L’assassí d’Ernest Lluch, al policia que el traslladava a l’Audiència: «Amb aquest atemptat vam encertar plenament»

«Érem una desena d’agents joves liderats per un veterà que ja havia desarticulat els comandos anteriors», recorda Jiménez, que afegeix que amb el primer atemptat van sentir que, per bé o malament, anaven a viure una experiència que com a policies marcaria la seva carrera. «Mai no miràvem el rellotge, mai no teníem pressa per marxar a casa, no érem policies cutres ni torturadors, érem persones compromeses amb el que fèiem», diu de ell i dels seus companys en Jiménez, 25 anys després.

La investigació del Grup 2 descobriria més endavant que aquell comando que havia debutat a Sant Adrià tenia llibertat per escollir objectius, o dit d’una altra manera, per matar qui considerés. «Els caps d’ETA només els van remarcar que hi havia dos noms que eren prioritaris per a la banda: el del periodista Luis del Olmo i el del polític socialista Ernest Lluch».

 Lluch, el segon mort

«Quan vaig arribar a l’aparcament del seu domicili a l’avinguda de Xile, Ernest Lluch estava ajagut a terra, al costat del seu cotxe, en una mà tenia les claus i a l’altra, la carpeta de la universitat: venia de fer classes. Crec que tampoc es va assabentar que el matarien», explica Jiménez.

L’assassinat de Lluch, exministre de Sanitat i algú molt sensible al conflicte basc, va desorientar moltes de les persones que a Catalunya, dues dècades després de l’arribada de la democràcia, continuaven romantitzant la lluita d’ETA. La resposta social va ser la manifestació més multitudinària que mai havia omplert Barcelona fins ara.

L’assassinat de Lluch va caure com una llosa sobre la consciència de policies que tenien l’obligació d’impedir que el comando Barcelona continués matant i ni tan sols sabien on buscar, malgrat que els tres terroristes que l’integraven no caminaven lluny: com descobririen més endavant, s’amagaven en un pis del Born, ubicat al costat del Palau de la Música, a escassos 100 metres de la comissaria de Via Laietana, seu del Grup 2.

Abans que acabés l’any 2000 els terroristes van actuar dues vegades més. El 14 de desembre van col·locar una bomba al cotxe de Francisco Cano, l’únic edil del PP que hi havia a l’Ajuntament de Viladecavalls. Més que regidor, Cano era electricista. Alguna cosa va fallar en l’artefacte injertat al seu vehicle perquè no va esclatar quan va arrencar el motor en començar la seva jornada laboral, i el tècnic va treballar fins al migdia, conduint d’un lloc a un altre, sense notar res d’estrany. Fins que a les dues del migdia, potser per culpa d’un sot, la bomba va explotar. Cano, com les víctimes anteriors, també tenia fills.

Olmo i Gervilla

A Luis del Olmo, segons el Grup 2, ETA va intentar matar-lo en quatre ocasions. Cinc dies després de la mort de Cano ho van intentar per última vegada, però al seu lloc van acabar assassinant l’agent de la Guàrdia Urbana Juan Miguel Gervilla. El pla era aparcar un cotxe bomba en una vorera de Barcelona i fer-lo detonar quan del Olmo passés al costat d’ell de camí a la ràdio, el periodista llavors presentava el programa ‘Protagonistas’ a Onda Cero. Però el Fiat 1 que havien robat per convertir-lo en una trampa mortal es va espatllar a l’avinguda Diagonal. Era hora punta, i aquell cotxe detingut i amb el ventre ple d’explosius, va generar un caos circulatori a la principal artèria de la ciutat.

L’urbà Gervilla hi va acudir per esbrinar què passava i es va ensumar una cosa estranya, però abans que pogués reaccionar, un d’ells el va sorprendre per l’esquena. «Li va disparar dos trets al cap», recorda Reinaldo, company de Gervilla que, setmanes després, es creuaria amb els mateixos etarres.

Reinaldo treballava de nit al districte de Sants-Montjuïc. La matinada del 12 de gener del 2001, l’agent circulava al seu cotxe patrulla al costat d’una companya per l’avinguda del Paral·lel, i als dos els va cridar l’atenció un R19 que es va aturar davant seu en un semàfor. «Ens vam adonar que estava brut però que la placa de la matrícula, en canvi, estava neta, i mal alineada», explica. En aquest R19 hi havia dues persones: un home al volant i una dona que no anava de copilot, estava asseguda al seient posterior.

«Vaig demanar a la meva companya que es posés al seu costat i llavors vaig veure que la porta estava mal tancada. Fent-me el tonto li vaig dir al conductor que tanqués bé i l’home em va mirar i es va posar a buscar la maneta interior per obrir-la: no sabia on era», prossegueix. Uns metres més endavant, quan el R19 es va incorporar a la rotonda de la Carbonera, Reinaldo i la seva companya van donar ordre al conductor que s’aturés.

«La meva companya no anava armada i es va col·locar darrere d’ells, apuntant-los amb una llanterna perquè no sabessin si portava pistola o no». Jo em vaig acostar amb la mà sobre la pistola, que era a la funda. Li vaig demanar els papers fingint que anava de bones i quan vaig veure que intentava agafar alguna cosa de sota del seient el vaig encanonar, li vaig acostar la pistola al capdavant i vaig començar a cridar-li que si no es quedava quiet fotria un tret», assegura 25 anys després, en una conversa telefònica amb aquest diari.

La dona que viatjava al seient posterior portava sobre la seva falda una olla carregada amb 15 quilograms d’explosiu. Es dirigien a atemptar de nou: anaven a col·locar una bomba a la seu de Correus de la Via Laietana. Al escorcollar-los, van trobar en un paper una llista amb matrícules de cotxes de policies, guàrdies civils, militars i membres de la família reial instal·lada a Barcelona. Abans d’entregar els dos terroristes a la Policia Nacional, Reinaldo els va preguntar si eren ells els que havien matat el seu company; l’home, encara per identificar, va respondre que sí.

El comando

Notícies relacionades

Dues estratègies sota pressió: Sánchez amb Junts, Feijóo amb Vox

El pla espanyol de defensa espacial: més militars, nous telescopis i desenvolupament d’una nau per a vigilància de satèl·lits

El comando Barcelona estava integrat per Fernando García Jodrá, José Ignacio Krutxaga i Lierne Armendariz, cunyada de l’exfutbolista del Barça Txiki Begiristain. Tots tres van estar cinc dies sota arrest policial a les oficines del Grup 2 d’Informació. La investigació policial d’aquesta unitat va acreditar que havien comptat amb l’ajuda de membres del col·lectiu okupa més radical i també d’alguns independentistes enlluernats per la violència abertzale. Poc temps després, també va fer possible arrestar Jodrá, que va fugir després de la detenció de dos dels seus companys per part de Reinaldo.

Jiménez, que ara és inspector en cap, revela en la seva conversa amb aquest diari una anècdota que va transcórrer durant el trasllat dels tres detinguts a l’Audiència Nacional. Va tenir lloc, en concret, quan la comitiva es va aturar a dinar a Alfajarín, a prop de Saragossa. Va ser llavors quan Krutxaga va entaular una conversa amb Jiménez preguntant-li per l’Athletic i el policia, aprofitant aquesta mostra de confiança, li va preguntar directament per què havien matat Lluch, i si no creia que havia sigut un error matar una figura tan conciliadora com la de l’exministre. Jiménez assegura que llavors Krutxaga, a l’escoltar la seva pregunta, amb l’entrepà a la mà, va negar amb el cap i va respondre: «Hem encertat completament».