluiten per fer-se un lloc i poder ballar dins del grupet.

Banquet de les dones i els nens. / ricard garcia vilanova

Menú per a 100 persones

A poc a poc, l’olor d’espècies picants ho va impregnant tot. Han preparat els tradicionals potatges de pollastre per barrejar-lo amb arròs i emportar-se'l a la boca en petites boles pastades amb la mà. Els nens, els homes i les dones mengen per separat i per aquest ordre. Hi ha menú per a un centenar de boques, tota una excentricitat per a unes famílies a les quals els importa fins l’últim gra d’arròs per alimentar cada dia tots els seus membres.

El líder religiós no es preocupa de si la núvia és menor, malgrat que Bangla Desh prohibeix aquests matrimonis

Amb l’estómac ple, arriba el moment de recuperar part de la despesa. Això és només cosa d’homes. Treuen una taula al carrer per on van passant els convidats per fer una aportació econòmica i, a canvi, com a cortesia, reben un cigarro o una fulla de bètel, la tradicional barreja de tabac, nou de cola i calç que els tenyeix les dents de vermell, i els produeix un efecte tan estimulant com addictiu.

Però encara no estan casats. Quan cau el sol, cap a les sis, s’escolta el cant que crida a l’oració. Els homes acudeixen a la mesquita més propera del mig miler que n’han aparegut als camps (les dones resen a casa). I no és fins després de la pregària que l’imam apareix per oficiar la cerimònia a què, per cert, la núvia no està convidada. Tampoc la resta de dones.

Notícies relacionades

En cap moment el líder religiós no es preocupa de si es tracta d’un matrimoni de menors, malgrat que a Bangla Desh és il·legal. De fet, ni tan sols no es creua amb la núvia, que continua confinada a l’habitació dels nuvis. Una vegada acabada la cerimònia religiosa ja només queda la nit de noces, la nit en què Nur Fatema es farà gran de cop.