Ser creient i ser creïble

Pere Casaldàliga sempre ha dit que no n’hi ha prou amb ser creient, que també s’ha de ser creïble. Com tantes altres coses que diu i que ha dit, en aquest cas concret tampoc les diu per dir. Més que una frase bonica, aquest pensament és tot un programa de vida. Al llarg d’aquests 90 anys, que complirà el 16 de febrer, Casaldàliga s’ha caracteritzat per una coherència extrema. El que diu és el que pensa i el que fa no ho contradiu. En lògica i consonància amb una altra frase que també acostuma a repetir: «Qui no és ètic en tot, no és ètic en res». Un altre compromís difícil de complir per a la majoria dels mortals, també per a ell, i més tenint en compte l’entorn en què ha hagut de viure en aquests últims 50 anys. En aquest cas, la coherència s’ha hagut d’aliar amb la radicalitat i amb la tossuda voluntat de viure i defensar la vida que sempre ha sigut el motor que li ha donat la força per a lluites en les circumstàncies més adverses.

 

 

Pere Casaldàliga va arribar al Brasil el 1968. Un any de revolucions i de canvis, en el món i també a l’Església. Tenia 40 anys. Una edat massa avançada per començar una vida de missioner i massa poc prudent per deixar enrere una carrera prometedora a l’Església. Però és el que sempre havia volgut fer, el que sempre havia somiat des de petit. Per això ho va deixar tot per anar a fundar una missió que havien encarregat als claretians al cor del Brasil. A São Félix do Araguaia, al Mato Grosso. Quan Casaldàliga, després d’un viatge llarg i penós, va trepitjar per primera vegada la terra vermella de la que havia de ser la seva prelatura, es va adonar ben aviat que aquella terra era vermella també per la sang que s’hi vessava cada dia. Mai es podria haver imaginat, ni en el pitjor dels seus malsons, un món tan salvatge i tan violent com el que va trobar a São Félix. Les cartes que enviava durant aquells primers mesos a la família i als amics descriuen el lloc com un autèntic Far West on imperava la llei del més fort. El poder a la regió estava en mans d’un grapat de terratinent que, emparats pel Govern que en aquells moments hi havia al Brasil, una dictadura militar cruel i despietada, imposaven la seva llei gràcies a un exèrcit de pistolers. Els indis, els peons de les fazendas i els petits camperols només tenien dues sortides: acotar el cap o morir.

A pesar de ser qui era, de venir d’on venia i de representar a qui representava tampoc podem dir que Casaldàliga tingués gaires més opcions. O marxava, o es quedava –i en el cas de quedar-se, o bé es posava al costat del poder, com tantes vegades ha fet l’Església, o mirava cap a un altre costat ignorant una realitat impossible d’ignorar–, o s’hi enfrontava. No va trigar gaire a decidir-se. No va tenir alternativa. La seva consciència li ho impedia.

Un contrast insoportable

Va ser quan feia pocs mesos que havia arribat, després d’un xurrasco a casa d’un terratinent, on l’havien convidat a dir missa. Va ser quan va veure que els propietaris, els militars i els seus amics exhibien impúdicament la seva opulència als salons de la fazenda, mentre els peons s’amuntegaven com animals en un graner insalubre. El contrast li va resultar insuportable. A partir d’aquell dia, va descobrir que en aquell món les posicions tèbies no tenen cap sentit i la neutralitat era impossible. No podia prendre cafè a casa dels rics i després ajudar els pobres. Si no volia ser incoherent, havia de ser radical. I això volia dir fer una opció radical pels pobres. Posar-se al costat dels indis, dels peons i dels camperols sense terra suposava enfrontar-se als rics, als terratinents i als militars. No hi havia terme mitjà. Suposava cremar les naus, fer arrels en aquella terra salvatge i abandonada i estar disposat a jugar-se la vida cada dia.

Notícies relacionades

Un dia a casa de Pere Casaldàliga

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

I això és el que Casaldàliga ha fet, a partir d’aquell dia, tots i cada un dels dies de la seva vida. Ha patit privacions, malalties, amenaces i més d’un intent d’assassinat, però ell sempre ha estat allà. Al costat de la seva gent. Lluitant per la vida i per la dignitat en un món on, fins fa molt poc, la gent naixia i moria, però no vivia. Gràcies a ell i a molta gent que ha estat al seu costat, São Félix ja no és aquell poble del Far West, violent i abandonat de la mà de Déu. Gràcies a ell i a molta gent com ell, la terra vermella de l’Araguaia ja no ho és per la sang vessada i s’ha convertit en un mirall i en un exemple per a molts altres pobles de l’Amèrica llatina.

Avui, quan Casaldàliga està a punt de complir 90 anys, quan la seva lluita de cada dia ja no és la defensa dels desheretats de la terra, quan la seva lluita es redueix, simplement, a poder respirar, moure’s i poder parlar. Quan el Parkinson, el seu vell amic Parkinson, com diu ell amb sorna, el té clavat en una cadira. Casaldàliga continua sent un exemple de coherència i de radicalitat. Continua vivint a la seva casa austera de São Félix, continua oferint una imatge de lluita i de dignitat i continua repetint, quan els llavis i la veu li responen, que no oblidem mai les causes per les quals ha lluitat i per les quals vol seguir lluitant, perquè les seves causes valen més que la seva vida.