La ‘generació TikTok’ passa de la política (però Vox no passa d’ells)

Tenint en compte el llistat de prioritats que els joves solen destacar a les enquestes –accés a la vivenda, ajudes a l’emancipació, ocupació digna, igualtat de gènere, canvi climàtic–, és fàcil imaginar el desinterès amb què assisteixen a l’intens debat polític que es viu aquests dies a Espanya, carregat de declaracions i discussions entre líders d’un i altre signe sobre la investidura del pròxim president del Govern espanyol i de la possible amnistia als càrrecs independentistes processats, però on ningú diu res sobre els assumptes que més directament els afecten. 

Que els joves contemplen l’arena política com un escenari aliè no és d’ara, però en els últims temps, i molt especialment després de la pandèmia, la població adulta de menys edat ha començat a mostrar símptomes d’un particular desinterès cap a les penes dels polítics i una inèdita manera de relacionar-se amb els assumptes de la vida pública. 

Desinterès

Al final, l’única manera de detectar aquests senyals és parlant amb ells. El Consell de la Joventut d’Espanya, una plataforma formada per més de 60 entitats juvenils, va preguntar aquest estiu a 6.300 joves què opinaven sobre el panorama polític i el 60% va respondre que no confia en el sistema de partits actual ni s’hi sent representat. Aquest desinterès es compadiu amb el rancor social que transmeten els espanyols de menys de 30 anys que van participar en l’última enquesta de tendències socials elaborada pel CIS: 7 de cada 10 diuen sentir-se «ciutadans de segona» i el 82% creu que els poders públics no fan res per ajudar-los. 

«El distanciament dels joves cap a la política és la conseqüència. La causa és el sentiment d’abandonament que ha niat en molts d’ells, sobretot després de la pandèmia», interpreta la sociòloga Verónica Díaz, especialista en l’estudi de la població juvenil. Les enquestes donen dades que sovint criden l’atenció, però sempre són fredes. Als que es dediquen a escrutar grups socials, les claus definitives per entendre el que passa els les solen donar els grups de discussió. És aquí quan poden parlar dels seus problemes sense la cotilla del qüestionari, quan afloren els matisos.

«Escoltar el que expliquen els joves d’avui en aquests debats és revelador. El lament és unànime. Se senten pessimistes davant el futur i es consideren traïts per la societat. I en tenen motius. Els vam exigir que s’esforcessin, que fessin una carrera, que cursessin un màster... Ho van fer, i ara només els oferim salaris de misèria i pisos que no poden pagar. ¿Com confiaran en els que estan en el comandament?», planteja Díaz.

El recent Barem postelectoral del CIS desagregat per grups d’edat aporta una altra dada significativa que abunda en la pèrdua de certesa amb què els joves d’avui contemplen el panorama polític. En les últimes eleccions generals, el 22,3% dels votants d’entre 18 i 24 anys van reconèixer haver canviat de partit durant la campanya –més del doble de la volatilitat que manifesten els electors grans– i 3 de cada 10 confessen haver decidit la seva opció política en l’última setmana –el 7% ho va fer en la jornada de reflexió–, uns dubtes que no es donen entre altres grups d’edat. 

«Per als joves d’avui, els partits s’han convertit en un producte de consum més i s’hi relacionen com qui va a la compra. Han dessacralitzat la política, no la consideren una cosa transcendental que els pugui canviar les vides», interpreta el politòleg Oriol Bartomeus, que al novembre publicarà un assaig sobre el relleu generacional que s’ha donat en els últims anys en el panorama polític espanyol.

Segons la seva opinió, els joves del 2023 manifesten una nova manera «més utilitària i intermitent» de relacionar-se amb la política. «Es vinculen a causes, no a sigles, però si deixen de sentir-se atrets, es desvinculen sense remordiments», explica. Amb els líders, la relació és igual de compulsiva. «Poden votar un candidat perquè han connectat amb una cosa que li han sentit dir i donar-li l’esquena l’endemà si es defrauden. Tenen una percepció ‘tiktoritzada’ de la política», apunta el politòleg. 

TikTok

L’al·lusió a TikTok no és accessòria en l’anàlisi de la percepció que els joves d’avui tenen de la política. Les xarxes socials són des de fa temps la finestra per la qual surten al món i per aquesta també els arriben missatges de partits i diagnòstics dels assumptes de la vida pública. En l’enquesta del Consell de la Joventut, el 46% dels joves reconeixen haver vist vídeos amb contingut polític en l’última setmana, un percentatge que arriba al 63% en el grup d’edat comprès entre els 14 i els 20 anys. 

En el passat, els prescriptors de la ideologia per als menors eren els pares, els germans grans, els professors o els llibres; avui són certs ‘tiktokers’, ‘youtubers’ i ‘infuencers’. «El perill és que les interpretacions que aquests ofereixen de vegades es basen en dades falses, quan no propaguen discursos divisoris, però els nois i noies els creuen sense qüestionar», avisa Verónica Díaz. 

A aquesta sociòloga, que fa molts anys que monitoritza els grups de menys edat, el neguit que transmeten els joves d’avui li recorda al que mostraven fa 12 anys en els mesos previs al 15M. Aquell emprenyament juvenil va esclatar en forma d’acampades a les places i en una emergència de propostes de tall progressista. Avui, les opcions d’esquerres continuen sent les favorites dels joves –el PSOE i Sumar van atraure més del 50% dels votants de menys de 30 anys en les últimes eleccions–, però crida l’atenció el fort arrelament que Vox està aconseguint en aquesta franja d’edat: el 23J, el seu màxim calador de vots va ser entre els més petits de 34 anys. «Que l’edat mitjana dels simpatitzants de la ultradreta sigui 15 anys inferior que la d’altres partits revela que Vox ha aconseguit connectar amb el malestar de molts joves d’aquest país», interpreta la sociòloga.

En el seu assaig ‘La joventut atracada’, l’economista José Ignacio Conde-Ruiz posa xifres a aquest malestar i explica amb dades a la mà com la despesa pública fa temps que privilegia els grups de més edat en detriment dels que tenen menys anys per un pur càlcul electoral. «Els joves tenen avui menys pes demogràfic que en el passat i a més voten menys. I l’únic que preocupa els polítics és guanyar eleccions. Per a ells és més rendible tenir contents els grans, que siguin més i acudeixin més a les urnes», distingeix l’analista, que es declara partidari de reduir l’edat per votar als 16 anys perquè els joves puguin influir més en la política.

A aquesta edat, l’advocada Ada Santana ja estava ficant-se en embolics de representació estudiantil al seu institut de Las Palmas de Gran Canària i dos anys més tard es va afiliar a les Joventuts Socialistes de la seva ciutat. No és l’habitual. Les formacions juvenils dels partits, totes, compten amb comptagotes les noves incorporacions i la mateixa Santana se sentia una «excepció» entre les seves amistats.

Avui és la benjamina del Congrés dels Diputats més envellit de la història de la democràcia: l’edat mitjana dels parlamentaris és de 50,2 anys, el doble dels que té ella. «Això no acosta els votants de menys edat a la política, perquè ningú connecta amb un jove millor que un altre jove. Trobo a faltar més rostres joves en tots els partits», valora la diputada.

Notícies relacionades

Hisenda va rebre del PP un informe del cas Bárcenas

ERC dilueix el veto al PSC i fixa les línies vermelles del referèndum i el finançament

Malgrat la desconfiança juvenil cap a la política que revelen les enquestes, Santana es declara «optimista» i creu que darrere aquestes xifres continua bategant un «interès real» de la població de menys edat cap als assumptes importants de la vida pública.

En aquest diagnòstic coincideix amb David Veloso, director de l’Institut de la Joventut, que rebutja acotar la participació política dels joves a la seva relació amb les urnes i recorda que en demandes com el feminisme i l’emergència climàtica, «han sigut ells que han liderat els moviments socials». ¿El desinterès respon llavors a l’agenda dels partits? «Els joves d’avui no som els dels 90. Ni ens comuniquem igual ni ens preocupen les mateixes coses. Però si la política posa sobre la taula temes com la vivenda, l’ocupació, el medi ambient i la igualtat, veuran com responem», promet la diputada socialista.